Archive for the Drets humans Category

Independència, estat del benestar i pau.

Posted in cultura de pau, Drets humans, societat civil on Octubre 21, 2013 by Alfons Banda

P1000813Sóc partidari decidit de la independència de Catalunya tot i que no tinc totes les  respostes. Algú les té per a aquesta, o per a qualsevol altra qüestió important i complexa? El debat honest ens porta a sospitar, o descobrir, debilitats en els nostres raonaments alhora que, simultàniament i paradoxal, els matisa, els contrasta i els dóna solidesa. És el gran i honorable exercici que ens proposa la raó.

Probablement però, la nostra opinió en temes importants té un nervi central, només parcialment composat d’arguments, que li dóna consistència suficient per basar-hi compromisos. Aquest nucli essencial de les nostres conviccions és pràcticament el mateix per a temes diferents i fins i tot aparentment inconnexes. Així ho constato quan cerco raons per a explicar-me la meva postura independentista. No m’apareixen en els primers llocs ni la història, ni un sentiment nacionalista que mai no he experimentat, ni menys encara un patriotisme que  em resulta, d’entrada, suspecte. Tampoc trobo raons culturals, lingüístiques per exemple, que puguin ser suficients; ni una tradició familiar monolítica, ni… En resum: les raons identitàries no ocupen els primers llocs. Els primers llocs entre les raons que fonamenten la meva postura, les raons últimes del meu compromís independentista són la defensa de l’estat del benestar i la convicció que des de l’estat català podrem lluitar més eficaçment per a la implantació de la cultura de la pau.

La defensa de l’estat del benestar em sembla, ara i aquí, una prioritat indiscutible. No puc creure, tot i que ho veig i ho visc, la facilitat suïcida amb la que estem desmuntant les bases d’un estat del benestar que tot just estava en les seves fases inicials. Sembla com si ningú no es preguntés per les conseqüències immediates d’un atur pandèmic i especialment per les conseqüències socials i humanes d’un atur  juvenil que arriba a cotes demencials i increïbles. Tampoc sembla haver-hi cap preocupació prospectiva per les conseqüències derivades del fet  que centenars  de milers, milions potser, de persones ingressin a la vellesa, d’aquí a 10, 20 o 30 anys a Espanya, sense haver pogut cotitzar prou per assegurar  una pensió suficient. Em pregunto si els experts que recomanen minijobs, sous irrisoris i una aplicació inflexible de la flexibilitat laboral són els mateixos que recomanen l’estalvi individual i declaren insostenible els sistemes públics de pensions. Em temo que sí i en aquest cas cal sospitar-ne la discapacitat intel·lectual o la malícia. Solament un pensament social avançat pot  imaginar respostes i solucions, que n’hi ha, a reptes descomunals. I és precisament per això que vull un estat català des d’on es pugui projectar i realitzar un inici de recuperació de quelcom que ens és necessari. La independència em sembla una condició necessària per poder fer una aportació exemplar, a la comunitat internacional, en aquest sentit.

Una segona qüestió, vital per al futur de la humanitat, apareix entre les meves inquietuds bàsiques: la recerca i implantació de nous paradigmes de seguretat humana que possibilitin l’eradicació de la violència sociopolítica, la supressió de la indústria militar i  l’extinció de tots els exèrcits. La seguretat s’ha confós amb la seguretat dels estats i en molts casos en la seguretat d’un govern o en la seguretat d’un dictador. La seguretat que forma part dels drets humans és la seguretat humana, que és aquella situació en la que els ciutadans poden viure lliures de la por, protegits d’amenaces i de riscos de tota mena. Una política inspirada en la seguretat humana no té res a veure amb les polítiques de defensa armada i cal proclamar la falsedat de l’equació que equipara seguretat i força. No és el temor que inspirem el que genera seguretat sinó la confiança que ens guanyem. Necessitem que els estats que componen la societat internacional siguin generadors de confiança i no pas inspiradors de temors. I crec que la societat catalana, organitzada en un estat propi, sense exèrcit i amb una política de seguretat basada en els principis de la seguretat humana, pot oferir molt més a la societat internacional que no pas com a part de l’estat espanyol.

La independència no és, des de la perspectiva que he descrit, una finalitat última. És una condició que ens permet la construcció d’un estat a través del qual podem elevar notabilíssimament l´eficaç participació de la societat catalana en la construcció d’un futur desitjable i possible.

 

 

 

 

 

 

 

 

Un dèficit gravíssim d’imaginació

Posted in Conflictes, cultura de pau, Drets humans, Europa, Noviolència on Agost 30, 2013 by Alfons Banda

 Una i altra vegada, davant de problemes semblants i molt greus, que comporten violències extremes exercides directament contra milers de persones, i patiments terribles per a milions de civils, es repeteixen actuacions de la comunitat internacional que porten a resultats inacceptables. Parlo de guerres i també de crisis de molt diferents menes. Cal que ens sorprenguem. No podem empassar-nos-ho com una fatalitat. I no hauríem de defugir preguntar-nos quins  són els motius que ens encallen en  una praxi tan  escandalosament obtusa i inhumana. N’hi deu haver molts, de motius, i no puc pas pretendre saber-los tots però si que en veig algun d’ especialment important.

M’alarma, des de fa molt temps, el debilitament, la substitució, potser la demolició?, d’un imaginari col·lectiu que inclou la possibilitat de la construcció, continua i harmònica, d’una societat veritablement humana, justa i fraternal mitjançant el diàleg i la cooperació. M’alarma alhora el desenvolupament  d’un imaginari que incorpora, acríticament, una antropologia centrada en la construcció d’una personalitat que es vol cultivada i sensible  però marcadament individualista, que considera el bé general com una conseqüència del bé particular. Si no som capaços de construir un imaginari social, de construcció obligadament comunitària, que il·lumini la nostra praxi políticosocial, les inèrcies ens poden conduir a desastres inimaginables. Pensem per exemple en l’abandonament suïcida que estem fent de l’estat del benestar, en la deriva perversa d’una idea d’Europa que reconeixia en els drets i obligacions ciutadanes la base d’una societat progressivament humana o en la incapacitat per imaginar un món del que la fam, la misèria, la guerra i la violència sociopolítica en són progressivament i urgentment eradicades. M’alarma conèixer pensaments prospectius que contemplen hipòtesis com ara que als EEUU es poden crear tres zones superdesenvolupades intensament interconnectades ( Costa Est, Califòrnia i Chicago) mentre que la resta del territori és una immensa zona pobre  on s’acumulen problemes i m’alarmen obres de ciència ficció en la que es proposa un planeta Terra habitat per miserables mentre les elits s’han desplaçat a un món artificial extraterrestre. No podem oblidar el poder d’autorealització que tenen els imaginaris col·lectius. En definitiva el món que tenim és també en part producte d’imaginaris anteriors, parlem de tècnica o de sociopolítica.

No sóc gens receptiu cap a les teories conspiratives, no crec en un poder secret concretat en uns pocs que tenen tots els fils a la ma. Si em sembla evident, en canvi, l’existència d’una gran “conxorxa de necis” en la que molts, la majoria, hi participem amb inconsciència més o menys culpable. Hem desenvolupat una temible capacitat  per relativitzar i ironitzar divertidament, amb crítiques irresponsables, sobre la confiança en els altres, la suposició de bondat i el valor del compromís o la capacitat de transformació mentre complementàriament acceptem models antisocials i contradiccions que cal qualificar d’inassumibles.

Fa cinc segles Thomas More publicava la seva Utopia , en sintonia amb altres pensadors de l’època. No es tractava pas de l’obra d’un somiatruites aïllat sinó la d’un intel·lectual brillant, expert en temes mercantils,  polític d’altes responsabilitats,  que va pagar amb la vida el seu insubornable compromís amb la seva consciència. El coneixement pràctic de la realitat i el compromís actiu amb la seva transformació inspiraren la seva Utopia, una fita imaginada i imaginària que orienta eficaçment l’acció; avui potser hi ha qui en diria una inconsistent manifestació de “bonisme” ( i li pagaríem la tertúlia). En els nostres dies un professor nordamericà reconegut internacionalment com una autoritat en el terreny de la transformació de conflictes, John Paul Lederach, que dedica la meitat del seu temps a la mediació de conflictes sobre el terreny i l’altra meitat a la conceptualització i docència universitària, ens diu que “la possibilitat de superar la violència es forja a través de la capacitat de generar, mobilitzar i construir la imaginació moral. Una capacitat que inclou la d’imaginar una xarxa de relacions que inclogui els nostres enemics i l’esperança en la possibilitat d’emergència de qualitats inesperades en els sistemes socials”. I en connexió amb Thomas More diu que cal “ imaginar respostes i iniciatives que, arrelades als reptes del món real, siguin per naturalesa capaces d’elevar-se per damunt dels patrons destructius i fer néixer el que encara no existeix” (La imaginación moral. El arte i el alma de la construcción de la paz. John Paul Lederach. Bakeaz.)   La realitat és imprescindible sí, però només com a punt de partida.

 

 

 

 

 

Los límites del estado del bienestar

Posted in Democracia, Drets humans, Uncategorized on Mai 29, 2013 by Alfons Banda

             Aparece frecuentemente en forma de pregunta, pero me temo que se trate de una respuesta; eso hace que al oírla se me activen las alarmas y las defensas. Mi respuesta, por si era una pregunta, es clara y contundente: no hay límites, hay opciones. Habitualmente se nos explica que la política es el arte de lo posible pero eso es una afirmación sesgada y si no se matiza resulta rotundamente falsa. Lo que realmente define el marco en el que va producirse la actividad política son las opciones previas. Según sean las opciones previas van a aparecer unas u otras posibilidades.

            Si hay una opción previa que prima la tendencia hacia la eliminación de las desigualdades, si se ha optado por la implantación, defensa y  progresivo desarrollo de los derechos humanos, si de la atención a las necesidades básicas de   las personas, en nutrición, vivienda, sanidad y educación se ha hecho una prioridad indiscutible, entonces van a aparecer unas posibilidades distintas de las que se nos  ofrecen ahora. Y las preguntas que nos vamos a hacer también serán distintas. A partir de las opciones previas vigentes nos preguntamos por los límites del respeto y atención a las personas  cuando deberíamos estar preguntando, a partir de otras opciones, por los límites de la propiedad,  de los beneficios, de los intereses bancarios, del gasto militar, de las emisiones de anhídrido carbónico o de la concentración de metales pesados en el mar. Preguntarnos por los límites del estado del bienestar es preguntarnos por los límites de los derechos humanos, por los límites de la libertad, por los límites de la justicia.

¿Es que el estado democrático tiene alguna otra función que la de garantizar el bienestar de los ciudadanos que lo forman y mantienen? No es casualidad que quienes más se interrogan por los límites del estado del bienestar sean también los que más quisieran limitar la función del estado. Será falta de imaginación pero realmente no se me ocurre nada que pueda ser categorizado correctamente como función propia del estado democrático que no esté incluido en una amplia y completa definición del estado del bienestar. Otra cosa es que cada momento tenga sus limitaciones fruto de la coyuntura, pero precisamente el estado debe ser el instrumento que, activado por la voluntad ciudadana, rompa los límites actuales para poder alcanzar otros, situados más allá.  Construir un estado social libre y justo a partir de unos límites predeterminados es algo así como fundar una universidad en la que el saber estuviera limitado de antemano. Del mismo modo que la universidad tiene la función de  ampliar los límites del saber, límites reales pero que aspiramos a sobrepasar, el estado no tiene otra justificación que la de garantizar el bienestar de sus ciudadanos, sin renunciar a ampliarlo, mientras establece  eficaces políticas de cooperación con los demás estados.

Entre las enseñanzas a extraer de la actual crisis no va a ser la menos importante la de saber que siempre existen expertos que pueden justificar cualquier disparate y que nunca es razonable que quien decide, los ciudadanos, acepten emprender caminos que no les resulten razonables.

 

Alfons Banda Tarradellas

 

Publicat a  Tecnonews el 28/V/13

 

 

Parla el Ministre de Defensa ( espantós!)

Posted in cultura de pau, Democracia, Drets humans, Noviolència, Qüestions militars on Abril 19, 2013 by Alfons Banda

Cites de l’entrevista al ministre de defensa que publica La Razón

Tengo alguna preocupación, sobre todo porque intento que la sociedad entienda la importancia de la seguridad y la defensa para el desarrollo de la propia sociedad. Y me preocupa que haya esa desvinculación entre el concepto de la seguridad y la defensa y el concepto del bienestar social, entendido como una sociedad que progresa armónica, política, social y económicamente. Son dos conceptos que están extraordinariamente ligados.

El ministre està preocupat perquè observa desvinculació entre seguretat i defensa per un costat i benestar social per l’altre. Jo estic particularment satisfet de veure que l’opinió pública va entenent que l’opció militarista de la  seguretat i de la defensa dificulta, contradiu i finalment fa impossible el benestar social.

Sr. Ministre: afortunadament s’ha anat produint la desvinculació que el preocupa,  però avui ja no es pot parlar de desvinculació sinó de percepció de total oposició entre el model militarista de seguretat i defensa i el de benestar social. Dir que es defensa un concepte modern de societat amb una antigalla com és l’exèrcit és com dir, a veure si l’exemple és apropiat, que un bon casc, una sòlida armadura, un bon escut i una cavalcadura ràpida són la millor defensa contra els drons assassins.

Siempre digo que ahora ayudo a vender lo que no puedo comprar. La industria de Defensa es un elemento esencial en la defensa nacional y es una responsabilidad del Ministerio de Defensa promover su competitividad, su capacidad exportadora y su excelencia tecnológica (…) La conciencia del equipo de Defensa es que hay que ayudar a la industria nacional a consolidar una estructura que le permita tener la masa crediticia suficiente para competir con los grandes monstruos de la industria de defensa que hay en el mundo.

Sr. Ministre: jo no sé si vostè pot imaginar-se i comprendre la indignació i la profunda vergonya que sentim moltíssims ciutadans de l’estat espanyol en llegir aquestes paraules seves. O sigui que el projecte que té l’estat espanyol és tenir una industria militar que pugui competir “con los grandes monstruos de la industria de defensa”. Si aquest és el projecte  que té l’estat espanyol imagino que no li serà difícil comprendre que consideri un insult que em digui en un altre lloc de l’entrevista que: Es mucho mejor para los catalanes estar en España. Milions de ciutadans de Catalunya, nascuts aquí o no, parlant català o urdú volem sentir-nos vinculats a un estat que vulgui estar a l’alçada dels grans en cultura, en seguretat humana, en drets humans, en recerca, en desenvolupament social i espiritual però no podem, per imperatiu moral, i no volem, en exercici de la nostra inalienable llibertat, formar part d’un estat que  aspira esdevenir un dels “grandes monstruos de la industria de defensa”. No sé, Sr. Ministre, si vostè és prou conscient del significat de les seves paraules. A mi em confirmen l’ urgència de treballar en sentit contrari.

 

Després del Tractat

Posted in cultura de pau, Drets humans on Abril 11, 2013 by Alfons Banda

gracies-TCA[1]L’aprovació del tractat és, en si mateixa,  una notícia excel·lent. Directament representa un element de protecció de les persones i pot estalviar moltes vides humanes. És un pas necessari en el camí d’eradicació de la violència, política o de qualsevol altre tipus, i un  avenç en el camí cap a una humanitat més justa i fraternal. Però la importància del fet va molt més enllà del valor que pugui tenir com a instrument regulador d’unes transferències que molts considerem essencialment indignes i vergonyoses.

Així és important observar que el tractat té la funció de protegir  les persones individuals, als drets de les  quals es dona prioritat per davant dels “drets” dels estats a fer el que els sembli més convenient per als seus interessos; el tractat obre la porta a demanar  responsabilitats no solament als qui fan ús de les armes sinó també als qui les subministren; el tractat assenyala un camí pel que fa a les transferències d’armament: control progressiu, reducció progressiva, prohibició total.

Queda moltíssim per fer, però estem en el bon camí. La pressió ciutadana que va ser tan important en la prohibició de les mines antipersona i en la de les bombes de raïm, que ha impulsat el primer tractat regulador del comerç d’armes, pot enfocar nous objectius d’humanitat i de pau. Hi ha molt per a fer perquè hi ha absurdes despeses militars,  bombes nuclears,  amenaces de guerra i tantes altres  coses que podem desautoritzar,… Hem adquirit una nova responsabilitat cívica i moral, perquè: si es pot fer, quina excusa podrem donar per a no fer-ho?

* Aquest post és una cita de l’article  que em publica Catalunya Cristiana en la sortida d’aquesta setmana. Si el voleu veure sencer, en català o en castellà, ho trobareu a http://ow.ly/jXwuQ

 

Després de la crisi

Posted in cultura de pau, Democracia, Drets humans, Noviolència on Mai 17, 2012 by Alfons Banda

Algun dia deixarem de parlar de la crisi. Potser, en part, l’haurem incorporat, potser haurem innovat en la manera de governar-nos  i  potser la política voldrà ser quelcom més que un procediment integrat en un  pla contable d’abast planetari. Potser sí. Però no descarto que en un cert moment es deixi de parlar de la crisi perquè, per a estupefacció de tothom, les coses vagin d’un altre forma sense saber perquè. Crec que molts intuïm que la situació té un alt grau d’artificialitat, és a dir que la crisi és una realitat dramàtica i dolorosa que es desenvolupa, però, en un marc opcional. La vida social, política i econòmica es desenvolupa en un marc que ve  definit per les necessitats , sí, però també per les opcions.  Les necessitats cal satisfer-les, les opcions podem canviar-les. Per posar un exemple: si l’opció és que la defensa armada d’un estat és més important que l’educació dels joves, passa a ser lògic que amb diners d’educació es pagui la compra d’armament. Però si invertim l’opció la lògica ens portarà a educar més i armar-se menys. Aprofito: www.retallemladespesamilitar.org

Estem en crisi perquè la fórmula de creixement i consum sense límits, una opció, s’ha esgotat. Entre altres motius perquè no era el creixement el que impulsava el consum sinó que s’havia fet del consum el motor d’un creixement que, naturalment, ha resultat ser un miratge. La situació s’agreuja en aquelles societats, com la nostra, en les que s’actuava sense xarxa de seguretat perquè la transparència, la rendició de comptes i la responsabilitat ciutadana i política no són valors consolidats.

Les fórmules que ens han portat fins aquí és natural que no són les que ens en poden treure. Les dinàmiques socials no tenen marxa enrere. No podem recórrer el mateix camí en sentit invers. Podem canviar de direcció i de velocitat, però en sentit estricte no podem invertir el sentit de marxa. La societat després de la crisi serà diferent.

Podem aproximar-nos prospectivament a la societat postcrisi a partir de tres hipòtesis. La primera és la hipòtesi inercial i té com a actitud central la submissió ciutadana, la segona hipòtesi contempla l’ús de la violència directa per part de molt diversos actors, la tercera té com a factor determinant una ciutadania activa que pren la paraula i emprèn l’acció. La submissió ciutadana implica que la lògica de les prioritats vigents es desenvolupa implacablement. El benestar i la cohesió socials es desfan, el projecte europeu generat a partir del drets humans també. És el que passarà si no passa res. La ciutadania ho contempla passivament mal aconsellada per l’angoixa i la por.

La segona,  és la vella solució, mil·lenària en fracassos i monstruositats i garantia de futures violències. Esclats revolucionaris, repressió, messianismes, governs autoritaris o directament dictatorials, una segona onada feixista,…Un dolor immens i absolutament estèril. Impossible? Cal no oblidar  la primera part del segle passat.

En la tercera hipòtesi el factor principal és una ciutadania que, impulsada per la necessitat i sostinguda per la consciència, pren la paraula i emprèn l’acció tot rebutjant incondicionalment la violència. Una societat activament implicada en les vies del diàleg, de la cooperació i de la solidaritat, emergirà de la crisi més humana i fraternal. Eliminant l’efecte dissolvent de la submissió, renunciant al poder de fer mal de la violència, possibilitarem l’eclosió de capacitats que superen qualsevol expectativa probable.  Capacitats positives, inèdites i inesperades, que  l’esperança intueix i sustenta.

Carta abierta al futuro Presidente del Gobierno, sobre la crisis económica y el gasto militar

Posted in cultura de pau, Democracia, Drets humans, Noviolència, pacifisme, Qüestions militars on Novembre 19, 2011 by Alfons Banda

 

Sr. Presidente,

 

Somos conscientes de que asumirá el encargo de presidir el Gobierno en un contexto de grandes dificultades económicas, de distanciamiento entre la ciudadanía y la política y en el que tendrá que dar respuestas convincentes ante los múltiples retos actuales.

 

La ciudadanía vive perpleja ante la sensación de que los gobiernos del mundo democrático terminan por plegarse a unas exigencias que no emanan del sentir popular sino de unos intereses económicos globales. Exigencias que, en medio de la opacidad y la desregulación, terminan por beneficiar a unos pocos. Así, parece difícil evitar que la gente piense que paga los platos rotos de una fiesta en la que no decidieron ni la comida ni los invitados.

 

Una globalización económica sin regulación nos ha conducido a una democracia acosada por los mercados y de precaria credibilidad. La comunidad internacional, más allá de reaccionar con medidas urgentes ante lo que acontece, debe acometer una revisión a fondo de los acuerdos, mecanismos y estructuras en los que se fundamenta el actual sistema económico.

 

Si, como parece, se opta por reducir el gasto público y las inversiones, no podemos asistir impasibles al recorte de prestaciones sociales, sanitarias y educativas –todas ellas siempre fundamentales pero aún más en un contexto de crisis que comporta más precariedad a buena parte de la población- o a la inversión en ciencia e innovación. Es esencial generar otro sistema económico que pueda ser más justo, sostenible, productivo y sólido.

 

No asistiremos impasibles a la reducción de inversiones y gastos cruciales para el bienestar y la protección de la calidad de vida mientras se continúa manteniendo un descomunal gasto militar.

 

Sabemos que no es un caso específico de España. Los principales países del mundo, encabezados por los Estados Unidos, mantienen una inmensa maquinaria bélica. Si tenemos en cuenta las graves carencias que afectan a la mayoría de los habitantes del planeta, el desarrollo de este desmesurado arsenal constituye un auténtico insulto. Lamentablemente, este modelo se proyecta con fuerza y los países emergentes se esfuerzan en copiar los mismos modelos. Por ello, el incremento del gasto militar, la producción de nuevos sistemas armamentísticos o la adquisición de nuevas armas en el mercado internacional son pautas habituales de muchos países. Hay que recordar que, tal como apuntaba el reciente Informe del SIPRI, el gasto militar mundial, pese a los 4 años de crisis económica, subió en todo el mundo un año más, hasta alcanzar la escandalosa cifra de 1,6 billones de dólares.

 

Mientras, los Objetivos del Milenio –que nos recuerdan las apremiantes necesidades que deberíamos atender si queremos reducir las amenazas que el hambre, la falta de salud o de educación suponen para la población mundial- siguen incumpliéndose año tras año.

 

Se trata de una política errónea propiciada por los grandes productores de armamento, que confunde seguridad con militarismo. ¿Cómo se puede aprobar que para hacer frente a supuestas amenazas militares se invierta tanto dinero y para evitar riesgos reales que se llevan la vida de millones de personas aceptemos impasibles que no existen medios?

 

En el caso español, comprobamos amargamente algunas decisiones de sucesivos gobiernos, que siempre hemos considerado erróneas pero que ahora, además, están impactando gravemente sobre la economía. Se ha decidido participar en grandes proyectos armamentísticos (avión de combate europeo Eurofighter, carros de combate Leopard, etc.), sin valorar si eran realmente necesarios y se correspondían con una visión global y moderna de la seguridad. En cualquier caso, con independencia de su conveniencia, han constituido un desastre financiero.

 

Dedicar más de 16.000 millones de euros para 2011 al gasto militar –teniendo en cuenta todas las partidas, no solo lo que gestiona el Ministerio de Defensa- nos parece una sinrazón. Las posibles misiones internacionales, argumento habitual para justificar una alta dotación en armas a los ejércitos, no precisan de ese enorme gasto y, en concreto, de la  adquisición o fabricación de armas, impuestas por la pertenencia ala OTAN–es increíble quela UEno sea todavía autónoma en materia de seguridad- y que, en buena medida, son propias de conflictos pretéritos.

 

Cuándo hace 14 meses publicamos en estas mismas páginas el artículo ‘Crisis, gasto militar y desarme’ (El País, 2 de agosto de 2010) queríamos alertar sobre la grave crisis económica y la necesidad de establecer unas  prioridades adecuadas a la hora de plantearse recortes del gasto público. Durante estos meses hemos visto como la crisis económica se agudizaba sin que las medidas de austeridad hayan alcanzado al gasto militar.

 

Pero a la vez hemos sido testigos de dos fenómenos de gran trascendencia.

 

Por un lado, miles y miles de mujeres y hombres del mundo árabe han dicho “¡Basta!”. Han gritado al mundo que también quieren vivir con dignidad, aspirar a la justicia y disfrutar de la libertad. Han hecho tambalear, y caer en algunos casos, a dictadores que lamentablemente, contaban con el apoyo interesado de buena parte de las democracias occidentales. Con las modernas tecnologías de la información y la comunicación, que permiten la libre expresión y la participación no presencial, los ciudadanos ya no sólo serán contados en las elecciones. Deberán contar también después. Pueden influir y decidir. Y deben hacerlo.

 

Por otro lado, en España irrumpía con fuerza el movimiento del15 M, internacionalizado meses después con la movilización del 15 0. Unas movilizaciones surgidas de la disconformidad e indignación de muchas personas ante la degradación de la calidad de vida, la pérdida de capacidad democrática de dirigir la economía y el alejamiento de la política de sus auténticas responsabilidades.

 

Por cuanto antecede nos parece que proteger el gasto social y dirigir los posibles recortes hacia el gasto militar es una medida que fortalece la democracia, mejora el bienestar y envía a la ciudadanía un mensaje positivo, al priorizar la agenda social en un contexto de crisis aguda.

 

Sr. Presidente: le agradeceremos que tenga en cuenta estas reflexiones y sugerencias.

 

Firman este artículo:

Federico Mayor Zaragoza, presidente Fundación Cultura de Paz y

Santiago Álvarez Cantalapiedra, director CIP-Ecosocial

Jordi Armadans, director Fundació perla Pau

Alfons Banda, coordinador Comité Interenacional Fundacío perla Pau

Manuel Dios Diz, presidente Seminario Galego de Educación para a Paz (SGEP)

Vicenç Fisas, director Escola de Cultura de Pau dela Universitat Autònoma de Barcelona (UAB)

Rafael Grasa, presidente Instituto Català Internacional perla Pau (ICIP)

Carmen Magallón, vicepresidenta Asociación Española de Investigación parala Paz (AIPAZ)

Manuel Manonelles, director UBUNTU y Fundación Cultura de Paz Barcelona

Vicent Martínez Guzmán, director honorífico Cátedra UNESCO Filosofia Pau Universidad Jaume I de Castelló dela Plana

Xavier Masllorens, presidente Fundació perla Pau

Manuela Mesa, presidenta Asociación Española de Investigación parala Paz (AIPAZ)

Beatriz Molina, directora Instituto dela Paz y los Conflictos Universidad de Granada

Arcadi Oliveres, presidente Justícia i Pau Barcelona

Pere Ortega, presidente Federació Catalana d’ONG perla Pau

Gorka Ruiz Santana,

presidente Foro Asociaciones de Educación en Derechos Humanos y porla Pazdel Pais Vasco

 

 

 

 

 

%d bloggers like this: