Arxivar per febrer, 2010

Contra el silenci

Posted in Conflictes on febrer 21, 2010 by Alfons Banda

De l’1 al 3 de març tindrà lloc a Barcelona la primera sessió del Tribunal Russell sobre Palestina. La convocatòria sorgeix arran de la crida de Ken Coates, president de la Fundació Bertrand Russell; Nurit Peled, israelià, premi Sàkharov per la llibertat d’expressió 2001; i Leila Shahid, delegada de l’Autoritat Palestina davant de la Unió Europea. Recuperant l’esperit de l’històric Tribunal Russell sobre el Vietnam –«que aquest Tribunal previngui el crim de silenci…» (1966)–, s’examinaran les responsabilitats de les organitzacions internacionals i dels estats en les violacions del dret internacional registrades en el conflicte palestí. Tot i que les seves resolucions no són vinculants, el tribunal es basa en la legislació internacional i compta amb la participació de juristes i experts reconeguts internacionalment (www.tribunalrussell.org).

Bertrand Russell (1872-1970) filòsof, matemàtic i assagista gal·lès, va refusar l’allistament a la guerra del 1914 i fou, després de la segona guerra, un dels pilars del moviment pacifista anglosaxó. Tot i no ser, en sentit estricte, un literat, va rebre el Nobel de literatura l’any 1950 «en reconeixement dels seus variats i significatius escrits en què defensa ideals humanitaris i la llibertat de pensament», segons l’acta del jurat. Autor del manifest Russell-Einstein (1955) en què es denuncien les armes nuclears i es fa una crida per la pau.

Personalment saludo la reunió com una bona notícia perquè és una iniciativa contra el silenci. Com seguir tolerant l’existència d’un immens camp d’internament en el l’espai mediterrani? Saber que tota actuació referent al conflicte palestí és delicada i controvertida, que pot ser manipulada, i saber que el terreny està minat no pot justificar la connivència silenciosa. El Tribunal Russell no disposa d’una autoritat que pugui fer complir les seves conclusions, però aquestes poden contribuir a l’emergència d’una opinió pública que exigeixi veritables solucions, ajustades a la llei, humanes i pacífiques. Aquesta iniciativa i totes les que puguin sorgir amb ànim de pau són benvingudes, sense oblidar mai, però, que en qualsevol conflicte el partit més honorable és sempre el de les víctimes i que la gent que mereix confiança són aquells i aquelles que són capaços d’intentar caminar amb les sabates de l’altre. És a dir, palestins que poden plorar per l’Holocaust i jueus capaços de commoure’s amb la Nakba. N’hi ha. Els violents no en permeten la visibilitat, però hi són i en coneixem les obres. Són els que finalment faran possible la convivència.

Publicat a

El Punt 17-02-2010

No ens enganyem

Posted in Democracia on febrer 9, 2010 by Alfons Banda

Iniciem l’any de manera més aviat trista. En l’àmbit català el TC, en una actuació incomprensible i escandalosa, amenaça la voluntat ciutadana, que és el mateix que qüestionar la democràcia. Si el poble ha parlat el tribunal ha de callar i qualsevol altra cosa és indicativa de democràcia vigilada, és a dir, de llibertat provisional. També grinyola la democràcia quan el govern espanyol decideix enviar més militars a l’Afganistan mentre les enquestes assenyalen que l’opinió pública s’hi va posicionant en contra. La crisi econòmica segueix i l’atur assoleix nivells insuportables a mitjà termini. És el moment de qüestionar el sistema econòmic, però ben pocs exposen alguna idea nova. Esperem que el motor avariat es posi miraculosament en marxa? Mentrestant, una filosofia basada en la cobdícia sustenta una economia artificial, virtualitzada i allunyada de qualsevol ètica social que fa témer noves crisis que sempre recauran en els més pobres. La perspectiva global s’ha enfosquit amb el lamentable fracàs de la cimera del clima, amb l’empitjorament de la situació a l’Afganistan-Paquistan, amb el nou incident en el transport aeri que amenaça d’obrir un altre front i, és un detall però té importància, amb les premiades contradiccions d’Obama.

No tenim dret a enganyar-nos. Sabem que no anem bé i que cada cop tenim menys temps. Objectivament cal dir que un gran desastre global és possible. Si permetem que l’ecosistema es segueixi degradant i que l’economia, exposada als temeraris invents dels enginyers financers, es mantingui lluny del control social, els conflictes seran més nombrosos i el nivell de violència pot entrar en una espiral creixent. Corregir aquesta perillosíssima deriva és una responsabilitat que recau en els ciutadans amb governs democràtics. Els ciutadans tenim la clau de contacte per posar en marxa els poderosos motors que són els nostres governs. Un govern no té possibilitats de vèncer la inèrcia i les pressions si no és exigit de manera constant i enèrgica pels ciutadans. El dinamisme, la lucidesa i els objectius d’un govern democràtic no tenen altra font que el dinamisme, la lucidesa i la voluntat de la ciutadania. Un govern que no compta amb la col·laboració activa, crítica i exigent dels ciutadans esdevé un organisme cec que acaba per tenir com a objectiu la seva pròpia supervivència. Si el ciutadà es distreu el govern es malmet.

Publicat a
El Punt 21-01-2010

La despesa militar

Posted in Qüestions militars on febrer 4, 2010 by Alfons Banda

Fraus, escàndols i sospites ens duen a exigir un control estricte i eficaç, especialment del diner públic. És una necessitat pràctica, a causa de la visible escassetat dels recursos per a finalitats socials, i és també un imperatiu ètic que demana una anàlisi acurada de les finalitats. Una despesa pot ser legal i ben documentada però alhora totalment inútil, desproporcionada o perniciosa. Fa poc, per exemple, s’ha aprovat el pressupost de l’Estat que atorga a les partides militars milers de milions d’euros.

L’any 2010 Defensa té assignats 9.154 milions d’euros, però això no és més que la meitat del total, ja que, seguint criteris de l’OTAN i dels especialistes, cal sumar-hi partides que com classes passives militars, Guàrdia Civil, I+D militar o participació en organismes militars internacionals, no estan assignades al Ministeri de Defensa sinó a altres departaments. Tot plegat fa un total de 18.161 milions. (www.fundacióperlapau.org, informe del Centre JM Delàs de Justícia i Pau). La magnitud de la xifra ens desorienta, però potser és més significatiu dividir aquesta quantitat entre el nombre de ciutadans (46.256.000, dels quals caldria restar-ne els que fan objecció fiscal) i adonar-nos que el cost mitjà per càpita és d’1,07 euros diaris. Si a casa sou quatre, això vol dir més de 1.500 euros cada any.

Potser molts ciutadans, lamentant-ho o no, hi estan d’acord. Però també n’hi ha que ho lamentem i a més a més no hi estem d’acord. Tots coincidim en el desig de seguretat, la diferència rau en el fet que uns accepten la primitiva equació que iguala la seguretat a la força i els altres no ho veiem així.

Els problemes i la manera de fer-hi front evolucionen. Avui estem més a prop de pensar que la seguretat no és conseqüència del temor que puguem infondre sinó de la justícia i del benestar que puguem promoure. Amb la força homicida de míssils i canons no podem afrontar cap dels grans reptes d’avui: la fam, el subdesenvolupament, la cohesió social, el canvi climàtic, la seguretat alimentària, els problemes sanitaris,… Únicament ens podem valdre de la subtil i creativa plasticitat de la intel·ligència posada, per voluntat política, al servei de les persones i del seu desenvolupament comunitari. Cal que el tema de la defensa baixi a la plaça pública i sigui sotmès a debat. O és que el tema s’escapa de la competència ciutadana?

Publicat a
  • El Punt 26-11-2009
%d bloggers like this: