Arxivar per Abril, 2011

Milions de soldats, per a què?

Posted in cultura de pau, Noviolència on Abril 28, 2011 by Alfons Banda

El passat dia 12 d’Abril es va convocar, per primer cop, el Dia Mundial d’Acció sobre la Despesa Militar. Es tracta d’una acció internacional que algunes ONGs catalanes hem  recolzat. Aquell dia es publicà un manifest, signat per entitats i persones de diferents àmbits, que podeu trobar, per exemple, al web de la Fundació per la Pau.  Bàsicament, ja us ho podeu imaginar, es tracta de denunciar davant de l’opinió pública la tragèdia que significa dedicar 1,1 bilions d’euros a l’aparell militar en un món on les carències en atenció mèdica, alimentació, educació, drets humans i polítiques medioambientals són colossals. Amb aquests diners és manté operatiu un conjunt d’exèrcits que sumen… 21 milions de soldats!

L’actualitat és tan vertiginosa que la informació ens cau al damunt com un allau. És difícil de pair ni que sigui només una mínima part de les informacions que rebem. I si bé és veritat que hi ha informacions amb les que no val la pena perdre-hi massa temps, també és cert que n’hi ha d’altres sobre les que faríem santament de parar-hi atenció. Algunes d’aquestes informacions significatives porten presagis, anuncis del món que estem construint amb els fets mentre potser amb les paraules expressem desitjos contradictoris. Els immensos recursos que dediquem a preparar la guerra no anuncien res de bo.

Des de l’opció noviolenta denuncio com un greu error i com un  delicte contra la humanitat  la venda d’armes a règims no democràtics en tant que causa coadjuvant a l’aparició de nous conflictes que faran necessàries , al parer d’alguns, noves intervencions a sang i foc. Denuncio també que no hi hagi cap voluntat d’anar substituint les forces armades estatals per unes mínimes forces internacionals sota comandament de l’ONU, denuncio que no s’avanci ràpidament cap a una llei internacional, extraordinàriament restrictiva, que reguli i pràcticament elimini el comerç d’armes, denuncio la investigació militar com una forma perversa d’exercir la intel·ligència i denuncio que unes societats que es volen civilitzades i creatives no es proposin idear formes noviolentes d’intervenció. I tot plegat ho denuncio al costat de milers de ciutadans. Però hem de ser, ben aviat, molts més.

Publicat a El Punt el 30/IV/2011

Anuncis

Bones pràctiques

Posted in cultura de pau, Democracia, Noviolència on Abril 21, 2011 by Alfons Banda

El procés de consulta sobre la independència que s’ha realitzat a Catalunya durant els darrers mesos crec que mereix una atenció especial des de diverses perspectives. S’hi donen algunes característiques que no hauríem de voler passar per alt donada la seva alta potencialitat política i sociològica. I sóc de l’opinió que el futur els conferirà una importància  creixent.

En primer lloc resulta destacable que es tracta d’un procés endegat per iniciativa popular. No és pas la primera vegada que una convocatòria de gran  significació políticosocial té origen a la societat civil, però aquesta vegada l’envergadura del tema la fa especialment destacable. El procés prova l’existència del poble català com a protagonista polític capaç de superar un nivell bàsic de capacitat reactiva, per assolir fites que reclamen una proactivitat i assertivitat notables. És una dada que ningú no pot obviar. Que  la ciutadania sigui capaç d’emetre aquest potent senyal, en un moment en el que l’ortodòxia sociopolítica i psicosocial ens voldria ocupats exclusivament en els temes derivats de la crisi econòmica, no fa més que augmentar-ne el valor i la significació.

En segon lloc, una vegada feta la proposta, resulta admirable la capacitat autoorganitzativa de la ciutadania. Sabíem de la creativitat de la societat civil pel que fa a llençar idees però la capacitat d’autoorganitzar-se amb eficàcia és una molt bona notícia. Cal tenir present la gran quantitat de treball voluntari que la realització de les consultes ha exigit. D’altra banda, crec que es obligat destacar el caràcter transversal de la resposta ciutadana. A partir de posicions personals molt diferents, centenars de milers de ciutadans coincideixen finalment en avalar el procés de consulta i una aclaparadora majoria dels que ho fan coincideix també en la resposta afirmativa.

Aquest caràcter transversal de l’acceptació de la consulta i del sí confereixen una gran força a la iniciativa: les grans onades d’opinió són sempre transversals. Només ens cal recordar, a Catalunya, els moviments ciutadans al voltant de l’autonomia, de l’amnistia, contra el terrorisme i  a favor de la pau. Pel que fa a la magnitud del moviment  només vull assenyalar, tot i ser conscient que es tracta d’una altra cosa, que quan una cinquena part de la ciutadania opta per una força política aquesta guanya les eleccions. Es cert que el tema de la independència no està encara prou present en els programes polítics, i que per sí sol no és un programa, però crec que els senyals apunten a que el temps portarà una exigència creixent de definició al respecte. Els protagonistes polítics, persones i partits, hauran d’acceptar que se’ls demanarà de manera progressiva que es manifestin amb claredat al respecte.

El tercer tret destacable del moviment per la consulta té a veure amb la filosofia de la noviolència. No podem obviar que la disjuntiva plantejada afecta una realitat tan sensible, conflictiva i generadora de violència com són les fronteres estatals. Qüestionar fronteres estatals mitjançant un moviment impecablement noviolent és una mostra esplèndida de maduresa democràtica. Les societats, ara i en el futur, es trobaran sovint enfrontades a reptes complexos. La història ens mostra infinitat d’ocasions en les que s’ha confiat en la violència per aconseguir objectius sociopolítics; el futur desitjable per a la humanitat passa per la generalització de la noviolència com a eina de transformació política i social.

La consulta catalana està impregnada de futur no solament pels objectius als que apunta sinó, encara més, pels mitjans escollits. Una vegada més val allò que és un clàssic de la noviolència: el fins estan preanunciats en els mitjans.

 Alfons Banda Tarradellas

Publicat  al bloc de l’ICIP el  16 d’abril 2011)

La trampa

Posted in Conflictes, Noviolència on Abril 4, 2011 by Alfons Banda

L’acció militar de l’OTAN, amb vist i plau del Consell de Seguretat,  a Líbia. , és legal. La pregunta és si és legítima. La qüestió emplaça  l’opinió pública occidental front d’un fals dilema que es repeteix una i altra vegada referida a determinades zones geogràfiques ( Golf Pèrsic, Iraq, Afganistan, Líbia.,…), mentre que no es  plantegen mai referides a altres zones ( Grans Llacs, Congo,…) on els morts civils per violència es compten per milions, on els infants són forçats a fer la guerra, on les malalties i la desnutrició devasten poblacions i els drets humans són una fantasia. De fet les  potències occidentals mostren un enorme interès per unes determinades zones mentre abandonen l’Àfrica negra, després d’haver-la colonitzat i maldescolonitzat, en mans d’un conglomerat caòtic de dictadors, senyors de la guerra, traficants d’armes, de diamants, mercenaris i altres espècies indesitjables de corruptes i de corruptors. La Xina és l’únic estat que aposta fort per l’Àfrica, aparentment sense fer política, servint-se de la quincalleria plàstica com a cavall de Troia d’objectius més ambiciosos.  Xina té necessitat d’enormes mercats exteriors i aquest, a més a més, està instal·lat  damunt d’un tresor mineral.

En aquest context els ciutadans i les entitats que mantenim postures inequívocament noviolentes podem caure fàcilment en una trampa. Se’ns demana que aprovem, en aquest cas, l’ús de la força. Atenció! Sempre es tracta “d’aquest cas”, però resulta que no es pot oblidar que, abans, hi ha hagut tots els altres casos que és el mateix que dir tots els altres fracassos. Fa exactament un segle els italians varen inventar el bombardeig aeri llençant, amb la ma, petites bombes sobre concentracions d’enemics a la guerra de Líbia. Ara fem exactament el mateix. L’únic canvi és que  les petites bombes de ma han estat substituïdes per míssils a 600.000 euros la unitat. La trampa rau en que  si consentim, “en aquest cas”, en l’ús de la força militar se’ns titllarà d’incoherents, “molta teoria però quan arriba l’hora de la veritat…” i el nostre consentiment, donat per humanitarisme,  es convertirà en argument ideològic a favor dels exèrcits, de les armes i de tota la degradació humana que comporten els uns i les altres. Si condemnem la intervenció serem acusats de talibans de la noviolència, un bon oximoron!, que anteposem les nostres idees als drets, a la vida i a la llibertat, de milers o milions de persones.. Si renunciem a pronunciar-nos confirmarem  l’acusació d’irrellevància “moltes paraules però cap opinió”. Com ens hem de posicionar?

Vull recordar que la noviolència no és una finalitat en si mateixa, la finalitat és esdevenir plenament humans. La noviolència és una característica essencial de la societat plenament humana que volem. Que no és la que tenim. Declarar-se partidari de la noviolència  vol dir estar per una societat humana que s’ha prohibit l’ús de la violència fins i tot amb finalitats humanitàries. Vol dir ser radical amb l’afirmació que els mitjans emprats contenen i prefiguren els fins. I vol dir també situar-se ben lluny de la passivitat i la connivència.

Acceptaríem, per exemple, fent servir la lògica del mal menor, l’assassinat d’unes poques persones  infectades per tal d’evitar una  epidèmia? Acàs no defensem la prohibició de la tortura tot i ser innegable que en determinats casos pot comportar una confessió útil per estalviar vides? Pensar en assassins i torturadors al servei d’una societat humana més justa i fraternal és un pensament absurd que repugna. Què ens fa pensar, en canvi, que unes armes, al darrera de les quals cal que hi hagi persones disposades a l’homicidi, sí que poden ser posades al servei de la humanitat? Ja sé que estic proposant mirar més enllà d’on som, però mentre no hi arribem, cal que tinguem clar que la primera tria que se’ns  ofereix, de fet l’única tria possible, no és la dels objectius finals sinó la dels mitjans que fem servir. Triem uns mitjans i les seves conseqüències.

No podem legitimar l’episodi final d’una seqüència, vista ja moltes vegades, de la qual en rebutgem i condemnem tots els episodis previs que inclouen: venda d’armes, relacions hipòcrites i aliances vergonyoses.  Avui mateix,  abans de penjar aquestes ratlles al bloc, arriba la informació: “…recientes contactos en las dos últimas semanas entre el equipo de Carme Chacón y el Ejército del Reino saudí vuelven a allanar el camino a la operación (…)que, de cerrarse, podría suponer la venta de hasta 250 carros de combate por 3.000 millones de euros”. (1) Algú està en condicions d’assegurar que algun dia no se’ns dirà d’intervenir a l’Aràbia Saudí per destruir els tancs amb els que s’està massacrant a la població? Se’ns demana ara el nostre parer?  Tan fàcil com seria aturar l’operació, és a dir destruir simbòlicament, però  efectivament, els tancs, abans que puguin esdevenir un problema de vida o mort per a milers de persones!

Des de l’opció noviolenta denuncio com un greu error i com un  delicte contra la humanitat  la venda d’armes a règims no democràtics en tant que causa coadjuvant a l’aparició de nous conflictes que faran necessàries , al parer d’alguns, noves intervencions a sang i foc. Denuncio també que no hi hagi cap voluntat d’anar substituint les forces armades estatals per unes mínimes forces internacionals sota comandament de l’ONU, denuncio que no s’avanci ràpidament cap a una llei internacional, extraordinàriament restrictiva, que reguli i pràcticament elimini el comerç d’armes, denuncio la investigació militar com una forma perversa d’exercir la intel·ligència i denuncio que unes societats que es volen civilitzades i creatives no es proposin idear formes noviolentes d’intervenció.

http://ecodiario.eleconomista.es/internacional/noticias/2941340/03/11/Defensa-desbloquea-la-venta-de-tanques-a-Arabia-Saudi-por-3000-millones.html

%d bloggers like this: