Archive for the sistema financer Category

Illes Caiman

Posted in sistema financer on Juliol 30, 2013 by Alfons Banda

Em sembla un bon dia per dir que sóc amic, de fa molts anys, de Josep Ma. Loza a qui tinc per una persona honrada. El vaig conèixer fa molts anys. Ell no tenia encara vint anys i jo uns poquets més. Després hem coincidit en diverses ocasions per motius ben diversos cívics i professionals que en algun cas varen propiciar una col·laboració estreta i mantinguda. He pogut llegir les seves declaracions d’ahir al Parlament i hi reconec el seu tarannà personal tant en l’explicació dels fets com en el plantejament final obert a un retorn de la indemnització.

L’aspecte més sensacional i transcendent de les seves declaracions, i de les de Serra Ramoneda, és però la frase d’aquest: “Em repugnava però si volies col·locar títols, o passaves per les illes Caiman, amb la benedicció del Banc d’Espanya, o el Ministeri d’Hisenda, o acabaves amb les mans buides”    Una vegada més  la revelació de l’horror no ens fa ni fred ni calor: el que la frase revela ja ho sabíem.  Els paradisos fiscals no són un xiringuito on quatre xoriços hi tenen uns tresors mal guanyats sinó peces importants, i potser capitals, d’un sistema financer brut i embogit que vol fer del diner l’única clau de la política, de la història i de la vida humana. Fins quan?

Poderosa falsedat

Posted in Democracia, Europa, sistema financer on Juny 18, 2013 by Alfons Banda

Estic persuadit de la inesgotable capacitat de resistència de les comunitats humanes, de la il·limitada potencialitat col·lectiva per a bastir nivells superiors de respecte, de comprensió i de col·laboració, de la possibilitat de descobrir causes i controlar efectes, de poder ser eficaços en la lluita contra el dolor, la misèria i l’estupidesa i milito sense reserves en el partit dels que pensen que l’existència humana, la personal i la col·lectiva, té sentit. L’esperança activa, no pas l’espera resignada, genera i  anima una paciència creadora d’harmonia , d’humanitat i també de sentit final, mitjançant un sorprenent cercle virtuós.

Tot i això, el simple coneixement dels fets, la  consideració més elemental del que passa, la sensació que l’estultícia i la cobdícia avancen imparables provoca incomptables angoixes i una greu perplexitat col·lectiva. Sembla que la vida humana hagi trobat en el diner la darrera i única essència de l’existir, solament el diner sembla capaç d’objectivar les nostres capacitats i projectes, només el diner ens dóna un adequat i realista diagnòstic del nostre futur, només el diner mesura amb exactitud la potència dels nostres propòsits, només el diner sembla donar permís per a somniar. Són falsedats, però molt poderoses. La prova de la seva falsedat i del seu poder és de dimensions i conseqüències colossals:  s’ha pretés que es podia bastir una comunitat política amb una moneda com a únic ingredient compartit. Els resultats estan a la vista.

Segueixo creient que Europa pot arribar a ser molt més que un espai geogràfic, penso que seria una pèrdua per a la humanitat que el projecte Europa fracassés, però penso també que no podem dissimular que anem per molt mal camí. Sense Constitució, sense Govern, sense política exterior, sense polítiques socials consensuades i comunes, no podem creure que anem enlloc. Clar que si no som més que una moneda… Al diner mai li han agradat els drets i la democràcia excepte quan es prostitueixen al seu servei.

Amb preocupació il·limitada

Posted in Democracia, sistema financer on febrer 18, 2013 by Alfons Banda

Dit sense cap estridència però amb il·limitada preocupació: estem en un pendent que ens pot  conduir a la pèrdua de la democràcia. La crisi, que va molt més enllà del que assenyalen els índexs a l’ús, cal entendre-la en profunditat i preveure’n els perills que comporta. Els evidents i els que, essent reals, encara no ho són.

             Penso que una amplíssima majoria dels nostres polítics, càrrecs públics i alts funcionaris són honrats. Però no hi confio perquè  dins d’aquesta majoria hi ha una majoria que si no són tontos ho semblen. Queda doncs, entre els honrats, una minoria que ni són ni semblen tontos. Aquest darrer grup és el que interessa: honrats, que no són, ni semblen, incapaços. No els tinc comptats. Però hem de comptar amb ells per  regenerar la democràcia. Els demano que es busquin, tots tenen bones agendes, que es trobin i que junts cerquin, per damunt de les tanques del propi veïnat i per sobre de les muralles de la correcció política, camins per aprofundir una democràcia que se’ns escapa. I amb ella el projecte d’un estat del benestar guiat per la utopia de la justícia, la llibertat i la pau. Un aprofundiment que  reclama la regeneració d’un sistema de partits que ara i aquí no funciona bé.

Penso que els moviments ciutadans venen a l’ajut  marcant el camí molt clarament. La ciutadania demana transparència, amb un refús frontal de l’opacitat de gestió que ha caracteritzat l’aliança entre la política i les finances. La ciutadania reclama que la política deixi de ser un capítol del manual d’economia lliberal. La ciutadania accepta, per ara, la democràcia de representació però no tindrà una paciència infinita ni amb les persones ni amb les institucions. La ciutadania vol i necessita que la política sigui el camí que ens permeti avançar cap a un món millor habitat per persones millors.

Penso que no ens queda massa temps.

 

 

 

Quin preu té Catalunya ?

Posted in Democracia, sistema financer, Uncategorized on Novembre 6, 2012 by Alfons Banda

La reiterada, i necessària, denúncia d’algunes actituds o valors, que considerem justament negatius, pot tenir l’efecte pervers d’atorgar-los una vigència virtual, que no es correspon, ni de lluny!, amb la realitat. Si no traiem el cap per damunt de les parets que ens envolten ens estem condemnant a una visió curta que els que la pateixen en diuen realisme.
Quan denunciem, per exemple, el primat dels diners, la força depredadora de l’ambició o la potència corruptora de la cobdícia, no podem fer-ho donant a entendre que els projectes i les il•lusions de les persones i també els moviments i les tendències socials dels pobles, n’estan fatalment i decisivament impregnats. La denúncia dels depredadors i dels corruptes ha de ser lúcida, incansable i persistent, però hem de tenir clar que milions de persones, la majoria, no beuen d’aquelles tenebroses fonts. Sense la solidaritat practicada diàriament per milions de persones cap a altres persones, el món seria, a tot arreu, un infern. Si tots marquéssim el pas al compàs d’impulsos exclusivament egoistes ens passaria allò del pont que pot resistir el pes d’una gernació, en la que cada u va al seu aire, però que pot acabar ensorrat per les vibracions induïdes per un grupet de soldats que el passen marcant el pas.
Ara que Catalunya s’ha dinamitzat en la recerca de la seva sobirania, faríem tan malament en minusvalorar els aspectes econòmics dels possibles escenaris futurs com en fer que totes les anàlisis tinguin l’economia com a eix central. El projecte d’un nou estat pot trobar suport en moltes raons, culturals, històriques,…i també econòmiques. De la mateixa manera pot suscitar expectatives d’innovació social, de cooperació internacional, de dignitat,…i econòmiques. Deixem que tota la complexitat flueixi tranquil•lament, creativament, no caiguem en l’enorme error de simplificar fent una anàlisi unidimensional de la realitat. Perquè si fos veritat que la realitat és només, o principalment econòmica, n’hi hauria prou en fer-se, i respondre, una pregunta demolidora: quin és el preu de Catalunya?

El deliri

Posted in cultura de pau, Democracia, Europa, nuclear, sistema financer on Juliol 16, 2012 by Alfons Banda

Una incomptable multitud de ciutadans occidentals hem arribat a la mateixa conclusió: el sistema econòmic està fora de control de manera irrecuperable. Txernòbil o Fukushima són analogies descriptives potents degut a les profundes similituds entre els efectes de l’autodestrucció d’una central nuclear i la del nostre sistema econòmic. En  un i altre cas podem, ben pròpiament, parlar de deliri, de constructes temeraris que acaben enrunant-se amb estrèpit i tragèdia. El deliri nuclear començà amb la recerca de  l’arma definitiva, seguí amb un crim de proporcions que escapen a la imaginació i té continuïtat, político-militar i civil, amb bombes i centrals. La vigència del tema nuclear exigeix l’assumpció d’amenaces i riscos incontrolables en el present, per a nosaltres, però ens demana també el consentiment amb la gravíssima irresponsabilitat d’abandonar a un atzarós futur unes deixalles radioactives de perillositat assegurada per a molts mil·lennis. Però hi ha més: la mera tinença d’armes nuclears és un crim contra la humanitat. La vocació del gènere humà cap a una humanitat justa i fraternal és brutalment qüestionada per la permanència d’unes armes que no tenen més finalitat que generar terror. Crec que arribarà el dia en el que considerarem un crim, fins i tot legalment, els atemptats contra  l’esperança. De què ens nodrirem si mor?

El deliri econòmico-financer, que no és aliè al de la seguretat absoluta o al de l’energia infinita, passa per fer del diner no pas un instrument per a l’obtenció de béns necessaris sinó la de convertir-lo en un fi en si mateix. L’economia tracta del bon ús dels diners i dels béns, les finances fan del diner la matèria prima del diner, fan del diner una finalitat en si mateix.  El diner és l’origen i la finalitat del diner. La persona en queda fora. Cercle tancat, qüestió resolta. A Europa en sabem alguna cosa i l’euro és la nostra paràbola. L’euro ha estat una creació financera, una creació dels mercats, que posa en perill la democràcia, allò que hauríem de considerar la nostra essència més profunda. L’euro és una moneda sense estat, la qual cosa és un disbarat semblant al d’un estat sense moneda. L’euro és el fruit d’una lògica impecable. No és el diner el nostre valor més important? Doncs reconeguem-ho! Si fins ara s’havia fet la ficció de vincular el diner a un determinat estat, a la sobirania popular si parlem en democràcia, ha arribat el moment d’invertir els termes. Ara seran els estats els qui dependran de la moneda. Si abans un estat podia canviar el valor de la seva moneda, ara és la moneda qui pot canviar el valor d’un estat. El mecanisme és ben simple i, lubricat per la cobdícia, funciona de meravella.

El temps no té marxa en darrera. No podem tornar enlloc. Només podem fer camí cap al futur. Però ens cal un camí que ens permeti recuperar el horitzons humans de la justícia i la pau. Hem aprés que hi ha molts necis que venen fum i haurem de ser més crítics, hem avançat guiats per un deliri consentit que cal oblidar, hem edificat damunt la sorra i no ho podem seguir fent ( No a Eurovegas), hem de reiniciar la construcció d’una societat democràtica, cohesionada per la solidaritat, seriosa i tan ambiciosa en les expectatives de desenvolupament humà com mesurada, responsable i modesta en els objectius materials.

 

Europa raptada altre cop

Posted in Europa, sistema financer, Uncategorized on Juny 8, 2012 by Alfons Banda

Va passar fa molt de temps. Zeus, el pare dels déus, va desitjar Europa que  era una bellíssima princesa que vivia prop del que avui és la Franja de Gaza ( en el fons tot està relacionat, però ara no em vull distreure). Per tal de fer-la seva, un dia va adoptar la forma d’un brau d’aspecte magnífic: poderosa musculatura, harmoniosa mobilitat i la blancor radiant de la neu sense petja, i es presentà a la platja mediterrània on la princesa, amb algunes amigues, hi passava un dia assoleiat. Europa va sentir allò que experimentem davant dels animals bells i poderosos: atracció i prudència. L’atracció va ser més forta  i al cap d’una estona la noia s’enfilà al llom del brau. Poc a poc aquest va anar ficant-se a l’aigua i quan Europa va prendre consciència del què passava ja estaven a mig camí de Creta que és on Zeus hi tenia la vivenda  habitual, allà per les alçades abruptes que volten el pla d’Omalos. Segons la tradició,  Zeus, en aquest indret, hi organitzava  concursos de carros.  De tota manera va ser en alguna de les platges de Creta on Zeus, ara amb aparença d’àliga, i Europa varen concebre descendència. La història de la família és llarga però ho deixarem aquí. L’episodi és conegut com el “rapte d’Europa”, en el que queda clar que el pare dels déus fa el que li dóna la gana  i també que Europa té una personalitat, complexa i feble, en la que hi tenen cabuda emocions i sentiments diversos i comportaments no sempre fàcilment comprensibles. D’aquesta història antiga en queden pocs testimonis vius, però vet aquí que se n’ha produït un sorprenent revival. Europa ha estat, de nou, seduïda pel pare del déus que, reinterpretant-se genialment, ha adoptat aquesta vegada l’aparença del diner. Aquest cop no ha calgut l’aparença d’un animal magnífic, havia de  resultar més eficaç la del diner fàcil, la del benefici màxim, la de la banalitat exultant, la de la irresponsabilitat beneïda, la del luxe insultant per entabanar i raptar, altre cop!, Europa i dur-la no pas a Creta, a Omalos puc testimoniar que de Zeus no en queda rastre,  sinó als paradisos fiscals. Abans, però, el pare del déus va voler immortalitzar irònicament aquella primera facècia fent-se encunyar una moneda, grega, que ens servís de recordatori.

Dictadura participada

Posted in Democracia, sistema financer on gener 12, 2012 by Alfons Banda

Acomiadant l’any passat vaig escriure (butlletí 101 de la Fundació per la Pau www.fundacioperlapau.org ): “Sí, es perceben senyals que indiquen l’inici d’un procés contra la darrera (vull dir la més moderna)  dictadura. Una dictadura sense rostre, anònima, difícil de comprendre i de combatre. Una dictadura que, com totes, s’alimenta de silenci i de covardia i que, com totes, acabarà caient.” I vull començar l’any amb les mateixes paraules. L’artifici del canvi d’any, una pensada genial des d’una perspectiva històrico-organitzativa, inspirada en els cicles estacionals però buida d’altres significats, no ens ha de fer perdre  el fil de la continuïtat. Els canvis sociopolítics són conseqüència de processos i no pas d’esdeveniments episòdics. Res no és possible sense una tenaç persistència.

La situació la coneixem prou bé. I es pot descriure, i explicar, des de diferents perspectives complementàries. Em va semblar molt interessant la que  vaig escoltar d’un jove professional de la família amb qui vaig compartir taula per Sant Esteve. Molt breument: el diner era un instrument de mesura de valor econòmic i servia, a la base del sistema productiu, per adquirir el béns i llogar les competències necessàries per produir o per comerciar, tot cercant un benefici. Ara, però, el diner pot fer diners directament, sense necessitat de produir o de comerciar. En la mesura que aquesta nova funció del diner es fa predominant passem a ser dominats pel sistema financer.

És, ho estem veient, un domini real i ferri, realment una dictadura, que canvia constitucions, imposa governs i dicta lleis al marge de qualsevol legitimació parlamentària. Una dictadura anònima i sense  rostre que atura abruptament el desenvolupament democràtic de la societats humanes. Fa més de dos segles que en les societats occidentals fa camí, amb anades i vingudes, la voluntat de fer realitat l’afirmació que el poder radica en el poble. Potser pensàvem que ho teníem guanyat, però encara no. La democràcia està greument amenaçada. Ara mateix el poder està molt lluny del poble. Rau en els mercats i quan diem els mercats estem parlant d’un sistema lògic no-humà, supraindividual  i supraestatal, que pren mecàniques decisions  amb total exclusió dels paràmetres i condicions que no s’ajustin a una rigorosa quantificació i que cerca, exclusivament, el major rendiment financer.

Aquest sistema és qui dicta les seves ordres al món polític, que les transmet fidelment a la ciutadania. No es tracta doncs, en aquest cas, de fer caure  un dictador o treure-li el poder a una  classe dirigent, es tracta d’enderrocar un sistema de vida al qual ens hem deixat arrossegar, majoritàriament i irreflexiva. Un sistema que gairebé tots, en el món occidental, en major o menor mesura, hem contribuït a construir. I això vol dir que aquesta vegada  es tracta d’una dictadura participada, seria un sarcasme dir-li participativa, feta d’inconsciència, d’individualisme i d’egoisme gairebé universals.

Amb això no vull pas, de cap manera!, excusar  tres categories de responsables majors: els líders polítics que haurien d’imposar-se el deure de tenir i comunicar honestament una visió prospectiva, preventiva, sòlida i raonada, tot i que això  signifiqués l’acceptació d’un fracàs personal o de partit. No s’ha fet. I els partits no emeten senyals positius en aquest sentit. Estan acabats irrecuperablement? És raonable confiar-hi? Amb quina autoritat demanaran als ciutadans els sacrificis que indubtablement caldran?   Els experts en economia, si és que n’hi ha. El valor de les institucions que formen als professionals del sector hauria de ser passat per un cedaç molt fi. No són els rankings endogàmics els que donen el valor a una institució, ni les xifres que cobren els seus exalumnes el que crea confiança, sinó el servei que el conjunt de la societat rep de la seva gestió. Per quins motius hi hem de confiar? No havent previst l’arribada de la dictadura financera, inconscients de com es posava en perill l’estat del benestar i la democràcia mateixa, han decepcionat a la societat que havien de servir. Finalment hi ha els aprofitats. No parlo de corrupció, que això ja ho preveu la llei. Parlo de tots aquells que en mig de la gran tempesta s’asseguren unes remuneracions que, legals o no, haurien de ser justament qualificades de robatori.

Qui queda? Qui ens portarà al recte camí? Doncs els poetes i tu i jo, és a dir, tots. Qui sinó tots?

Alfons Banda i Tarradellas

Gener 2012

%d bloggers like this: