Archive for the Europa Category

A favor del temps

Posted in Democracia, Europa, societat civil on Novembre 15, 2013 by Alfons Banda

El temps flueix amb aparença indiferent arrossegant premonicions avorrides.  Però avui no és igual que ahir perquè avui està més a prop de demà.  Hi ha qui vol pensar que el temps és una realitat isòtropa quines propietats no depenen del sentit, de la direcció, en que són observades; és la gran mentida que ens expliquen els rellotges amb exacta periodicitat. Però això no és més que el desig d’alguns, tot i que alguns d’aquests vulguin prendre per realitats els seus desitjos i fer entrar el clau per la cabota. Pretenen que demà serà igual que ahir i pensen que enredar les coses endarrereix decisions de les que no en suporten l’ inexorabilitat.  Ignoren que ,avui, l’ahir ha quedat prenyat pels somnis dels qui no podem viure sense somiar i que naixerà un demà diferent. En el nostre cas, una societat que se sent cridada a tenir obertes totes  les opcions que li han de  permetre ser més justa, pacífica i sostenible.

El temps ens va a favor i només podem ser sotmesos si ens sotmetem nosaltres mateixos: si la determinació és ferma, en els mitjans i en els fins que en són conseqüència, ningú ens ha de sotmetre; si la determinació vacil·la…què ens mereixem?  Quan calgui, si la determinació és ferma,  els ciutadans ocuparem definitivament carrers i places. Ja hem baixat al carrer, ja hem  omplert la capital amb la nostra presència i l’aire amb el nostre clam, ja hem mesurat el país agafant-nos les mans i ja hem viscut a la bestreta una atmosfera de llibertat; ara, la propera vegada, si la determinació és ferma, ocuparem el país, realment o virtual, i baixarem al carrer per no tornar a casa si no és en llibertat. La llibertat d’anar més enllà, la llibertat d’innovar que és un verb que també té conjugació social i política, la llibertat de participar activament en la societat internacional, la llibertat d’adquirir i de desfer compromisos amb altres pobles. Un lloc geogràfic, un àmbit polític que permeti aquest creixement mereixerà ser anomenat Europa.

Un dèficit gravíssim d’imaginació

Posted in Conflictes, cultura de pau, Drets humans, Europa, Noviolència on Agost 30, 2013 by Alfons Banda

 Una i altra vegada, davant de problemes semblants i molt greus, que comporten violències extremes exercides directament contra milers de persones, i patiments terribles per a milions de civils, es repeteixen actuacions de la comunitat internacional que porten a resultats inacceptables. Parlo de guerres i també de crisis de molt diferents menes. Cal que ens sorprenguem. No podem empassar-nos-ho com una fatalitat. I no hauríem de defugir preguntar-nos quins  són els motius que ens encallen en  una praxi tan  escandalosament obtusa i inhumana. N’hi deu haver molts, de motius, i no puc pas pretendre saber-los tots però si que en veig algun d’ especialment important.

M’alarma, des de fa molt temps, el debilitament, la substitució, potser la demolició?, d’un imaginari col·lectiu que inclou la possibilitat de la construcció, continua i harmònica, d’una societat veritablement humana, justa i fraternal mitjançant el diàleg i la cooperació. M’alarma alhora el desenvolupament  d’un imaginari que incorpora, acríticament, una antropologia centrada en la construcció d’una personalitat que es vol cultivada i sensible  però marcadament individualista, que considera el bé general com una conseqüència del bé particular. Si no som capaços de construir un imaginari social, de construcció obligadament comunitària, que il·lumini la nostra praxi políticosocial, les inèrcies ens poden conduir a desastres inimaginables. Pensem per exemple en l’abandonament suïcida que estem fent de l’estat del benestar, en la deriva perversa d’una idea d’Europa que reconeixia en els drets i obligacions ciutadanes la base d’una societat progressivament humana o en la incapacitat per imaginar un món del que la fam, la misèria, la guerra i la violència sociopolítica en són progressivament i urgentment eradicades. M’alarma conèixer pensaments prospectius que contemplen hipòtesis com ara que als EEUU es poden crear tres zones superdesenvolupades intensament interconnectades ( Costa Est, Califòrnia i Chicago) mentre que la resta del territori és una immensa zona pobre  on s’acumulen problemes i m’alarmen obres de ciència ficció en la que es proposa un planeta Terra habitat per miserables mentre les elits s’han desplaçat a un món artificial extraterrestre. No podem oblidar el poder d’autorealització que tenen els imaginaris col·lectius. En definitiva el món que tenim és també en part producte d’imaginaris anteriors, parlem de tècnica o de sociopolítica.

No sóc gens receptiu cap a les teories conspiratives, no crec en un poder secret concretat en uns pocs que tenen tots els fils a la ma. Si em sembla evident, en canvi, l’existència d’una gran “conxorxa de necis” en la que molts, la majoria, hi participem amb inconsciència més o menys culpable. Hem desenvolupat una temible capacitat  per relativitzar i ironitzar divertidament, amb crítiques irresponsables, sobre la confiança en els altres, la suposició de bondat i el valor del compromís o la capacitat de transformació mentre complementàriament acceptem models antisocials i contradiccions que cal qualificar d’inassumibles.

Fa cinc segles Thomas More publicava la seva Utopia , en sintonia amb altres pensadors de l’època. No es tractava pas de l’obra d’un somiatruites aïllat sinó la d’un intel·lectual brillant, expert en temes mercantils,  polític d’altes responsabilitats,  que va pagar amb la vida el seu insubornable compromís amb la seva consciència. El coneixement pràctic de la realitat i el compromís actiu amb la seva transformació inspiraren la seva Utopia, una fita imaginada i imaginària que orienta eficaçment l’acció; avui potser hi ha qui en diria una inconsistent manifestació de “bonisme” ( i li pagaríem la tertúlia). En els nostres dies un professor nordamericà reconegut internacionalment com una autoritat en el terreny de la transformació de conflictes, John Paul Lederach, que dedica la meitat del seu temps a la mediació de conflictes sobre el terreny i l’altra meitat a la conceptualització i docència universitària, ens diu que “la possibilitat de superar la violència es forja a través de la capacitat de generar, mobilitzar i construir la imaginació moral. Una capacitat que inclou la d’imaginar una xarxa de relacions que inclogui els nostres enemics i l’esperança en la possibilitat d’emergència de qualitats inesperades en els sistemes socials”. I en connexió amb Thomas More diu que cal “ imaginar respostes i iniciatives que, arrelades als reptes del món real, siguin per naturalesa capaces d’elevar-se per damunt dels patrons destructius i fer néixer el que encara no existeix” (La imaginación moral. El arte i el alma de la construcción de la paz. John Paul Lederach. Bakeaz.)   La realitat és imprescindible sí, però només com a punt de partida.

 

 

 

 

 

Poderosa falsedat

Posted in Democracia, Europa, sistema financer on Juny 18, 2013 by Alfons Banda

Estic persuadit de la inesgotable capacitat de resistència de les comunitats humanes, de la il·limitada potencialitat col·lectiva per a bastir nivells superiors de respecte, de comprensió i de col·laboració, de la possibilitat de descobrir causes i controlar efectes, de poder ser eficaços en la lluita contra el dolor, la misèria i l’estupidesa i milito sense reserves en el partit dels que pensen que l’existència humana, la personal i la col·lectiva, té sentit. L’esperança activa, no pas l’espera resignada, genera i  anima una paciència creadora d’harmonia , d’humanitat i també de sentit final, mitjançant un sorprenent cercle virtuós.

Tot i això, el simple coneixement dels fets, la  consideració més elemental del que passa, la sensació que l’estultícia i la cobdícia avancen imparables provoca incomptables angoixes i una greu perplexitat col·lectiva. Sembla que la vida humana hagi trobat en el diner la darrera i única essència de l’existir, solament el diner sembla capaç d’objectivar les nostres capacitats i projectes, només el diner ens dóna un adequat i realista diagnòstic del nostre futur, només el diner mesura amb exactitud la potència dels nostres propòsits, només el diner sembla donar permís per a somniar. Són falsedats, però molt poderoses. La prova de la seva falsedat i del seu poder és de dimensions i conseqüències colossals:  s’ha pretés que es podia bastir una comunitat política amb una moneda com a únic ingredient compartit. Els resultats estan a la vista.

Segueixo creient que Europa pot arribar a ser molt més que un espai geogràfic, penso que seria una pèrdua per a la humanitat que el projecte Europa fracassés, però penso també que no podem dissimular que anem per molt mal camí. Sense Constitució, sense Govern, sense política exterior, sense polítiques socials consensuades i comunes, no podem creure que anem enlloc. Clar que si no som més que una moneda… Al diner mai li han agradat els drets i la democràcia excepte quan es prostitueixen al seu servei.

El deliri

Posted in cultura de pau, Democracia, Europa, nuclear, sistema financer on Juliol 16, 2012 by Alfons Banda

Una incomptable multitud de ciutadans occidentals hem arribat a la mateixa conclusió: el sistema econòmic està fora de control de manera irrecuperable. Txernòbil o Fukushima són analogies descriptives potents degut a les profundes similituds entre els efectes de l’autodestrucció d’una central nuclear i la del nostre sistema econòmic. En  un i altre cas podem, ben pròpiament, parlar de deliri, de constructes temeraris que acaben enrunant-se amb estrèpit i tragèdia. El deliri nuclear començà amb la recerca de  l’arma definitiva, seguí amb un crim de proporcions que escapen a la imaginació i té continuïtat, político-militar i civil, amb bombes i centrals. La vigència del tema nuclear exigeix l’assumpció d’amenaces i riscos incontrolables en el present, per a nosaltres, però ens demana també el consentiment amb la gravíssima irresponsabilitat d’abandonar a un atzarós futur unes deixalles radioactives de perillositat assegurada per a molts mil·lennis. Però hi ha més: la mera tinença d’armes nuclears és un crim contra la humanitat. La vocació del gènere humà cap a una humanitat justa i fraternal és brutalment qüestionada per la permanència d’unes armes que no tenen més finalitat que generar terror. Crec que arribarà el dia en el que considerarem un crim, fins i tot legalment, els atemptats contra  l’esperança. De què ens nodrirem si mor?

El deliri econòmico-financer, que no és aliè al de la seguretat absoluta o al de l’energia infinita, passa per fer del diner no pas un instrument per a l’obtenció de béns necessaris sinó la de convertir-lo en un fi en si mateix. L’economia tracta del bon ús dels diners i dels béns, les finances fan del diner la matèria prima del diner, fan del diner una finalitat en si mateix.  El diner és l’origen i la finalitat del diner. La persona en queda fora. Cercle tancat, qüestió resolta. A Europa en sabem alguna cosa i l’euro és la nostra paràbola. L’euro ha estat una creació financera, una creació dels mercats, que posa en perill la democràcia, allò que hauríem de considerar la nostra essència més profunda. L’euro és una moneda sense estat, la qual cosa és un disbarat semblant al d’un estat sense moneda. L’euro és el fruit d’una lògica impecable. No és el diner el nostre valor més important? Doncs reconeguem-ho! Si fins ara s’havia fet la ficció de vincular el diner a un determinat estat, a la sobirania popular si parlem en democràcia, ha arribat el moment d’invertir els termes. Ara seran els estats els qui dependran de la moneda. Si abans un estat podia canviar el valor de la seva moneda, ara és la moneda qui pot canviar el valor d’un estat. El mecanisme és ben simple i, lubricat per la cobdícia, funciona de meravella.

El temps no té marxa en darrera. No podem tornar enlloc. Només podem fer camí cap al futur. Però ens cal un camí que ens permeti recuperar el horitzons humans de la justícia i la pau. Hem aprés que hi ha molts necis que venen fum i haurem de ser més crítics, hem avançat guiats per un deliri consentit que cal oblidar, hem edificat damunt la sorra i no ho podem seguir fent ( No a Eurovegas), hem de reiniciar la construcció d’una societat democràtica, cohesionada per la solidaritat, seriosa i tan ambiciosa en les expectatives de desenvolupament humà com mesurada, responsable i modesta en els objectius materials.

 

Europa raptada altre cop

Posted in Europa, sistema financer, Uncategorized on Juny 8, 2012 by Alfons Banda

Va passar fa molt de temps. Zeus, el pare dels déus, va desitjar Europa que  era una bellíssima princesa que vivia prop del que avui és la Franja de Gaza ( en el fons tot està relacionat, però ara no em vull distreure). Per tal de fer-la seva, un dia va adoptar la forma d’un brau d’aspecte magnífic: poderosa musculatura, harmoniosa mobilitat i la blancor radiant de la neu sense petja, i es presentà a la platja mediterrània on la princesa, amb algunes amigues, hi passava un dia assoleiat. Europa va sentir allò que experimentem davant dels animals bells i poderosos: atracció i prudència. L’atracció va ser més forta  i al cap d’una estona la noia s’enfilà al llom del brau. Poc a poc aquest va anar ficant-se a l’aigua i quan Europa va prendre consciència del què passava ja estaven a mig camí de Creta que és on Zeus hi tenia la vivenda  habitual, allà per les alçades abruptes que volten el pla d’Omalos. Segons la tradició,  Zeus, en aquest indret, hi organitzava  concursos de carros.  De tota manera va ser en alguna de les platges de Creta on Zeus, ara amb aparença d’àliga, i Europa varen concebre descendència. La història de la família és llarga però ho deixarem aquí. L’episodi és conegut com el “rapte d’Europa”, en el que queda clar que el pare dels déus fa el que li dóna la gana  i també que Europa té una personalitat, complexa i feble, en la que hi tenen cabuda emocions i sentiments diversos i comportaments no sempre fàcilment comprensibles. D’aquesta història antiga en queden pocs testimonis vius, però vet aquí que se n’ha produït un sorprenent revival. Europa ha estat, de nou, seduïda pel pare del déus que, reinterpretant-se genialment, ha adoptat aquesta vegada l’aparença del diner. Aquest cop no ha calgut l’aparença d’un animal magnífic, havia de  resultar més eficaç la del diner fàcil, la del benefici màxim, la de la banalitat exultant, la de la irresponsabilitat beneïda, la del luxe insultant per entabanar i raptar, altre cop!, Europa i dur-la no pas a Creta, a Omalos puc testimoniar que de Zeus no en queda rastre,  sinó als paradisos fiscals. Abans, però, el pare del déus va voler immortalitzar irònicament aquella primera facècia fent-se encunyar una moneda, grega, que ens servís de recordatori.

Resistir

Posted in Democracia, Drets humans, Europa, sistema financer on Novembre 8, 2011 by Alfons Banda

Motius per tirar el
barret al foc no en falten.  Els problemes
són descomunals, 5 milions d’aturats!, i l’horitzó  incert. La decepció, respecte de  tantes coses,  té extensió i profunditat oceàniques.
Eleccions. L’optimisme té poc marge. No és moment per a inconsistències
guarnides amb banderes. Algú tindrà més vots que els altres i haurà guanyat. I
després? Després caldrà seguir resistint.

Resistir amb
coratge i amb talent. I per als que guardin el respecte i el sentit de les
paraules gosaria a dir que cal resistir amb esperança. El nombrós estol dels
necis no ens la pot arrabassar. La humanitat té vocació de fraternitat, de
dignitat i de justícia. Seguir-la és l’únic camí que ens  lliura dels deliris d’uns pocs que esdevenen
un malson per a tots.

El primer acte de
resistència crec que és anar a votar malgrat tot. Votar amb honesta dignitat. Votar
tot i saber que no estem triant qui manarà sinó qui obeirà. Votar no pas per
salvar l’obsoleta partitocràcia  sinó per
enfortir la democràcia  amenaçada. Votar
perquè no és cert que tots siguin el mateix. Votar perquè uns estan més a prop
dels meus valors que altres. Votar, ni que sigui blanc o nul, perquè podem
pagar més cara la indiferència que els errors. Els gestors del sistema han
conduït la democràcia a ran de l’abisme pel fet d’assimilar-la a l’economia liberal
mentre aquesta es rendia  al domini del
casino financer. Els jocs de mans financers no són l’economia, i l’economia no
pot ser l’única font de criteri per a les decisions polítiques.  Europa és una trista i potser irrecuperable
víctima d’haver-ho ignorat.  Hem construït
damunt la sorra. La llengua, l’ètnia, la religió, han estat els fonaments
problemàtics, sobre els que, en èpoques passades, s’han bastit  pàtries i comunitats polítiques, però ningú s’havia
proposat edificar una comunitat política basada únicament en una moneda comuna
darrera de la qual no hi havia res més. Ni voluntat, ni desig, de res més.

L’actitud
resistent, crec, ha de defensar activament l’estat del benestar és a dir el
conjunt dels drets civils, polítics, socials i econòmics, sense acceptar mai
les raons brutals de la força, o les raons brutes dels diners. Cal resistir per
a no perdre perquè hem de saber que recuperar  ens costarà molt més que el que va costar
guanyar. Per a no perdre drets, parlo de drets i no de privilegis,  de dignitat i no de capricis, de serveis
essencials i no de frivolitats, per a no perdre cal lluitar tan com es va lluitar
per guanyar. Penso que forma part d’aquesta actitud resistent la disposició a
disminuir les desigualtats, per a la qual cosa caldrà, per exemple, donar
suport a una pujada dels impostos directes a una majoria dels ciutadans. Penso
que forma part de l’actitud resistent possibilitar l’emergència de la cultura
de la pau i de la noviolència, basada en el respecte, el diàleg i la cooperació.
I crec que res és possible sense la valoració de l’espiritualitat com a dimensió
essencial de la persona; si la política ha de ser plenament humana cal que
vulgui considerar la persona en totes les seves dimensions. Pot semblar que
negant aquesta dimensió s’afavoreix el consens necessari per a avançar plegats;
la realitat és que negar, o ignorar, qualsevol de les dimensions humanes és una
simplificació estèril i finalment perillosa.

 

 

 

 

 

Missatge en una ampolla

Posted in Democracia, Drets humans, Europa, sistema financer on Octubre 19, 2011 by Alfons Banda

Probablement ens trobem en un punt d’aiguabarreig. S’acaba una època i n’apunta una altra.
Corrents i remolins ens arrosseguen d’aquí cap allà i passem sense transició de l’expectativa positiva al temor.  Les idees es confonen   amb les
emocions i els projectes amb les ambicions. Les grans institucions amenacen
ruïna. Trontollen els fonaments. Occident declina. El somni europeu pot acabar
en efímera migdiada. Europa, salvo reacció immediata, no jugarà el paper
orientador, global, que molts desitjàvem i esperàvem. Els indicis apunten a que
el projecte europeu no té cap voluntat eficaç de sobrepassar el nivell econòmic.
Els temes socials i polítics seguiran considerats ornamentals, demostrant que l’única
realitat a considerar és el diner i l’única activitat seriosa, el business. Per
primera vegada en la història de la humanitat, se’ns presentava la possibilitat
real que una potència, intel·lectual, econòmica i demogràfica de primera fila,
Europa, fos impulsada no pas per un afany imperial de domini d’altres pobles
sinó per una vocació universal de lideratge moral. Ens hem quedat en un terreny
humanament erm, intel·lectualment i moralment esquifit. Ens hem quedat en l’infantil
desig de les vacances perpetues. I quedem al marge de la realitat que es juga a
nivells més profunds de gran complexitat. Materialment, espiritualment i
literalment el diner ens està arruïnant. La llibertat, la justícia, la
democràcia, els drets humans i l’estat del benestar han entrat en fase de
precarietat. Estan en venda. S’està diluint no solament la possibilitat
d’exportar la filosofia en la que es fonamenten sinó la seva vigència en els
nostres estats. Francament no sé si un mecanisme tan complicat com el que
formen les institucions europees ens pot servir de res en les actuals
circumstàncies. El projecte europeu, arruïnat pel diner, pot acabar enterrat
per la burocràcia. Precisament perquè la realitat és il·limitadament complexa
cal que els instruments per a gestionar-la siguin il·limitadament flexibles. Ni
els organismes europeus que hem posat en marxa, ni els polítics actuals,
semblen tenir la potència i la flexibilitat, el carisma i la vocació, per
reconduir la dinàmica sociopolítica. Potser només queda el poble. També hi ha,
encara, a Europa una intel·lectualitat, instal·lada, que no ha jugat les seves
cartes. Per damunt de nacionalitats, de parlaments i governs, de partits,
d’organismes i institucions, caldria una paraula senzilla, clara i alta que
orientés el camí. Una declaració no canvia res per si mateixa, però seria
important per al poble saber que no està sol.
Demano una paraula comuna d’algunes desenes d’intel·lectuals europeus, abstenir-se
els orgànics, directament entenedora pel comú de la població, que marqui la
direcció, que proposi prioritats i canvis, que orienti l’acció de tants milions
de ciutadans, de tants milers d’entitats cíviques que no volem renunciar al
somni de bastir una Europa que conrea, inspira i  exporta totes aquelles conquestes de la
llibertat i de la justícia que tenen explicitud en la declaració de drets
humans i concreció en l’estat del benestar.
Si no ho feu podríeu aleshores almenys fer el primer esborrany d’una
glosa  per a ser oportunament llegida en
el funeral per a una Europa que no fou. Com el nàufrag llenço l’ampolla al mar
amb esperança.

%d bloggers like this: