Archive for the Democracia Category

De l’àmbit social a l’àmbit polític, no a l’inrevés

Posted in Democracia, opinió pública, societat civil on Desembre 16, 2013 by Alfons Banda

T B a   Al llarg dels anys he tingut la sort de participar activament, a Catalunya, en excepcionals accions de masses. Formidables mobilitzacions ciutadanes en las que centenars de milers de persones, procedents d’àmbits i cosmovisions molt diferents, amb conceptualitzacions sovint divergents, coincidien en una idea bàsica i la defensàvem plegats. Una idea difosa mitjançant la paraula, l’humor o l’anàlisi il·lustrat. Propagada per la conversa a la parada del mercat, pel sermó, pel dibuix, a l’escola i a la perruqueria i que troba lloc en els esperits dins de la categoria de les idees obvies, justes, elementals. Idees que no es poden negar sense negar alhora valors  que col·lectivament considerem essencials. Parlo de mobilitzacions per l’Estatut, contra el terrorisme d’ETA, contra la guerra, pel dret a decidir, per la independència. Parlo d’autèntics terratrèmols socials; i apunto dues conclusions de gran volada.

La primera és que sempre que es produeix un terratrèmol social va seguit d’un terratrèmol polític. Tot i ser una afirmació  lògica  hi ha resistència a acceptar-la, potser per impaciència, i fins i tot em sembla veure el somriure sorneguer d’aquells que més me l’han sentida ( JA per exemple)…Per això insisteixo. Al capdavall, també explicar el teorema de Pitàgores és repetitiu; però tractant-se d’una certesa útil cal tornar-hi una i altra vegada. No solament insistiré sinó que hi aprofundiré. L’àmbit social i l’àmbit polític no són el mateix. Les relacions que existeixen entre un i l’altre són complexes, moltes causes per a un efecte, però no pas caòtiques ni aleatòries; el que passi en un dels àmbits influirà en l’altre però a la llarga l’àmbit social (tradició, cultura, economia,…) és qui configura l’àmbit polític i no a l’inrevés. I és molt estrany que polítics experimentats ho ignorin. Entre ells encara és freqüent l’error, monumental, de pensar que la política de despatx, la transacció d’interessos partidistes, la trampa semàntica, l’ambigüitat, les recompenses tàctiques, poden modificar les intuïcions profundes i profundament arrelades que els ciutadans comparteixen, esdevingudes conviccions bàsiques. Un dia vaig aprendre que els harmoniosos i eficaços moviments del nedador esdevenen ridículs i ineficaços arribats a la sorra. L’àmbit social és el de la veritat, no així el de la política on la mentida pot tenir, tot i que curt, un cert recorregut. L’àmbit polític es dignifica i es fa gran en la mesura que s’identifica amb un  àmbit social presidit per la llibertat.

La segona conclusió és més agosarada, més solemne: les idees que provoquen un terratrèmol social acaben per imposar-se. Així ho he vist en alguns casos que he viscut (Estatut, final d’ETA, deslegitimació del Tribunal Constitucional, derrota del PP després d’haver recolzat la invasió de l’Iraq,…). Això és el que volem dir quan afirmem que l’opinió pública és determinant i l’eina més poderosa  per canviar la realitat. Peguy ja anunciava fa més d’un segle que “quan una idea simple pren cos social s’esdevé una revolució”. Únicament cal tenir en compte que opinió pública no és simplement l’opinió més ben situada en una enquesta sinó aquella convicció profunda, compartida per la majoria dels ciutadans, que convindríem en assenyalar com a irrenunciable si no volem perdre qualitat humana en la nostra vida col·lectiva.

Anuncis

De la violència zero a la noviolència activa

Posted in Conflictes, cultura de pau, Democracia, Noviolència on Novembre 26, 2013 by Alfons Banda

kurlansky[1]La recent visita del president Mas a l’Índia ha propiciat que, tot honorant la memòria de Gandhi, el president  reafirmés que el procés català per la sobirania i la independència es basa en la mobilització sense cap violència, i festiva, de centenars de milers de ciutadans. No són paraules buides; és un fet empíric que a Catalunya es poden mobilitzar repetidament (2010, 2012, 2013) amb reivindicacions sobiranistes, centenars de milers de persones, amb un nivell de violència zero coma zero. Cap indici  porta a pensar que aquesta dinàmica s’estigui esllanguint; més aviat sembla el contrari ja  que el moviment és capaç d’assumir formats progressivament exigents ( desplaçaments, durada, capacitat logística,…). I això comença a fer por. Pel que fa al vot, les darreres enquestes d’intenció diuen que el vot independentista passa del 50% i dobla el vot unionista. Cal tenir en compte que entre els ciutadans no independentistes probablement són majoria els indiferents. Això encara fa més por.

Tot plegat configura una amenaça certa per a la unitat territorial de l’estat espanyol i el govern, aquell govern, des de les seves opcions ideològiques, no té gaire possibilitats de ser constructiu. Lligats a una interpretació mecànico-literal de la constitució y amb un criteri aritmètico-infantil de la democràcia no es pot ser gaire creatiu. No crec que els resulti possible, com ho seria en un marc noviolent, contemplar serenament un horitzó en el que a la satisfacció d’una relació exemplar amb un nou estat s’hi suma la joia d’haver contribuït, amb tacte, generositat i intel·ligència, a la resolució d’un conflicte. Probablement les seves estèrils concepcions ideològiques els porten a no poder imaginar altra cosa que una derrota definitiva i vergonyosa  o una  victòria provisional i de ràpida  caducitat.

El govern espanyol necessita afeblir la capacitat de mobilització del moviment sobiranista, però no li serà fàcil. Convèncer? Els unionistes interns no tenen  força de convicció. Els seus líders són els pitjor valorats pel conjunt de la ciutadania.  Pel  que fa als unionistes externs la seva existència no queda demostrada en els articles o llibres que esperàvem.  De debò hi ha un argumentari sòlid que suporti la seva causa? Més a més cal tenir en compte que el moviment independentista català presenta dues fortaleses essencials: la de ser transversal i independent dels partits polítics i la d’autoexigir-se un nivell de violència zero. La primera característica fa que el moviment no sigui fàcilment manipulable des dels despatxos. La segona genera admiració, facilita adhesions, dificulta la repressió i immunitza, en el nostre context europeu, contra l’article 8/1 de la Constitució: “Les Forces Armades (…)tenen com a missió garantir la sobirania i la independència d’Espanya, defensar-ne la integritat territorial i…

Finalment és interessant adonar-se’n que la capacitat demostrada pel moviment d’assumir formats progressivament més exigents fa pensar que el moviment sobiranista té el camí franc per passar de la violència zero a la noviolència activa i a la desobediència civil. ¿ No creieu que impedir aquest trànsit és l’autèntic objectiu de la proposta de llei d’ordre públic que aquell govern acaba d’anunciar? ¿ Creieu que el govern espanyol té algun temor més gran que el què passarà a Catalunya en els propers mesos?

 

 

 

 

 

 

 

 

A favor del temps

Posted in Democracia, Europa, societat civil on Novembre 15, 2013 by Alfons Banda

El temps flueix amb aparença indiferent arrossegant premonicions avorrides.  Però avui no és igual que ahir perquè avui està més a prop de demà.  Hi ha qui vol pensar que el temps és una realitat isòtropa quines propietats no depenen del sentit, de la direcció, en que són observades; és la gran mentida que ens expliquen els rellotges amb exacta periodicitat. Però això no és més que el desig d’alguns, tot i que alguns d’aquests vulguin prendre per realitats els seus desitjos i fer entrar el clau per la cabota. Pretenen que demà serà igual que ahir i pensen que enredar les coses endarrereix decisions de les que no en suporten l’ inexorabilitat.  Ignoren que ,avui, l’ahir ha quedat prenyat pels somnis dels qui no podem viure sense somiar i que naixerà un demà diferent. En el nostre cas, una societat que se sent cridada a tenir obertes totes  les opcions que li han de  permetre ser més justa, pacífica i sostenible.

El temps ens va a favor i només podem ser sotmesos si ens sotmetem nosaltres mateixos: si la determinació és ferma, en els mitjans i en els fins que en són conseqüència, ningú ens ha de sotmetre; si la determinació vacil·la…què ens mereixem?  Quan calgui, si la determinació és ferma,  els ciutadans ocuparem definitivament carrers i places. Ja hem baixat al carrer, ja hem  omplert la capital amb la nostra presència i l’aire amb el nostre clam, ja hem mesurat el país agafant-nos les mans i ja hem viscut a la bestreta una atmosfera de llibertat; ara, la propera vegada, si la determinació és ferma, ocuparem el país, realment o virtual, i baixarem al carrer per no tornar a casa si no és en llibertat. La llibertat d’anar més enllà, la llibertat d’innovar que és un verb que també té conjugació social i política, la llibertat de participar activament en la societat internacional, la llibertat d’adquirir i de desfer compromisos amb altres pobles. Un lloc geogràfic, un àmbit polític que permeti aquest creixement mereixerà ser anomenat Europa.

Poderosa falsedat

Posted in Democracia, Europa, sistema financer on Juny 18, 2013 by Alfons Banda

Estic persuadit de la inesgotable capacitat de resistència de les comunitats humanes, de la il·limitada potencialitat col·lectiva per a bastir nivells superiors de respecte, de comprensió i de col·laboració, de la possibilitat de descobrir causes i controlar efectes, de poder ser eficaços en la lluita contra el dolor, la misèria i l’estupidesa i milito sense reserves en el partit dels que pensen que l’existència humana, la personal i la col·lectiva, té sentit. L’esperança activa, no pas l’espera resignada, genera i  anima una paciència creadora d’harmonia , d’humanitat i també de sentit final, mitjançant un sorprenent cercle virtuós.

Tot i això, el simple coneixement dels fets, la  consideració més elemental del que passa, la sensació que l’estultícia i la cobdícia avancen imparables provoca incomptables angoixes i una greu perplexitat col·lectiva. Sembla que la vida humana hagi trobat en el diner la darrera i única essència de l’existir, solament el diner sembla capaç d’objectivar les nostres capacitats i projectes, només el diner ens dóna un adequat i realista diagnòstic del nostre futur, només el diner mesura amb exactitud la potència dels nostres propòsits, només el diner sembla donar permís per a somniar. Són falsedats, però molt poderoses. La prova de la seva falsedat i del seu poder és de dimensions i conseqüències colossals:  s’ha pretés que es podia bastir una comunitat política amb una moneda com a únic ingredient compartit. Els resultats estan a la vista.

Segueixo creient que Europa pot arribar a ser molt més que un espai geogràfic, penso que seria una pèrdua per a la humanitat que el projecte Europa fracassés, però penso també que no podem dissimular que anem per molt mal camí. Sense Constitució, sense Govern, sense política exterior, sense polítiques socials consensuades i comunes, no podem creure que anem enlloc. Clar que si no som més que una moneda… Al diner mai li han agradat els drets i la democràcia excepte quan es prostitueixen al seu servei.

PER UN ”ESTAT DE PAU”

Posted in cultura de pau, Democracia, Noviolència on Juny 4, 2013 by Alfons Banda

 

 

La possibilitat de la constitució d’un estat propi  mobilitza sectors molt diversos de la societat catalana. Les múltiples dinàmiques endegades, empàtiques o crítiques amb el propòsit constituent, n’evidencien la verosimilitud. També el sector de la cultura de pau, compromès en la progressiva implantació d’una cultura orientada pels principis de la cooperació i de la noviolència, se sent emplaçat a prendre postura en aquest necessari exercici de prospectiva. Seria inexplicable que un sector que està treballant eficaçment, i des de fa molts anys, per la mobilització de la societat, civil i oficial, a favor dels valors de la cultura de la pau no promogués ara un debat públic sobre el model de seguretat del nou estat. Un debat en el que hi participem propositivament.

Amb aquesta finalitat s’ha constituït un grup de treball estable, Estat de Pau, en el que hi participem, sense detentar cap representació, un bon nombre de persones vinculades a diverses entitats de pau. El primer objectiu del grup, un seminari, es concreta en la redacció  del document Model de seguretat d’un estat propi del segle XXI, que és una proposta que, partint de la hipòtesi d’un estat català,   s’adreça a la ciutadania en general i especialment a aquells que hauran de decidir. El grup és heterogeni pel que fa a ideologia i posicionament polítics dels participants; l’acord es produeix al voltant de tres punts:

PRIMER: Valoració de la seguretat com una necessitat de primer ordre;

SEGON: Visió compartida, respecte a la seguretat, inspirada en el concepte de seguretat humana;

TERCER: Adhesió als principis de la noviolència.

Tot i que la reflexió ve propiciada per una dinàmica local, no dubtem  que pot ser d’utilitat en altres contextos diferents del de la societat catalana d’avui. La nostra reflexió es produeix en un  escenari molt concret  però forma part d’una elaboració conceptual en curs,  a nivell planetari, que apunta a canvis molt profunds en el concepte de seguretat.

No són els estats els que requereixen seguretat front d’altres estats, tot i que  aquest és el nucli dur del concepte de defensa; són les persones les que necessiten i exigeixen seguretat. Una societat democràtica ha de respondre a aquesta exigència amb una visió de gran amplitud i profunditat i amb una autoexigència d’eficàcia màxima. Els ciutadans “…aspiren als drets humans bàsics que garanteixen una existència tranquil·la i digna, lliure de la necessitat i la por” (Aung Sang Suu Kyi) i l’única raó de ser de l’estat és ser instrument d’aquesta aspiració. Però aquest no és el resultat que ha produït l’acció dels centenars d’exèrcits de tots colors i cultures que han sembrat la història humana de mort, dolor, destrucció i misèria. Seguretat humana és que l’estat protegeixi les persones; defensa comporta el sacrifici de vides humanes per a la seguretat de l’estat. És evident que d’exèrcit no en volem cap més i menys encara si ha  de ser nostre.

Aquesta visió de la seguretat centrada en l’objectiu d’alliberar les persones de les necessitats i de les pors és la idea central de la nostra proposta Model de seguretat d’un estat propi del segle XXI que farem pública el proper mes de setembre. Si Catalunya esdevé  un nou estat no ha de voler ser el darrer dels vells estats bastits sobre uns fonaments obsolets de sobirania irrestringible, d’irresponsabilitat cap a l’exterior i cap al medi ambient, d’afany de domini, d’acceptació de la força com a argument decisori. Si Catalunya esdevé un nou estat no pot dotar-se mimèticament d’estructures i institucions anacròniques que només la inèrcia manté amb prou feines dempeus en estats envellits. Si Catalunya esdevé un nou estat ha de fonamentar-se explícitament en els valors que aposten per un desenvolupament humà atent a totes les dimensions personals, ha de crear les estructures i institucions, si cal audaçment novedoses, que més  ho possibilitin i ha d’acceptar que, precisament per ser un estat nou i de petites dimensions, més lliure que altres d’inèrcies històriques, té la responsabilitat d’orientar-se i orientar cap a una futur més humà.

Jordi Armadans, Alfons Banda, Núria Breu, Pepe Beunza, Joan Contijoch, Lluís Fenollosa, Rafael Grasa, Jose Luís Gordillo , Jaume Llansó, Xavier Masllorens, Martí Olivella, Pere Ortega, Alvar Roda, Jordi Urgell, Fèlix Saltor, Gabriela Serra, Lluís Sobrevia i Eduard Vinyamata.

 

Publicat simultàniament en diversos blocs i webs el 4/06/2013

Los límites del estado del bienestar

Posted in Democracia, Drets humans, Uncategorized on Mai 29, 2013 by Alfons Banda

             Aparece frecuentemente en forma de pregunta, pero me temo que se trate de una respuesta; eso hace que al oírla se me activen las alarmas y las defensas. Mi respuesta, por si era una pregunta, es clara y contundente: no hay límites, hay opciones. Habitualmente se nos explica que la política es el arte de lo posible pero eso es una afirmación sesgada y si no se matiza resulta rotundamente falsa. Lo que realmente define el marco en el que va producirse la actividad política son las opciones previas. Según sean las opciones previas van a aparecer unas u otras posibilidades.

            Si hay una opción previa que prima la tendencia hacia la eliminación de las desigualdades, si se ha optado por la implantación, defensa y  progresivo desarrollo de los derechos humanos, si de la atención a las necesidades básicas de   las personas, en nutrición, vivienda, sanidad y educación se ha hecho una prioridad indiscutible, entonces van a aparecer unas posibilidades distintas de las que se nos  ofrecen ahora. Y las preguntas que nos vamos a hacer también serán distintas. A partir de las opciones previas vigentes nos preguntamos por los límites del respeto y atención a las personas  cuando deberíamos estar preguntando, a partir de otras opciones, por los límites de la propiedad,  de los beneficios, de los intereses bancarios, del gasto militar, de las emisiones de anhídrido carbónico o de la concentración de metales pesados en el mar. Preguntarnos por los límites del estado del bienestar es preguntarnos por los límites de los derechos humanos, por los límites de la libertad, por los límites de la justicia.

¿Es que el estado democrático tiene alguna otra función que la de garantizar el bienestar de los ciudadanos que lo forman y mantienen? No es casualidad que quienes más se interrogan por los límites del estado del bienestar sean también los que más quisieran limitar la función del estado. Será falta de imaginación pero realmente no se me ocurre nada que pueda ser categorizado correctamente como función propia del estado democrático que no esté incluido en una amplia y completa definición del estado del bienestar. Otra cosa es que cada momento tenga sus limitaciones fruto de la coyuntura, pero precisamente el estado debe ser el instrumento que, activado por la voluntad ciudadana, rompa los límites actuales para poder alcanzar otros, situados más allá.  Construir un estado social libre y justo a partir de unos límites predeterminados es algo así como fundar una universidad en la que el saber estuviera limitado de antemano. Del mismo modo que la universidad tiene la función de  ampliar los límites del saber, límites reales pero que aspiramos a sobrepasar, el estado no tiene otra justificación que la de garantizar el bienestar de sus ciudadanos, sin renunciar a ampliarlo, mientras establece  eficaces políticas de cooperación con los demás estados.

Entre las enseñanzas a extraer de la actual crisis no va a ser la menos importante la de saber que siempre existen expertos que pueden justificar cualquier disparate y que nunca es razonable que quien decide, los ciudadanos, acepten emprender caminos que no les resulten razonables.

 

Alfons Banda Tarradellas

 

Publicat a  Tecnonews el 28/V/13

 

 

“Catalunya per la seguretat humana i la pau”

Posted in cultura de pau, Democracia, Noviolència on Mai 21, 2013 by Alfons Banda

No està pensat com una entrada de bloc, però potser interessi a algú

Gènesi i motivacions. Col·lectiu Pau i Treva

             Un grup de ciutadans  actius en el moviment per la pau i vinculats a l’Assemblea Nacional Catalana, plantejà, l’estiu passat, la necessitat d’aprofundir els acords de la Declaració Fundacional sobre la forma pacífica i democràtica d’aconseguir els objectius nacionals. En els acords s’afirma que “L’ANC promourà les accions necessàries per a obtenir un suport social majoritari als objectius nacionals damunt definits. Ho farà sempre des de  posicions pacífiques i democràtiques.”  Posats en contacte amb membres del Secretariat de l’ANC, s’arribà a redactar una declaració més explícita que es va donar a conèixer el 10 de setembre, en la roda de premsa prèvia a la Concentració de la Marxa cap a la Independència convocada per a l’endemà.

Arcadi Oliveres, Pepe Beúnza, Alfons Banda i Jordi Tolrà havien estat invitats a donar suport a la Declaració i formaren mesa  amb l’Àngels Folch, representant de l’ANC, que llegí la Declaració:”…Les accions i mobilitzacions…es regiran seguint els principis i pràctiques de l’acció noviolenta…i rebutjarà la realització de qualsevol mena d’acte que pugui tenir elements de violència física o material o que atempti a la dignitat i respecte de les persones” i també que l’ANC “…es dotarà d’un grup d’assessors que l’ajudin a dissenyar i implementar una estratègia de prevenció de conflictes violents, i per a la formació teòrica i pràctica dels seus afiliats”. No solament els fets havien de ser pacífics; també les paraules i les actituds, necessàriament exigents, havien de ser cordials i constructives. En els breus parlaments s’insistí no solament en la voluntat que la manifestació resultés cívicament exemplar sinó que tot el procés endegat havia d’emmarcar-se en unes coordenades de respecte, de diàleg i de noviolència.  Com diu una de les afirmacions bàsiques del pensament noviolent:  les finalitats estan preanunciades en els mitjans emprats. El futur estat català tindrà com a trets essencials els del procés que hi condueixi. Les previsions, que la realitat desbordaria, eren decididament  optimistes i l’expectativa es traduïa en  impaciència. Tothom volia que ja fos demà. L’endemà el poble català feia història protagonitzant un episodi inoblidable comparable a altres marxes i concentracions que han esdevingut  elements  de valor universal.

Vuit persones actives en el moviment per la pau, vinculades a diverses entitats del sector i implicades en la dinàmica generada es reuniren, a títol personal, el 25 de setembre per constituir-se com  equip de treball estable, adoptant el nom de Col·lectiu Pau i Treva. Objectiu:  participar proactivament en el procés de desenvolupament sobiranista col·laborant  a  fer-ne un procés noviolent i inclusiu que prefiguri un estat català edificat sobre els valors de la cultura de pau.  En una primera concreció s’acordà  redactar un manifest que recollís les opcions de base del sector de  la societat catalana que comparteix el desig i el propòsit de bastir una societat sobirana i un nou estat europeu fonamentats sobre  bases desitjables i inèdites: multilateralisme, cooperació, sostenibilitat i noviolència.  Seria grotesc que penséssim en la construcció d’un nou estat sobre uns fonaments de força i de domini, propis d’estats colonials i de somnis imperials. No volem un nou estat que sigui el darrer dels estats tradicionals.

Ens proposàvem actuar com a testimonis de l’existència en el poble català d’una línia que, tot i haver  travessat èpoques fosques en les que vàrem perpetrar barbaritats i violències, segueix unint  aquelles assemblees medievals de Pau i Treva, que ja veien en la violència un enemic, amb les mobilitzacions contemporànies, massives i exemplarment noviolentes del poble català. Es tractava també de ser fidels al sentir de milers de conciutadans amb els que hem treballat durant molts anys per la  noviolència i  per la  pau en múltiples entitats i moviments. Volíem fer un document que sentissin com a seu totes aquelles persones que per diferents itineraris han arribat al moviment per la pau.  Partíem també del convenciment que la pau no és un bé que es pugui conquerir directament, sinó que és un bé derivat de la concreció política i social dels valors que la fan possible: la noviolència, el respecte, el diàleg i la cooperació.

El propòsit era recollir un centenar d’adhesions significatives prèviament a la presentació pública que tingué lloc el passat dia 30 de gener, 65è aniversari de la mort de Gandhi, al Col·legi de Periodistes de Barcelona. (Gràcies!) En varen fer la lectura la Txe Arana i la Lídia Pujol i el presentaren, en representació dels primers signants, el catedràtic de Filosofia de la UDG Josep Ma. Terricabras i el Pepe Beúnza, primer objector polític de l’estat espanyol.

El document  proposa que la construcció de l’estat català sigui conseqüència d’un procés inclusiu i pacífic fet per mitjans democràtics i noviolents. Expressa l’exigència de tenir en compte  la vocació catalana a participar “activament i  amb veu pròpia, en la construcció d’una societat internacional vers un món més solidari, equitatiu i sostenible” així com el compromís de promoure el diàleg i l’entesa intercultural i “optar decididament per la cooperació internacional, per la resolució noviolenta dels conflictes i pel rebuig de la violència, fent d’aquesta opció una característica distintiva de la nostra legislació i de la nostra pràctica sociopolítica”. Respecte al tema de l’exèrcit  el document no fa cap proposta, simplement el descarta per absurd, inútil i perillós. A l’hora de fer quelcom nou no podem caure en el contrasentit de reproduir estructures que han fet massa sovint de la vida de les persones i dels pobles una immensa tragèdia.

El manifest, amb les signatures de suport, serà lliurat als grups parlamentaris, a la presidenta del Parlament i al president del Govern. Trobareu el manifest, i la possibilitat d’adherir-vos-hi a www.pauitreva.cat .

Alfons Banda Tarradellas (Col·lectiu Pau i Treva )  18 de febrer de 2013

Publicat al n. 53 de la revista ONGC, suplement paucat

%d bloggers like this: