El dissabte 15 de febrer de 2003, ara fa doncs set anys, es va produir un terratrèmol social a Catalunya. Centenars de milers de ciutadans repartits per tot el territori i formant un nucli massiu a Barcelona se sentiren units al voltant d’un clam unànime: “No a la guerra!”. Un consens tan massiu i transversal, explícit i transparent, no es produeix ni fàcilment ni freqüentment. Però si té lloc, és impossible que no tingui conseqüències. Les grans mobilitzacions socials tenen seqüeles polítiques. El temps permetrà anàlisis aprofundides sobre el tema i ara no hi entrarem. Però sí que em sembla oportú consignar aquí una convicció personal: estic convençut que l’enorme clam del febrer del 2003 va ser un element determinant per a la creació, quatre anys més tard, per part del Parlament de Catalunya, de l’Institut Català Internacional per la Pau. Cert que la proposta estava feta de fa temps, i també que alguns partits en veien l’oportunitat, però les mobilitzacions contra la guerra en varen constituir l’argument inapel•lable. L’evidència de la preocupació popular per la guerra i la contundència del rebuig ciutadà afavorien decisivament el projecte. Associar l’ICIP a les mobilitzacions del 2003 no és únicament reconèixer la realitat, és donar-li el més noble dels orígens.
Aquell memorable pronunciament aporta dades importants sobre la ciutadania catalana. En primer lloc revela una notable sensibilitat i una clara orientació de l’opinió pública catalana cap a la pau. Aquest fet significa que hem d’avaluar positivament la tasca de sensibilització feta durant molts anys? Crec que sí. Crec que s’ha generat la condició necessària, tot i que no suficient, per a progressar cap a la implantació de la cultura de pau. Una bona orientació i una treballada sensibilització no basten però són un valor sòlid. Ens permeten veure el camí encara que falti provar la voluntat de recorre’l. Venim d’un món violent i volem anar cap a una humanitat noviolenta. De moment però, si bé hem renunciat a exhibir la violència, no hem deixat de mantenir-la sota formes vergonyants. Canviar el model cultural, abandonar una cultura que no deixa de considerar la violència com un recurs que cal tenir sempre a punt, avançar pels camins inèdits de la noviolència, vol dir canviar prioritats.
En segon lloc palesa una important capacitat de mobilització mitjançant la xarxa cívica, la qual cosa és un índex clar de vitalitat. L’anàlisi d’aquest fet no pot passar per alt que la crida a la mobilització va ser exemplarment transversal. Món urbà i món rural, parròquia, escola, club esportiu, sindicat i partit, entitat cultural, infants i gent gran, la prosa i el vers, la música i la paraula… les convocatòries es multiplicaven sinèrgicament i fins i tot els mitjans de comunicació entraren en una inesperada dinàmica que els arrossegava més enllà dels posicionaments inicialment previstos. Tot allò que està habitualment separat i fins i tot tàcticament enfrontat es va unir en un punt de fuga estratègic: no a la guerra!
En les nostres societats avançades i postmoltescoses ens sentim sovint inclinats a sospitar que la capacitat de mobilització per motius ètics, socials o polítics és feble, però la realitat és la que és i la realitat va demostrar que la societat catalana disposa de potencialitat i de mecanismes mobilitzadors. Una molt bona notícia per al present i per al futur.
Alfons Banda Tarradellas
Publicat originalment al bloc de l’ICIP
L'ombra de la Pau 