Arxivar per gener, 2012

Noviolència i opinió pública a Euskadi

Posted in Conflictes, cultura de pau, Noviolència, pacifisme on gener 27, 2012 by Alfons Banda

“El paper que han jugat les organitzacions Lokarri i Gesto por la Paz en el conflicte basc va ser el centre de la tertúlia celebrada el passat 19  de gener a la seu de l’ICIP, a càrrec d’Egoitz Gago, doctor en estudis de pau” (e-butlletí de l’ICIP, núm.25).

Hi vaig assistir. I crec que la línia de treball exposada per l’investigador social basc Egoitz Gago és de gran importància per a les entitats que tenim com a objectiu la progressiva implantació de la cultura de pau. La gent que hi col·laborem ens preguntem sovint per l’eficàcia del nostre compromís. No sé si és la millor qüestió que ens podem proposar, tot i que és natural que ho fem, perquè la cultura de pau és sobretot una esperança sòlida més que no pas un projecte amb etapes i terminis. I hom francament ho té difícil per mesurar l’eficàcia d’una esperança tot i que no hi ha res de més imprescindible que l’esperança, no solament per a la pau sinó simplement per a la vida.

Egoitz Gago ha volgut investigar la influència de Gesto por la Paz i de Lokarri ( evolució d’ Elkarri) en la dinàmica que ha permès arribar a l’estat actual de coses al País Basc. Normalment, diu Gago, s’infla la importància dels fets polítics i s’infravaloren els fets socials. La recerca ha consistit en buscar la presència del pensament de Gesto i de Elkarri-Lokarri en molt diversos moviments, entitats, partits, sindicats,…i el resultat ha estat positiu i per a molts potser sorprenent. La influència dels silencis de Gesto, amb motiu de qualsevol mort atribuïble al conflicte, i la de les propostes de diàleg i de convivència política d’Elkarri-Lokarri, es detectable en molts llocs no sempre previsibles. Les dues entitats, constata Gago, han treballat en línies independents, potser en algun moment paral·leles, que s’han respectat sempre però que mai han coincidit. Gesto simplement apuntava, amb lucidesa i  enorme coratge, cap a una direcció innegociable: noviolència. Elkarri-Lokarri caminava en aquesta direcció però amb una proposta política de diàleg, de mediació, de convivència entre forces polítiques. Doncs bé: “En gairebé tots els àmbits polítics, fa notar Gago, hi he trobat una certa identitat pacifista. El discurs i el mètode, tan de Gesto com de Lokarri, s’han difós eficaçment”. L’investigador  considera que els dos actors han creat un “marc mestre” respecte a la Pau i han influït i fet possible la visualització, l’aflorament, del corrent a favor de la pau. Un corrent, en gran part ja existent però submergit, atomitzat, individualitzat i sobretot silent. És una paradoxa però podríem dir que els silencis públics de Gesto, des del 1986, varen trencar el gran  silenci. Elkarri, des del 1992, va permetre que un gran nombre de persones expressessin una opinió contundent: el principal obstacle per a la pau és la violència. Noviolència i opinió pública acabaven per coincidir reforçant-se mútuament.

Crec que es d’agrair el treball d’Egoitz. Ens aporta proves de la importància de la noviolència, del diàleg, de la col·laboració entre adversaris polítics en situacions de conflicte violent. Gràcies!

No puc posar final a aquestes ratlles sense fer constar un fet que és una dada per a l’investigador i a l’hora una prova a favor de les seves conclusions. Quan la Fundació per la Pau va decidir implicar-se en la recerca de la pau al País Basc va sentir la necessitat de trobar referències creïbles a l’interior de la societat basca. Les nostres indagacions ens varen portar a triar com a interlocutors amb els que validar, contrastar i col·laborar, dues entitats que meresqueren el nostre crèdit: Gesto por la Paz i poc més tard també Elkarri-Lokarri. La sanció del temps ha estat positiva.

Publicat originalment el 26/I/2012 al bloc de l’ICIP.

P.S. El 30/I recordarem Gandhi i celebrarem el DENIP. És oportú evidenciar el valor i el caràcter decisiu d’actuacions inspirades en la noviolència i mantingudes amb coratge. Un cop més la noviolència i l’opinió pública apareixen com les eines més poderoses de transformació social. 

 

Dictadura participada

Posted in Democracia, sistema financer on gener 12, 2012 by Alfons Banda

Acomiadant l’any passat vaig escriure (butlletí 101 de la Fundació per la Pau www.fundacioperlapau.org ): “Sí, es perceben senyals que indiquen l’inici d’un procés contra la darrera (vull dir la més moderna)  dictadura. Una dictadura sense rostre, anònima, difícil de comprendre i de combatre. Una dictadura que, com totes, s’alimenta de silenci i de covardia i que, com totes, acabarà caient.” I vull començar l’any amb les mateixes paraules. L’artifici del canvi d’any, una pensada genial des d’una perspectiva històrico-organitzativa, inspirada en els cicles estacionals però buida d’altres significats, no ens ha de fer perdre  el fil de la continuïtat. Els canvis sociopolítics són conseqüència de processos i no pas d’esdeveniments episòdics. Res no és possible sense una tenaç persistència.

La situació la coneixem prou bé. I es pot descriure, i explicar, des de diferents perspectives complementàries. Em va semblar molt interessant la que  vaig escoltar d’un jove professional de la família amb qui vaig compartir taula per Sant Esteve. Molt breument: el diner era un instrument de mesura de valor econòmic i servia, a la base del sistema productiu, per adquirir el béns i llogar les competències necessàries per produir o per comerciar, tot cercant un benefici. Ara, però, el diner pot fer diners directament, sense necessitat de produir o de comerciar. En la mesura que aquesta nova funció del diner es fa predominant passem a ser dominats pel sistema financer.

És, ho estem veient, un domini real i ferri, realment una dictadura, que canvia constitucions, imposa governs i dicta lleis al marge de qualsevol legitimació parlamentària. Una dictadura anònima i sense  rostre que atura abruptament el desenvolupament democràtic de la societats humanes. Fa més de dos segles que en les societats occidentals fa camí, amb anades i vingudes, la voluntat de fer realitat l’afirmació que el poder radica en el poble. Potser pensàvem que ho teníem guanyat, però encara no. La democràcia està greument amenaçada. Ara mateix el poder està molt lluny del poble. Rau en els mercats i quan diem els mercats estem parlant d’un sistema lògic no-humà, supraindividual  i supraestatal, que pren mecàniques decisions  amb total exclusió dels paràmetres i condicions que no s’ajustin a una rigorosa quantificació i que cerca, exclusivament, el major rendiment financer.

Aquest sistema és qui dicta les seves ordres al món polític, que les transmet fidelment a la ciutadania. No es tracta doncs, en aquest cas, de fer caure  un dictador o treure-li el poder a una  classe dirigent, es tracta d’enderrocar un sistema de vida al qual ens hem deixat arrossegar, majoritàriament i irreflexiva. Un sistema que gairebé tots, en el món occidental, en major o menor mesura, hem contribuït a construir. I això vol dir que aquesta vegada  es tracta d’una dictadura participada, seria un sarcasme dir-li participativa, feta d’inconsciència, d’individualisme i d’egoisme gairebé universals.

Amb això no vull pas, de cap manera!, excusar  tres categories de responsables majors: els líders polítics que haurien d’imposar-se el deure de tenir i comunicar honestament una visió prospectiva, preventiva, sòlida i raonada, tot i que això  signifiqués l’acceptació d’un fracàs personal o de partit. No s’ha fet. I els partits no emeten senyals positius en aquest sentit. Estan acabats irrecuperablement? És raonable confiar-hi? Amb quina autoritat demanaran als ciutadans els sacrificis que indubtablement caldran?   Els experts en economia, si és que n’hi ha. El valor de les institucions que formen als professionals del sector hauria de ser passat per un cedaç molt fi. No són els rankings endogàmics els que donen el valor a una institució, ni les xifres que cobren els seus exalumnes el que crea confiança, sinó el servei que el conjunt de la societat rep de la seva gestió. Per quins motius hi hem de confiar? No havent previst l’arribada de la dictadura financera, inconscients de com es posava en perill l’estat del benestar i la democràcia mateixa, han decepcionat a la societat que havien de servir. Finalment hi ha els aprofitats. No parlo de corrupció, que això ja ho preveu la llei. Parlo de tots aquells que en mig de la gran tempesta s’asseguren unes remuneracions que, legals o no, haurien de ser justament qualificades de robatori.

Qui queda? Qui ens portarà al recte camí? Doncs els poetes i tu i jo, és a dir, tots. Qui sinó tots?

Alfons Banda i Tarradellas

Gener 2012

%d bloggers like this: