De l’àmbit social a l’àmbit polític, no a l’inrevés

Posted in Democracia, opinió pública, societat civil on Desembre 16, 2013 by Alfons Banda

T B a   Al llarg dels anys he tingut la sort de participar activament, a Catalunya, en excepcionals accions de masses. Formidables mobilitzacions ciutadanes en las que centenars de milers de persones, procedents d’àmbits i cosmovisions molt diferents, amb conceptualitzacions sovint divergents, coincidien en una idea bàsica i la defensàvem plegats. Una idea difosa mitjançant la paraula, l’humor o l’anàlisi il·lustrat. Propagada per la conversa a la parada del mercat, pel sermó, pel dibuix, a l’escola i a la perruqueria i que troba lloc en els esperits dins de la categoria de les idees obvies, justes, elementals. Idees que no es poden negar sense negar alhora valors  que col·lectivament considerem essencials. Parlo de mobilitzacions per l’Estatut, contra el terrorisme d’ETA, contra la guerra, pel dret a decidir, per la independència. Parlo d’autèntics terratrèmols socials; i apunto dues conclusions de gran volada.

La primera és que sempre que es produeix un terratrèmol social va seguit d’un terratrèmol polític. Tot i ser una afirmació  lògica  hi ha resistència a acceptar-la, potser per impaciència, i fins i tot em sembla veure el somriure sorneguer d’aquells que més me l’han sentida ( JA per exemple)…Per això insisteixo. Al capdavall, també explicar el teorema de Pitàgores és repetitiu; però tractant-se d’una certesa útil cal tornar-hi una i altra vegada. No solament insistiré sinó que hi aprofundiré. L’àmbit social i l’àmbit polític no són el mateix. Les relacions que existeixen entre un i l’altre són complexes, moltes causes per a un efecte, però no pas caòtiques ni aleatòries; el que passi en un dels àmbits influirà en l’altre però a la llarga l’àmbit social (tradició, cultura, economia,…) és qui configura l’àmbit polític i no a l’inrevés. I és molt estrany que polítics experimentats ho ignorin. Entre ells encara és freqüent l’error, monumental, de pensar que la política de despatx, la transacció d’interessos partidistes, la trampa semàntica, l’ambigüitat, les recompenses tàctiques, poden modificar les intuïcions profundes i profundament arrelades que els ciutadans comparteixen, esdevingudes conviccions bàsiques. Un dia vaig aprendre que els harmoniosos i eficaços moviments del nedador esdevenen ridículs i ineficaços arribats a la sorra. L’àmbit social és el de la veritat, no així el de la política on la mentida pot tenir, tot i que curt, un cert recorregut. L’àmbit polític es dignifica i es fa gran en la mesura que s’identifica amb un  àmbit social presidit per la llibertat.

La segona conclusió és més agosarada, més solemne: les idees que provoquen un terratrèmol social acaben per imposar-se. Així ho he vist en alguns casos que he viscut (Estatut, final d’ETA, deslegitimació del Tribunal Constitucional, derrota del PP després d’haver recolzat la invasió de l’Iraq,…). Això és el que volem dir quan afirmem que l’opinió pública és determinant i l’eina més poderosa  per canviar la realitat. Peguy ja anunciava fa més d’un segle que “quan una idea simple pren cos social s’esdevé una revolució”. Únicament cal tenir en compte que opinió pública no és simplement l’opinió més ben situada en una enquesta sinó aquella convicció profunda, compartida per la majoria dels ciutadans, que convindríem en assenyalar com a irrenunciable si no volem perdre qualitat humana en la nostra vida col·lectiva.

De la violència zero a la noviolència activa

Posted in Conflictes, cultura de pau, Democracia, Noviolència on Novembre 26, 2013 by Alfons Banda

kurlansky[1]La recent visita del president Mas a l’Índia ha propiciat que, tot honorant la memòria de Gandhi, el president  reafirmés que el procés català per la sobirania i la independència es basa en la mobilització sense cap violència, i festiva, de centenars de milers de ciutadans. No són paraules buides; és un fet empíric que a Catalunya es poden mobilitzar repetidament (2010, 2012, 2013) amb reivindicacions sobiranistes, centenars de milers de persones, amb un nivell de violència zero coma zero. Cap indici  porta a pensar que aquesta dinàmica s’estigui esllanguint; més aviat sembla el contrari ja  que el moviment és capaç d’assumir formats progressivament exigents ( desplaçaments, durada, capacitat logística,…). I això comença a fer por. Pel que fa al vot, les darreres enquestes d’intenció diuen que el vot independentista passa del 50% i dobla el vot unionista. Cal tenir en compte que entre els ciutadans no independentistes probablement són majoria els indiferents. Això encara fa més por.

Tot plegat configura una amenaça certa per a la unitat territorial de l’estat espanyol i el govern, aquell govern, des de les seves opcions ideològiques, no té gaire possibilitats de ser constructiu. Lligats a una interpretació mecànico-literal de la constitució y amb un criteri aritmètico-infantil de la democràcia no es pot ser gaire creatiu. No crec que els resulti possible, com ho seria en un marc noviolent, contemplar serenament un horitzó en el que a la satisfacció d’una relació exemplar amb un nou estat s’hi suma la joia d’haver contribuït, amb tacte, generositat i intel·ligència, a la resolució d’un conflicte. Probablement les seves estèrils concepcions ideològiques els porten a no poder imaginar altra cosa que una derrota definitiva i vergonyosa  o una  victòria provisional i de ràpida  caducitat.

El govern espanyol necessita afeblir la capacitat de mobilització del moviment sobiranista, però no li serà fàcil. Convèncer? Els unionistes interns no tenen  força de convicció. Els seus líders són els pitjor valorats pel conjunt de la ciutadania.  Pel  que fa als unionistes externs la seva existència no queda demostrada en els articles o llibres que esperàvem.  De debò hi ha un argumentari sòlid que suporti la seva causa? Més a més cal tenir en compte que el moviment independentista català presenta dues fortaleses essencials: la de ser transversal i independent dels partits polítics i la d’autoexigir-se un nivell de violència zero. La primera característica fa que el moviment no sigui fàcilment manipulable des dels despatxos. La segona genera admiració, facilita adhesions, dificulta la repressió i immunitza, en el nostre context europeu, contra l’article 8/1 de la Constitució: “Les Forces Armades (…)tenen com a missió garantir la sobirania i la independència d’Espanya, defensar-ne la integritat territorial i…

Finalment és interessant adonar-se’n que la capacitat demostrada pel moviment d’assumir formats progressivament més exigents fa pensar que el moviment sobiranista té el camí franc per passar de la violència zero a la noviolència activa i a la desobediència civil. ¿ No creieu que impedir aquest trànsit és l’autèntic objectiu de la proposta de llei d’ordre públic que aquell govern acaba d’anunciar? ¿ Creieu que el govern espanyol té algun temor més gran que el què passarà a Catalunya en els propers mesos?

 

 

 

 

 

 

 

 

A favor del temps

Posted in Democracia, Europa, societat civil on Novembre 15, 2013 by Alfons Banda

El temps flueix amb aparença indiferent arrossegant premonicions avorrides.  Però avui no és igual que ahir perquè avui està més a prop de demà.  Hi ha qui vol pensar que el temps és una realitat isòtropa quines propietats no depenen del sentit, de la direcció, en que són observades; és la gran mentida que ens expliquen els rellotges amb exacta periodicitat. Però això no és més que el desig d’alguns, tot i que alguns d’aquests vulguin prendre per realitats els seus desitjos i fer entrar el clau per la cabota. Pretenen que demà serà igual que ahir i pensen que enredar les coses endarrereix decisions de les que no en suporten l’ inexorabilitat.  Ignoren que ,avui, l’ahir ha quedat prenyat pels somnis dels qui no podem viure sense somiar i que naixerà un demà diferent. En el nostre cas, una societat que se sent cridada a tenir obertes totes  les opcions que li han de  permetre ser més justa, pacífica i sostenible.

El temps ens va a favor i només podem ser sotmesos si ens sotmetem nosaltres mateixos: si la determinació és ferma, en els mitjans i en els fins que en són conseqüència, ningú ens ha de sotmetre; si la determinació vacil·la…què ens mereixem?  Quan calgui, si la determinació és ferma,  els ciutadans ocuparem definitivament carrers i places. Ja hem baixat al carrer, ja hem  omplert la capital amb la nostra presència i l’aire amb el nostre clam, ja hem mesurat el país agafant-nos les mans i ja hem viscut a la bestreta una atmosfera de llibertat; ara, la propera vegada, si la determinació és ferma, ocuparem el país, realment o virtual, i baixarem al carrer per no tornar a casa si no és en llibertat. La llibertat d’anar més enllà, la llibertat d’innovar que és un verb que també té conjugació social i política, la llibertat de participar activament en la societat internacional, la llibertat d’adquirir i de desfer compromisos amb altres pobles. Un lloc geogràfic, un àmbit polític que permeti aquest creixement mereixerà ser anomenat Europa.

Independència, estat del benestar i pau.

Posted in cultura de pau, Drets humans, societat civil on Octubre 21, 2013 by Alfons Banda

P1000813Sóc partidari decidit de la independència de Catalunya tot i que no tinc totes les  respostes. Algú les té per a aquesta, o per a qualsevol altra qüestió important i complexa? El debat honest ens porta a sospitar, o descobrir, debilitats en els nostres raonaments alhora que, simultàniament i paradoxal, els matisa, els contrasta i els dóna solidesa. És el gran i honorable exercici que ens proposa la raó.

Probablement però, la nostra opinió en temes importants té un nervi central, només parcialment composat d’arguments, que li dóna consistència suficient per basar-hi compromisos. Aquest nucli essencial de les nostres conviccions és pràcticament el mateix per a temes diferents i fins i tot aparentment inconnexes. Així ho constato quan cerco raons per a explicar-me la meva postura independentista. No m’apareixen en els primers llocs ni la història, ni un sentiment nacionalista que mai no he experimentat, ni menys encara un patriotisme que  em resulta, d’entrada, suspecte. Tampoc trobo raons culturals, lingüístiques per exemple, que puguin ser suficients; ni una tradició familiar monolítica, ni… En resum: les raons identitàries no ocupen els primers llocs. Els primers llocs entre les raons que fonamenten la meva postura, les raons últimes del meu compromís independentista són la defensa de l’estat del benestar i la convicció que des de l’estat català podrem lluitar més eficaçment per a la implantació de la cultura de la pau.

La defensa de l’estat del benestar em sembla, ara i aquí, una prioritat indiscutible. No puc creure, tot i que ho veig i ho visc, la facilitat suïcida amb la que estem desmuntant les bases d’un estat del benestar que tot just estava en les seves fases inicials. Sembla com si ningú no es preguntés per les conseqüències immediates d’un atur pandèmic i especialment per les conseqüències socials i humanes d’un atur  juvenil que arriba a cotes demencials i increïbles. Tampoc sembla haver-hi cap preocupació prospectiva per les conseqüències derivades del fet  que centenars  de milers, milions potser, de persones ingressin a la vellesa, d’aquí a 10, 20 o 30 anys a Espanya, sense haver pogut cotitzar prou per assegurar  una pensió suficient. Em pregunto si els experts que recomanen minijobs, sous irrisoris i una aplicació inflexible de la flexibilitat laboral són els mateixos que recomanen l’estalvi individual i declaren insostenible els sistemes públics de pensions. Em temo que sí i en aquest cas cal sospitar-ne la discapacitat intel·lectual o la malícia. Solament un pensament social avançat pot  imaginar respostes i solucions, que n’hi ha, a reptes descomunals. I és precisament per això que vull un estat català des d’on es pugui projectar i realitzar un inici de recuperació de quelcom que ens és necessari. La independència em sembla una condició necessària per poder fer una aportació exemplar, a la comunitat internacional, en aquest sentit.

Una segona qüestió, vital per al futur de la humanitat, apareix entre les meves inquietuds bàsiques: la recerca i implantació de nous paradigmes de seguretat humana que possibilitin l’eradicació de la violència sociopolítica, la supressió de la indústria militar i  l’extinció de tots els exèrcits. La seguretat s’ha confós amb la seguretat dels estats i en molts casos en la seguretat d’un govern o en la seguretat d’un dictador. La seguretat que forma part dels drets humans és la seguretat humana, que és aquella situació en la que els ciutadans poden viure lliures de la por, protegits d’amenaces i de riscos de tota mena. Una política inspirada en la seguretat humana no té res a veure amb les polítiques de defensa armada i cal proclamar la falsedat de l’equació que equipara seguretat i força. No és el temor que inspirem el que genera seguretat sinó la confiança que ens guanyem. Necessitem que els estats que componen la societat internacional siguin generadors de confiança i no pas inspiradors de temors. I crec que la societat catalana, organitzada en un estat propi, sense exèrcit i amb una política de seguretat basada en els principis de la seguretat humana, pot oferir molt més a la societat internacional que no pas com a part de l’estat espanyol.

La independència no és, des de la perspectiva que he descrit, una finalitat última. És una condició que ens permet la construcció d’un estat a través del qual podem elevar notabilíssimament l´eficaç participació de la societat catalana en la construcció d’un futur desitjable i possible.

 

 

 

 

 

 

 

 

El Papa Francesc contra la guerra

Posted in Conflictes, cultura de pau, Noviolència, pacifisme on Setembre 23, 2013 by Alfons Banda

             La catastròfica deriva, a Síria, de les mobilitzacions per una societat més oberta ha portat a una situació extrema. La repressió inicial dels ciutadans per part del govern dictatorial d’Al-Assad  va abonar l’aparició d’una resistència armada i l’espiral no ha parat de créixer fins a fer del conflicte una confrontació internacional del que ja en són protagonistes estats i forces armades irregulars. L’ONU, paralitzada per la seva estructura, ha estat, un cop més, incapaç de fer callar les armes. El resultat: desenes de milers de morts i milions de desplaçats i d’exiliats. En aquesta situació el gravíssim episodi de la mort de més d’un miler de civils per armes químiques ha estat assenyalat per algunes potències com un punt límit. El problema és que la resposta proposada tornava a insistir en la violència; una vegada més  apagar el foc amb gasolina.

             A primers de setembre el Papa Francesc ha  desplegat una intensíssima activitat per la pau.  Francesc ha activat tots els mecanismes: missatges a través del Twiter, o  pronunciats personalment en diverses ocasions, carta al president Putin, com a president de torn de la reunió del G-20, demanant que la comunitat internacional “abandoni tota vana pretensió d’una solució militar”, reunió al Vaticà amb els ambaixadors dels estats acreditats per exposar-los la seva oposició a la guerra,  i convocatòria d’una jornada universal de pregària i dejuni per la pau. Desenes de milers de catòlics, persones d’altres religions i també molts nocreients, varen secundar-la a Roma i a tot el món es van organitzar vetlles paral·leles, també als Estats Units, on els bisbes han adreçat una carta al president Obama.

Amb aquestes activitats i preses de posició, Francesc assumeix el clam de la humanitat “Guerra mai més! Mai més la guerra!”, exclamant a la plaça de Sant Pere: “Cridem tots junts: sí, la pau és possible!” i ho fa declarant-se un “intèrpret del crit llançat des de totes les parts de la Terra, de tot el poble, del cor de cadascú, de l’única gran família que és la humanitat, amb angoixa creixent: el crit de la pau!”.  Però Francesc expressa també un dubte d’enorme transcendència: potser la guerra no és només una desgràcia. I així en el moment de l’Àngelus, el diumenge 8 exclama: “ Sempre queda el dubte de si aquesta guerra és de veritat una guerra o una guerra comercial per a vendre armes o per a incrementar el seu  comerç il·legal”. És un dubte que apunta, que obliga, a un ambiciós programa d’acció per arribar a l’eradicació del comerç d’armes.

(publicat a Catalunya Cristiana el 22/IX/2013)

Pregó breu per ser llegit en veu alta

Posted in societat civil on Setembre 9, 2013 by Alfons Banda

 Convocats a la gesta hi acudirem nets de cor i amb paraula desarmada.  Festivament organitzats, sí; impecables en les formes, també; sòlids en el compromís amb la veritat i amb el del costat; flexibles en el diàleg per poder anar més enllà.  Generadors de novetat,  conservant astutament la ingenuïtat. I en ordre respectuós. Primer de tot, precedint tothom, van els poetes, i els místics, en els que honorem aquells que ja han estat onsevulla que arribem. Després, al capdavant del poble, van aquelles i aquells que el serveixen; havent  escoltat el cant l’han transmès amb fidelitat i eficàcia. Darrera d’ells ens situarem tots nosaltres. No som els millors, però som el poble. Sense nosaltres no hi ha gesta, ni festa per anunciar-la o per celebrar-la. I, ja al final, cal que se situïn els penitents: corruptes, aprofitats, polítics d’ells mateixos, vells perplexos o joves  pocasoltes i altres que també són nostres. I entre tots elevarem un clam: in, indé, independencià!

Un dèficit gravíssim d’imaginació

Posted in Conflictes, cultura de pau, Drets humans, Europa, Noviolència on Agost 30, 2013 by Alfons Banda

 Una i altra vegada, davant de problemes semblants i molt greus, que comporten violències extremes exercides directament contra milers de persones, i patiments terribles per a milions de civils, es repeteixen actuacions de la comunitat internacional que porten a resultats inacceptables. Parlo de guerres i també de crisis de molt diferents menes. Cal que ens sorprenguem. No podem empassar-nos-ho com una fatalitat. I no hauríem de defugir preguntar-nos quins  són els motius que ens encallen en  una praxi tan  escandalosament obtusa i inhumana. N’hi deu haver molts, de motius, i no puc pas pretendre saber-los tots però si que en veig algun d’ especialment important.

M’alarma, des de fa molt temps, el debilitament, la substitució, potser la demolició?, d’un imaginari col·lectiu que inclou la possibilitat de la construcció, continua i harmònica, d’una societat veritablement humana, justa i fraternal mitjançant el diàleg i la cooperació. M’alarma alhora el desenvolupament  d’un imaginari que incorpora, acríticament, una antropologia centrada en la construcció d’una personalitat que es vol cultivada i sensible  però marcadament individualista, que considera el bé general com una conseqüència del bé particular. Si no som capaços de construir un imaginari social, de construcció obligadament comunitària, que il·lumini la nostra praxi políticosocial, les inèrcies ens poden conduir a desastres inimaginables. Pensem per exemple en l’abandonament suïcida que estem fent de l’estat del benestar, en la deriva perversa d’una idea d’Europa que reconeixia en els drets i obligacions ciutadanes la base d’una societat progressivament humana o en la incapacitat per imaginar un món del que la fam, la misèria, la guerra i la violència sociopolítica en són progressivament i urgentment eradicades. M’alarma conèixer pensaments prospectius que contemplen hipòtesis com ara que als EEUU es poden crear tres zones superdesenvolupades intensament interconnectades ( Costa Est, Califòrnia i Chicago) mentre que la resta del territori és una immensa zona pobre  on s’acumulen problemes i m’alarmen obres de ciència ficció en la que es proposa un planeta Terra habitat per miserables mentre les elits s’han desplaçat a un món artificial extraterrestre. No podem oblidar el poder d’autorealització que tenen els imaginaris col·lectius. En definitiva el món que tenim és també en part producte d’imaginaris anteriors, parlem de tècnica o de sociopolítica.

No sóc gens receptiu cap a les teories conspiratives, no crec en un poder secret concretat en uns pocs que tenen tots els fils a la ma. Si em sembla evident, en canvi, l’existència d’una gran “conxorxa de necis” en la que molts, la majoria, hi participem amb inconsciència més o menys culpable. Hem desenvolupat una temible capacitat  per relativitzar i ironitzar divertidament, amb crítiques irresponsables, sobre la confiança en els altres, la suposició de bondat i el valor del compromís o la capacitat de transformació mentre complementàriament acceptem models antisocials i contradiccions que cal qualificar d’inassumibles.

Fa cinc segles Thomas More publicava la seva Utopia , en sintonia amb altres pensadors de l’època. No es tractava pas de l’obra d’un somiatruites aïllat sinó la d’un intel·lectual brillant, expert en temes mercantils,  polític d’altes responsabilitats,  que va pagar amb la vida el seu insubornable compromís amb la seva consciència. El coneixement pràctic de la realitat i el compromís actiu amb la seva transformació inspiraren la seva Utopia, una fita imaginada i imaginària que orienta eficaçment l’acció; avui potser hi ha qui en diria una inconsistent manifestació de “bonisme” ( i li pagaríem la tertúlia). En els nostres dies un professor nordamericà reconegut internacionalment com una autoritat en el terreny de la transformació de conflictes, John Paul Lederach, que dedica la meitat del seu temps a la mediació de conflictes sobre el terreny i l’altra meitat a la conceptualització i docència universitària, ens diu que “la possibilitat de superar la violència es forja a través de la capacitat de generar, mobilitzar i construir la imaginació moral. Una capacitat que inclou la d’imaginar una xarxa de relacions que inclogui els nostres enemics i l’esperança en la possibilitat d’emergència de qualitats inesperades en els sistemes socials”. I en connexió amb Thomas More diu que cal “ imaginar respostes i iniciatives que, arrelades als reptes del món real, siguin per naturalesa capaces d’elevar-se per damunt dels patrons destructius i fer néixer el que encara no existeix” (La imaginación moral. El arte i el alma de la construcción de la paz. John Paul Lederach. Bakeaz.)   La realitat és imprescindible sí, però només com a punt de partida.

 

 

 

 

 

%d bloggers like this: