Arxivar per gener, 2013

Gandhi? Molt bé! Però sense fer-lo malbé

Posted in cultura de pau, Noviolència on gener 24, 2013 by Alfons Banda

El proper dia 30 de gener tornarem a fer memòria de Gandhi. Farà 65 anys del seu assassinat  i la seva influència sembla  estar en fase creixent . Crec que ho prova el nombre d’escoles que inclouen en el seu programa la celebració del DENIP, vegis el mapa DENIP de FundiPau , així com la  presència de la data en les agendes d’activitat de les entitats del sector. En el mateix sentit provatori es pot esmentar la mai interrompuda edició d’obres sobre Gandhi; la darrera,L’hora de Gandhi, un bon assaig de Ramin Jahanbegloo, intel·lectual iranià, guanyador del  premi internacional d’assaig Josep Palau i Fabre. Ho he dit moltes vegades perquè així ho sento: Gandhi es inevitable i inexhaurible. Tot plegat és un  èxit modest i ens ho podríem prendre com un bon auguri de cara a l’ extensió de la doctrina i de la pràctica noviolenta, de la que el món en té una necessitat vital; però crec que encara no ho podem fer. No es bo alimentar  un optimisme ingenu, superficial  i sense fonament. Eradicar la violència és un objectiu necessari que es  genera a partir del rebuig de la violència, del desig de pau i de la voluntat de cooperació. Però amb tot això no n’hi ha prou. Calen  la conversió personal, el compromís i l’acció. I  tot plegat exigeix fonaments sòlids.

Efectivament Gandhi interessa. Però, quin Gandhi? Què en fem de la seva recerca inacabable del Déu-Veritat o de la Veritat-Déu, binomi indestriable de termes per a ell equivalents i del qual es confessa servidor fins al punt d’anteposar aquest servei a la pròpia vida? En quin Absolut coincidim i a quina veritat  ens referim?   Què en fem de la necessària acceptació del sofriment propi, ho diu Gandhi, si proclamem com una victòria del progrés l’extensió d’un tarannà explícitament hedonista? Què en fem del Gandhi que s’imposa, i ens proposa, estimar a l’enemic, punt de màxima coincidència amb Jesús de Nazaret, mal es  tracti d’un enemic que domina, que  empresona, que fereix i mata? Per a Gandhi és tan important alliberar-se de l’opressió com fer que els opressors s’alliberin del seu rol inhumà.  Què en fem d’afirmacions com “Si no complim els nostres deures i perseguim els drets, aquest drets se’ns escaparan com quimeres. Com més els perseguim més s’allunyaran” quan el compliment dels deures implica sofriment? Què en fem del seu ideal d’harmonia entre ètica, espiritualitat, religió i política?  Mitjans que ni s’oposen ni s’exclouen i que Gandhi vol veure posats al servei del creixement personal i comunitari. Què en fem del Gandhi insuportablement exigent, no pas precisament amb els enemics i adversaris!, sinó més aviat amb els que l’estimen o  se li acosten? Penso, per exemple, en la seva intervenció, a Suïssa, amb els  objectors i promotors del Servei Civil Internacional. I…perquè no parlem també dels seus fracassos o de la seva tossuderia?

first-they-ignore-you-then-you-win-gandhi[1]Benvingudes  totes les iniciatives que es proposen urgir-nos a canviar les nostres prioritats i adoptar la noviolència com  un imperatiu personal i col.lectiu; però fem-ho  amb rigor i profunditat. Apostar per  la noviolència com a  opció fonamental en la construcció del futur és una intuïció d’un enorme potencial transformador, però què queda de Gandhi si silenciem, si no gosem considerar, tots el fonaments del seu pensament i de la seva actuació? Ho vaig comentar fa  temps  a un bon amic que coneix bé el tema : com traduir Gandhi al món d’avui? Ep! Sense fer-lo malbé.

%d bloggers like this: