Archive for the Conflictes Category

De la violència zero a la noviolència activa

Posted in Conflictes, cultura de pau, Democracia, Noviolència on Novembre 26, 2013 by Alfons Banda

kurlansky[1]La recent visita del president Mas a l’Índia ha propiciat que, tot honorant la memòria de Gandhi, el president  reafirmés que el procés català per la sobirania i la independència es basa en la mobilització sense cap violència, i festiva, de centenars de milers de ciutadans. No són paraules buides; és un fet empíric que a Catalunya es poden mobilitzar repetidament (2010, 2012, 2013) amb reivindicacions sobiranistes, centenars de milers de persones, amb un nivell de violència zero coma zero. Cap indici  porta a pensar que aquesta dinàmica s’estigui esllanguint; més aviat sembla el contrari ja  que el moviment és capaç d’assumir formats progressivament exigents ( desplaçaments, durada, capacitat logística,…). I això comença a fer por. Pel que fa al vot, les darreres enquestes d’intenció diuen que el vot independentista passa del 50% i dobla el vot unionista. Cal tenir en compte que entre els ciutadans no independentistes probablement són majoria els indiferents. Això encara fa més por.

Tot plegat configura una amenaça certa per a la unitat territorial de l’estat espanyol i el govern, aquell govern, des de les seves opcions ideològiques, no té gaire possibilitats de ser constructiu. Lligats a una interpretació mecànico-literal de la constitució y amb un criteri aritmètico-infantil de la democràcia no es pot ser gaire creatiu. No crec que els resulti possible, com ho seria en un marc noviolent, contemplar serenament un horitzó en el que a la satisfacció d’una relació exemplar amb un nou estat s’hi suma la joia d’haver contribuït, amb tacte, generositat i intel·ligència, a la resolució d’un conflicte. Probablement les seves estèrils concepcions ideològiques els porten a no poder imaginar altra cosa que una derrota definitiva i vergonyosa  o una  victòria provisional i de ràpida  caducitat.

El govern espanyol necessita afeblir la capacitat de mobilització del moviment sobiranista, però no li serà fàcil. Convèncer? Els unionistes interns no tenen  força de convicció. Els seus líders són els pitjor valorats pel conjunt de la ciutadania.  Pel  que fa als unionistes externs la seva existència no queda demostrada en els articles o llibres que esperàvem.  De debò hi ha un argumentari sòlid que suporti la seva causa? Més a més cal tenir en compte que el moviment independentista català presenta dues fortaleses essencials: la de ser transversal i independent dels partits polítics i la d’autoexigir-se un nivell de violència zero. La primera característica fa que el moviment no sigui fàcilment manipulable des dels despatxos. La segona genera admiració, facilita adhesions, dificulta la repressió i immunitza, en el nostre context europeu, contra l’article 8/1 de la Constitució: “Les Forces Armades (…)tenen com a missió garantir la sobirania i la independència d’Espanya, defensar-ne la integritat territorial i…

Finalment és interessant adonar-se’n que la capacitat demostrada pel moviment d’assumir formats progressivament més exigents fa pensar que el moviment sobiranista té el camí franc per passar de la violència zero a la noviolència activa i a la desobediència civil. ¿ No creieu que impedir aquest trànsit és l’autèntic objectiu de la proposta de llei d’ordre públic que aquell govern acaba d’anunciar? ¿ Creieu que el govern espanyol té algun temor més gran que el què passarà a Catalunya en els propers mesos?

 

 

 

 

 

 

 

 

El Papa Francesc contra la guerra

Posted in Conflictes, cultura de pau, Noviolència, pacifisme on Setembre 23, 2013 by Alfons Banda

             La catastròfica deriva, a Síria, de les mobilitzacions per una societat més oberta ha portat a una situació extrema. La repressió inicial dels ciutadans per part del govern dictatorial d’Al-Assad  va abonar l’aparició d’una resistència armada i l’espiral no ha parat de créixer fins a fer del conflicte una confrontació internacional del que ja en són protagonistes estats i forces armades irregulars. L’ONU, paralitzada per la seva estructura, ha estat, un cop més, incapaç de fer callar les armes. El resultat: desenes de milers de morts i milions de desplaçats i d’exiliats. En aquesta situació el gravíssim episodi de la mort de més d’un miler de civils per armes químiques ha estat assenyalat per algunes potències com un punt límit. El problema és que la resposta proposada tornava a insistir en la violència; una vegada més  apagar el foc amb gasolina.

             A primers de setembre el Papa Francesc ha  desplegat una intensíssima activitat per la pau.  Francesc ha activat tots els mecanismes: missatges a través del Twiter, o  pronunciats personalment en diverses ocasions, carta al president Putin, com a president de torn de la reunió del G-20, demanant que la comunitat internacional “abandoni tota vana pretensió d’una solució militar”, reunió al Vaticà amb els ambaixadors dels estats acreditats per exposar-los la seva oposició a la guerra,  i convocatòria d’una jornada universal de pregària i dejuni per la pau. Desenes de milers de catòlics, persones d’altres religions i també molts nocreients, varen secundar-la a Roma i a tot el món es van organitzar vetlles paral·leles, també als Estats Units, on els bisbes han adreçat una carta al president Obama.

Amb aquestes activitats i preses de posició, Francesc assumeix el clam de la humanitat “Guerra mai més! Mai més la guerra!”, exclamant a la plaça de Sant Pere: “Cridem tots junts: sí, la pau és possible!” i ho fa declarant-se un “intèrpret del crit llançat des de totes les parts de la Terra, de tot el poble, del cor de cadascú, de l’única gran família que és la humanitat, amb angoixa creixent: el crit de la pau!”.  Però Francesc expressa també un dubte d’enorme transcendència: potser la guerra no és només una desgràcia. I així en el moment de l’Àngelus, el diumenge 8 exclama: “ Sempre queda el dubte de si aquesta guerra és de veritat una guerra o una guerra comercial per a vendre armes o per a incrementar el seu  comerç il·legal”. És un dubte que apunta, que obliga, a un ambiciós programa d’acció per arribar a l’eradicació del comerç d’armes.

(publicat a Catalunya Cristiana el 22/IX/2013)

Un dèficit gravíssim d’imaginació

Posted in Conflictes, cultura de pau, Drets humans, Europa, Noviolència on Agost 30, 2013 by Alfons Banda

 Una i altra vegada, davant de problemes semblants i molt greus, que comporten violències extremes exercides directament contra milers de persones, i patiments terribles per a milions de civils, es repeteixen actuacions de la comunitat internacional que porten a resultats inacceptables. Parlo de guerres i també de crisis de molt diferents menes. Cal que ens sorprenguem. No podem empassar-nos-ho com una fatalitat. I no hauríem de defugir preguntar-nos quins  són els motius que ens encallen en  una praxi tan  escandalosament obtusa i inhumana. N’hi deu haver molts, de motius, i no puc pas pretendre saber-los tots però si que en veig algun d’ especialment important.

M’alarma, des de fa molt temps, el debilitament, la substitució, potser la demolició?, d’un imaginari col·lectiu que inclou la possibilitat de la construcció, continua i harmònica, d’una societat veritablement humana, justa i fraternal mitjançant el diàleg i la cooperació. M’alarma alhora el desenvolupament  d’un imaginari que incorpora, acríticament, una antropologia centrada en la construcció d’una personalitat que es vol cultivada i sensible  però marcadament individualista, que considera el bé general com una conseqüència del bé particular. Si no som capaços de construir un imaginari social, de construcció obligadament comunitària, que il·lumini la nostra praxi políticosocial, les inèrcies ens poden conduir a desastres inimaginables. Pensem per exemple en l’abandonament suïcida que estem fent de l’estat del benestar, en la deriva perversa d’una idea d’Europa que reconeixia en els drets i obligacions ciutadanes la base d’una societat progressivament humana o en la incapacitat per imaginar un món del que la fam, la misèria, la guerra i la violència sociopolítica en són progressivament i urgentment eradicades. M’alarma conèixer pensaments prospectius que contemplen hipòtesis com ara que als EEUU es poden crear tres zones superdesenvolupades intensament interconnectades ( Costa Est, Califòrnia i Chicago) mentre que la resta del territori és una immensa zona pobre  on s’acumulen problemes i m’alarmen obres de ciència ficció en la que es proposa un planeta Terra habitat per miserables mentre les elits s’han desplaçat a un món artificial extraterrestre. No podem oblidar el poder d’autorealització que tenen els imaginaris col·lectius. En definitiva el món que tenim és també en part producte d’imaginaris anteriors, parlem de tècnica o de sociopolítica.

No sóc gens receptiu cap a les teories conspiratives, no crec en un poder secret concretat en uns pocs que tenen tots els fils a la ma. Si em sembla evident, en canvi, l’existència d’una gran “conxorxa de necis” en la que molts, la majoria, hi participem amb inconsciència més o menys culpable. Hem desenvolupat una temible capacitat  per relativitzar i ironitzar divertidament, amb crítiques irresponsables, sobre la confiança en els altres, la suposició de bondat i el valor del compromís o la capacitat de transformació mentre complementàriament acceptem models antisocials i contradiccions que cal qualificar d’inassumibles.

Fa cinc segles Thomas More publicava la seva Utopia , en sintonia amb altres pensadors de l’època. No es tractava pas de l’obra d’un somiatruites aïllat sinó la d’un intel·lectual brillant, expert en temes mercantils,  polític d’altes responsabilitats,  que va pagar amb la vida el seu insubornable compromís amb la seva consciència. El coneixement pràctic de la realitat i el compromís actiu amb la seva transformació inspiraren la seva Utopia, una fita imaginada i imaginària que orienta eficaçment l’acció; avui potser hi ha qui en diria una inconsistent manifestació de “bonisme” ( i li pagaríem la tertúlia). En els nostres dies un professor nordamericà reconegut internacionalment com una autoritat en el terreny de la transformació de conflictes, John Paul Lederach, que dedica la meitat del seu temps a la mediació de conflictes sobre el terreny i l’altra meitat a la conceptualització i docència universitària, ens diu que “la possibilitat de superar la violència es forja a través de la capacitat de generar, mobilitzar i construir la imaginació moral. Una capacitat que inclou la d’imaginar una xarxa de relacions que inclogui els nostres enemics i l’esperança en la possibilitat d’emergència de qualitats inesperades en els sistemes socials”. I en connexió amb Thomas More diu que cal “ imaginar respostes i iniciatives que, arrelades als reptes del món real, siguin per naturalesa capaces d’elevar-se per damunt dels patrons destructius i fer néixer el que encara no existeix” (La imaginación moral. El arte i el alma de la construcción de la paz. John Paul Lederach. Bakeaz.)   La realitat és imprescindible sí, però només com a punt de partida.

 

 

 

 

 

Itinerari

Posted in Conflictes, cultura de pau, Democracia, Uncategorized on Octubre 11, 2012 by Alfons Banda

Fa  molt de temps…a final del segle passat, 1999, em varen demanar que opinés sobre el dret del poble català a l’autodeterminació. Vaig respondre amb un modest escrit en el que, entre altres coses, deia:

L’autodeterminació és un procés de gran envergadura, el dret al qual cal reivindicar, que només es pot posar en marxa amb una enorme energia social fruit de la voluntat coincident i majoritària dels ciutadans; no crec que sigui encertat posar en marxa aquesta enorme energia i aquest complex mecanisme per fer una societat com totes les altres. Vull dir, per exemple, que una Catalunya independent amb un exèrcit català, per exemple, no m’interessa gens ni mica.

Deu anys més tard, després de la sentència del Constitucional, vaig escriure:

El tossut qüestionament, i la previsible negació, de la voluntat del poble de Catalunya expressada en referèndum i proclamada  pel Parlament de Catalunya, crea una situació política nova. Si la voluntat del poble, oficialitzada per les vies legals  previstes, pot ser ignorada, ja no se sap de què parlem quan parlem de democràcia.  Els fets posen punt i final a l’intent de Catalunya d’aconseguir un estatus satisfactori dins de l’ordenació de l’estat espanyol. No hi donem més voltes, la via estatutària està esgotada

Ho hem intentat, en un esforç mantingut durant tota  una generació,  però se’ns ha dit que no. El nacionalisme no-soberanista ha actuat, com a norma, amb noblesa i lleialtat. Però els seus intents d’aconseguir que Catalunya pogués sentir-se degudament reconeguda han fracassat. Cal tenir-ho en compte a l’hora de tornar a començar. Perquè ara toca tornar a començar. Esgotada la via estatutària i vista la impossibilitat de construir un horitzó federalista, Catalunya té dos opcions: conformar-se amb l’estatus que li vulguin concedir  des de les instàncies estatals o tornar a començar. Tornar a començar a partir, fonamentalment, de la llengua, de la història, i de la voluntat de ser. Espanya no és el nostre lloc si tal com som no ens hi  volen.

Hi ha qui diu que cal un gest, un gran gest rebel que transmeti la voluntat i la determinació de Catalunya. Quin gest? Crec possible l’activació de la nostra societat civil per aconseguir la mobilització ciutadana.

La mobilització, que creia possible, es produí al juny de 2010. A propòsit d’aquella gran manifestació de dignitat:

La manifestació del “nosaltres decidim” va ser una fortíssima sotragada social protagonitzada pel poble català que manifestava més que el seu malestar la seva ambició. Mantinc des de fa temps que als terratrèmols socials els segueixen, talment com una rèplica, moviments profunds en el terreny polític. Crec, per tant, que hem d’esperar importants conseqüències polítiques. El 10-J, posant fi a una etapa i iniciant-ne una altre, és una fita d’ un procés històric. Les relacions amb l’estat espanyol, més en profunditat que en el dia a dia, han quedat molt avariades i , no sabem amb quina extensió, s’ha propagat la doble convicció que tenim un mal company de viatge i alhora, que deixar-lo és realment possible. Cap a la independència? Potser, però més clarament encara vaig llegir a la manifestació el rebuig unànime a tot allò que impedeixi a aquest poble evolucionar lliurement cap on la seva consciència cívica li aconselli.

Dos anys més tard, el 10 de setembre passat:

Avui estic esperant demà, amb consciència de data històrica. Les meves raons comencen per la dignitat. Com ser lliure si no s’és digne? Segueixen impulsades per la visió de la possibilitat d’una societat més justa (igualitària) , fraternal(solidària) , i noviolenta( cooperativa) a la que vull acostar-me. Portaré l’estelada,sí, però pensant en una Catalunya lliure, justa, fraternal, noviolenta impulsora de la cooperació i el decreixement.

I acabo amb unes paraules de Sánchez Piñol amb les que acaba un excel·lent article “Estimats enemics” publicat a l’Ara alguns dies després de la marxa per la independència:

“S’apropen temps decisius i l’odi es combat amb amor o, en el seu defecte, amb humor, i creguin-me: aquesta guerra només la guanyarem amb la pau”

Revoltes àrabs i noviolència

Posted in Conflictes, cultura de pau, Democracia, Noviolència on Abril 12, 2012 by Alfons Banda

(notes per a una xerrada)

 En primer lloc vull assenyalar que, una vegada més, un procés d’enorme importància sociopolítica es produeix de manera inesperada. I això cal que ens faci pensar. Parlo de procés i no d’episodi. Que un episodi sigui inesperat no ens pot sorprendre. Els episodis poden ser provocats per un nombre reduït, fins i tot molt reduït, de persones i queden fora de l’àmbit de les previsions possibles. La seva importància pot ser alta, però la història no està feta d’episodis. Els processos, en canvi, exigeixen la confluència d’un gran nombre de voluntats  i moltes accions persistents en una mateixa direcció.  Un procés històric  per passar de la fase germinal a la fase emergent ha de vèncer la formidable resistència de  tendències inercials pesades que tendeixen a colonitzar el futur. Potser aquesta incapacitat prospectiva és una mesura de l’enorme blablabla inclòs en la nostra cultura acadèmica i comunicativa. Qui va predir la caiguda del món soviètic el 89? Qui va predir amb intencions preventives la crisi econòmica que amenaça amb devorar la societat socialdemòcrata del benestar? Ningú s’estranyaria del fet que en alguns països àrabs haguessin aparegut milícies sunnites, o xiïtes, o el que sigui, que haguessin intentat desplaçar el poder al seu favor. Però  qui esperava una revolta àrab, geogràficament generalitzada, noviolenta, 2.0, i amb participació femenina?

En segon lloc crec que és d’una enorme transcendència assenyalar el caràcter noviolent de les revoltes en el seu plantejament inicial. Les persones i les accions iniciadores del procés, les multituds congregades en places, els pronunciaments,…tot ha tingut un caràcter noviolent tot i que, després,  hi hagi hagut violència aquesta no ha partit mai dels iniciadors. A diferència de molts altres casos la iniciativa alliberadora no ha comptat amb la violència com a factor de transformació i això ha generat una gran onada de solidaritat, interior i exterior,  amb els revoltats. El fet és doblement significatiu i ben diferent del que va succeir amb l’onada descolonitzadora dels anys seixanta-setanta del segle passat. En aquell moment l’alliberament començava ben sovint amb les activitats d’ una organització armada, amb líders d’elit formats en molts casos a les universitats occidentals, i amb el recolzament de sectors de l’esquerra internacional, que no feia escarafalls a la violència com a factor transformador de la realitat sociopolítica. De fet, de retruc?, com a conseqüència?, també a Europa va ser el moment d’organitzacions armades que comptaven amb la violència com a palanca transformadora.

Respecte d’aquest caràcter noviolent crec que és oportú fer alguna reflexió. El refús de la violència com a eina de resolució de conflictes és un pas imprescindible per arribar a l’eradicació de la violència sociopolítica entesa com la  violència que és preparada i posada en pràctica per a l’obtenció de finalitats polítiques.  Però la noviolència va molt més enllà de l’absència de violència. La noviolència no és un mètode alternatiu a la violència per aconseguir els mateixos objectius. La noviolència no es proposa l’aniquilació de l’enemic sinó la seva transformació. Mitjançant la noviolència no podem pretendre objectius de domini sinó objectius de col·laboració, de la mateixa manera que amb la violència no podem pretendre arribar a la cooperació sinó al domini. Forma part del pensament noviolent que els objectius ja estan presents en el mitjans emprats per aconseguir-los i també que no està en la nostra ma escollir els objectius finals d’una transformació  sociopolítica però sí que podem escollir els mitjans emprats per impulsar-la. Potser el gran llegat de Gandhi, tan com un mètode de lluita per  a la transformació social, és la demostració de l’immens poder de la persona quan aquesta decideix créixer per dins i treballar cap a fora, enfortir-se un mateix per servir als altres. Gandhi ve a mostrar  que la capacitat de la persona per a transformar el món no té més límits que la seva força interior i la seva coherència. I John Paul Lederach, contemporani nostre, diu que ens cal confiança en el propi poder transformador. Lederach es fa una pregunta “senzilla i infinitament complexa”: “Com fer-ho per transcendir els cicles de violència quan encara estan presents? I ell mateix respon: cal imaginar respostes i iniciatives que, arrelades en els reptes del món real, siguin per naturalesa capaces d’elevar-se per damunt dels patrons destructius i fer néixer allò que encara no existeix. En relació a la construcció de la pau,  és la capacitat d’imaginar i generar respostes i iniciatives constructives que, arrelades en els reptes quotidians dels escenaris violents, transcendeixin i finalment trenquin les cadenes d’aquests patrons i cicles destructius. També reflexiona Lederach, en harmonia amb la tradició noviolenta, que cal tenir la capacitat d’imaginar una xarxa de relacions que inclogui els nostres enemics i esperança en la possibilitat d’emergència de qualitats inesperades en els sistemes socials.  No pensem pas que aquest són pensaments bonics. Estudis acadèmics recents mostren l’eficàcia de la resistència no armada. Dues politòlogues nord-americanes han dedicat una base de dades (323 campanyes estudiades entre 1900 i 2006) i un llibre a presentar la lògica estratègica de la lluita noviolenta i les raons de la seva eficàcia. Els resultats globals són indiscutibles: les campanyes noviolentes han proliferat durant el temps d’estudi i s’ha incrementat la seva taxa d’èxit, mentre que ha minvat progressivament les de les insurreccions violentes.

 

Un tercer aspecte que voldria fer notar és la creixent convicció en el poder de la gent. Ja fa molt de temps, eren els anys 80, Sean Mc Bride, cofundador d’Amnistia Internacional i Premi Nobel de la Pau, afirmava que “el poder amb més capacitat de provocar canvis substancials” és el poder de l’opinió pública. Concretament recordo haver-li sentit respondre a la pregunta, “i jo què hi puc fer?” d’un assistent a la seva conferència sobre la boja carrera d’armaments (1981) en plena guerra freda: “Vostè forma part del poder més formidable que existeix. Vostè forma part de l’opinió pública” Avui aquesta opinió compta amb els mitjans tecnològics per fer-se sentir ( veure p.e. la pàgina Israel love Iran  http://www.israelovesiran.com/ ). Ja no és cert allò que es podia dir abans: “la llibertat de premsa comença a partir dels milions necessaris per tenir un mitjà de comunicació” Avui aquest mitjà el portem tots a la butxaca i al tenim al damunt de l’escriptori.  D’això avui en diem empoderament. Aquest poder de la gent que se sent implicada és una esperança. Federico Mayor, l’ex-director general de la Unesco, que desenvolupa una intensa activitat al servei de la cultura de pau adverteix avui contra el “delicte de silenci”.  Perdrem si callem.

Resumeixo: el progressiu empoderament dels ciutadans i l’adopció d’estratègies noviolentes per a la consecució d’objectius sociopolítics anuncien una època de canvis profunds i deixen entreveure un camí progressiu d’eradicació de la violència sociopolítica.

UAB/ Alfons Banda (ICIP)/ 280312

 

 

 

Noviolència i opinió pública a Euskadi

Posted in Conflictes, cultura de pau, Noviolència, pacifisme on gener 27, 2012 by Alfons Banda

“El paper que han jugat les organitzacions Lokarri i Gesto por la Paz en el conflicte basc va ser el centre de la tertúlia celebrada el passat 19  de gener a la seu de l’ICIP, a càrrec d’Egoitz Gago, doctor en estudis de pau” (e-butlletí de l’ICIP, núm.25).

Hi vaig assistir. I crec que la línia de treball exposada per l’investigador social basc Egoitz Gago és de gran importància per a les entitats que tenim com a objectiu la progressiva implantació de la cultura de pau. La gent que hi col·laborem ens preguntem sovint per l’eficàcia del nostre compromís. No sé si és la millor qüestió que ens podem proposar, tot i que és natural que ho fem, perquè la cultura de pau és sobretot una esperança sòlida més que no pas un projecte amb etapes i terminis. I hom francament ho té difícil per mesurar l’eficàcia d’una esperança tot i que no hi ha res de més imprescindible que l’esperança, no solament per a la pau sinó simplement per a la vida.

Egoitz Gago ha volgut investigar la influència de Gesto por la Paz i de Lokarri ( evolució d’ Elkarri) en la dinàmica que ha permès arribar a l’estat actual de coses al País Basc. Normalment, diu Gago, s’infla la importància dels fets polítics i s’infravaloren els fets socials. La recerca ha consistit en buscar la presència del pensament de Gesto i de Elkarri-Lokarri en molt diversos moviments, entitats, partits, sindicats,…i el resultat ha estat positiu i per a molts potser sorprenent. La influència dels silencis de Gesto, amb motiu de qualsevol mort atribuïble al conflicte, i la de les propostes de diàleg i de convivència política d’Elkarri-Lokarri, es detectable en molts llocs no sempre previsibles. Les dues entitats, constata Gago, han treballat en línies independents, potser en algun moment paral·leles, que s’han respectat sempre però que mai han coincidit. Gesto simplement apuntava, amb lucidesa i  enorme coratge, cap a una direcció innegociable: noviolència. Elkarri-Lokarri caminava en aquesta direcció però amb una proposta política de diàleg, de mediació, de convivència entre forces polítiques. Doncs bé: “En gairebé tots els àmbits polítics, fa notar Gago, hi he trobat una certa identitat pacifista. El discurs i el mètode, tan de Gesto com de Lokarri, s’han difós eficaçment”. L’investigador  considera que els dos actors han creat un “marc mestre” respecte a la Pau i han influït i fet possible la visualització, l’aflorament, del corrent a favor de la pau. Un corrent, en gran part ja existent però submergit, atomitzat, individualitzat i sobretot silent. És una paradoxa però podríem dir que els silencis públics de Gesto, des del 1986, varen trencar el gran  silenci. Elkarri, des del 1992, va permetre que un gran nombre de persones expressessin una opinió contundent: el principal obstacle per a la pau és la violència. Noviolència i opinió pública acabaven per coincidir reforçant-se mútuament.

Crec que es d’agrair el treball d’Egoitz. Ens aporta proves de la importància de la noviolència, del diàleg, de la col·laboració entre adversaris polítics en situacions de conflicte violent. Gràcies!

No puc posar final a aquestes ratlles sense fer constar un fet que és una dada per a l’investigador i a l’hora una prova a favor de les seves conclusions. Quan la Fundació per la Pau va decidir implicar-se en la recerca de la pau al País Basc va sentir la necessitat de trobar referències creïbles a l’interior de la societat basca. Les nostres indagacions ens varen portar a triar com a interlocutors amb els que validar, contrastar i col·laborar, dues entitats que meresqueren el nostre crèdit: Gesto por la Paz i poc més tard també Elkarri-Lokarri. La sanció del temps ha estat positiva.

Publicat originalment el 26/I/2012 al bloc de l’ICIP.

P.S. El 30/I recordarem Gandhi i celebrarem el DENIP. És oportú evidenciar el valor i el caràcter decisiu d’actuacions inspirades en la noviolència i mantingudes amb coratge. Un cop més la noviolència i l’opinió pública apareixen com les eines més poderoses de transformació social. 

 

Ah! Si Israel volgués…!

Posted in Conflictes, cultura de pau on Setembre 27, 2011 by Alfons Banda

Israel! Referència dels pobles oprimits, perseguits, massacrats i  ressuscitats: això és el que podries ser,per sempre, Israel, i això és el que traeixes. Et lliures sense cautela als qui compten amb la teva por i les teves obsessions,  mentre creus enemics als qui et voldríem just, lliure i referent alliberador de pobles oprimits. La por, que et fa incapaç de confiar, et margina. El perdó i la reconciliació són cims morals des dels que  contemplaries horitzons nous de justícia, de fraternitat i de pau per a tota la humanitat. I només els pobles forts que han sigut martiritzats, no hi ha martiri com el teu!, poden exercir en el seu grau més alt aquestes facultats sublims que són penyora d’humanitat. En aquests cims, Israel, hi trobaries grandesa moral i et seria reconegut un lideratge entre les nacions oprimides. El dolor, però, t’ha assecat el cor i la temença, esdevinguda obsessió, t’anul·la l’enteniment.  Un  poble de cor sec, dominat per la por i abandonat a la paranoia és un poble desgraciat que escampa la desgràcia. Israel!: la por de les teves víctimes és la  que tu tenies quan duies pintat l’estel. Israel!: no triïs ser una baula més de la cadena d’odi i de violència de la que vares ser víctima! La transformació de la víctima en botxí és el segon triomf d’aquest. Aquesta vegada s’assassina el vostre esperit i embruta la vostra història en fer-vos servidors de la lògica que fa de la història humana una revenja inacabable. Podries, Israel, ser un poble admirable i fort, alliberat del mal que li han causat; un poble just, lliure i alliberador d’altres. Ah, Israel, si volguessis!

%d bloggers like this: