Arxivar per Juliol, 2012

El deliri

Posted in cultura de pau, Democracia, Europa, nuclear, sistema financer on Juliol 16, 2012 by Alfons Banda

Una incomptable multitud de ciutadans occidentals hem arribat a la mateixa conclusió: el sistema econòmic està fora de control de manera irrecuperable. Txernòbil o Fukushima són analogies descriptives potents degut a les profundes similituds entre els efectes de l’autodestrucció d’una central nuclear i la del nostre sistema econòmic. En  un i altre cas podem, ben pròpiament, parlar de deliri, de constructes temeraris que acaben enrunant-se amb estrèpit i tragèdia. El deliri nuclear començà amb la recerca de  l’arma definitiva, seguí amb un crim de proporcions que escapen a la imaginació i té continuïtat, político-militar i civil, amb bombes i centrals. La vigència del tema nuclear exigeix l’assumpció d’amenaces i riscos incontrolables en el present, per a nosaltres, però ens demana també el consentiment amb la gravíssima irresponsabilitat d’abandonar a un atzarós futur unes deixalles radioactives de perillositat assegurada per a molts mil·lennis. Però hi ha més: la mera tinença d’armes nuclears és un crim contra la humanitat. La vocació del gènere humà cap a una humanitat justa i fraternal és brutalment qüestionada per la permanència d’unes armes que no tenen més finalitat que generar terror. Crec que arribarà el dia en el que considerarem un crim, fins i tot legalment, els atemptats contra  l’esperança. De què ens nodrirem si mor?

El deliri econòmico-financer, que no és aliè al de la seguretat absoluta o al de l’energia infinita, passa per fer del diner no pas un instrument per a l’obtenció de béns necessaris sinó la de convertir-lo en un fi en si mateix. L’economia tracta del bon ús dels diners i dels béns, les finances fan del diner la matèria prima del diner, fan del diner una finalitat en si mateix.  El diner és l’origen i la finalitat del diner. La persona en queda fora. Cercle tancat, qüestió resolta. A Europa en sabem alguna cosa i l’euro és la nostra paràbola. L’euro ha estat una creació financera, una creació dels mercats, que posa en perill la democràcia, allò que hauríem de considerar la nostra essència més profunda. L’euro és una moneda sense estat, la qual cosa és un disbarat semblant al d’un estat sense moneda. L’euro és el fruit d’una lògica impecable. No és el diner el nostre valor més important? Doncs reconeguem-ho! Si fins ara s’havia fet la ficció de vincular el diner a un determinat estat, a la sobirania popular si parlem en democràcia, ha arribat el moment d’invertir els termes. Ara seran els estats els qui dependran de la moneda. Si abans un estat podia canviar el valor de la seva moneda, ara és la moneda qui pot canviar el valor d’un estat. El mecanisme és ben simple i, lubricat per la cobdícia, funciona de meravella.

El temps no té marxa en darrera. No podem tornar enlloc. Només podem fer camí cap al futur. Però ens cal un camí que ens permeti recuperar el horitzons humans de la justícia i la pau. Hem aprés que hi ha molts necis que venen fum i haurem de ser més crítics, hem avançat guiats per un deliri consentit que cal oblidar, hem edificat damunt la sorra i no ho podem seguir fent ( No a Eurovegas), hem de reiniciar la construcció d’una societat democràtica, cohesionada per la solidaritat, seriosa i tan ambiciosa en les expectatives de desenvolupament humà com mesurada, responsable i modesta en els objectius materials.

 

%d bloggers like this: