Arxivar per Novembre, 2012

Cultura de pau i independència

Posted in cultura de pau on Novembre 14, 2012 by Alfons Banda

          Vaig a comprar el diari i el quiosquer em demana: “Què! Como lo  tenemos això de la independència?” No és el primer cop que inicia una conversa de contingut social. La darrera va ser per fer-me signar una petició d’amnistia per a uns magnífics lledoners, ja salvats, que queden al darrera del quiosc i dels que alguna eminència estètic-urbanista  en volia fer llenya.  Moderadament creient, el quiosquer, en les teories conspiratives, s’hi pot, però, parlar bé. Ho fem en cascat.  Ell barreja paraules catalanes i castellanes en la mateixa frase i jo, per correspondre, alterno frases castellanes i catalanes al llarg de la conversa. La seva competència més destacada és la política espanyola. “Jo crec que serà que sí” li dic. La meva resposta el  sorprèn, habituat com està a que és ell qui fa les afirmacions a les que jo hi poso matisos. Jo també em vaig mig sorprendre a mi mateix per la rapidesa en respondre. “Vol dir? Podemos…ho podem passar malament!” “ Sí, claro. ¿Pero qué pasa si nos quedamos? Això és com si vostè reforma el seu pis. És incòmode però…” “ Yo creo que con el Camps i con el Matas podrien  estar preparant el processament del Mas. Ves como a esos els hem tocat?; pues prepárate”. “Bé, sí, no podem descartar alguna acció de la justícia espanyola contra el President” “¿Como Companys?” “Bueno, no tanto, tal vez intentar inhabilitarlo…Tengo que marcharme” “Ja seguirem”. Me’n vaig anar pensant que la conversa era sorprenent per diversos motius. Per començar el fet que em plantegés el tema tan obertament, en segon lloc no esperava que el tema de la independència el pogués interessar més que el de la vaga general convocada pel dia següent i en tercer lloc em va sorprendre, per contundent, la meva resposta.

Naturalment que no puc saber què passarà. Ni què, ni quan, ni com. Però sento molt arrelada la convicció que estem immersos en  processos  irreversibles. I no només en l’àmbit català. També a nivell global des de la política fins a l’economia, de la consciència mediambiental a la revalorització de l’espiritualitat. Personalment, em sento invitat, implicat i compromès en un  canvi cultural fascinant, que  excedeix les capacitats prospectives, i que ve propiciat per forces formidables que van del canvi climàtic a les possibilitats de comunicació i també per la progressiva consciència de la gravetat de crims com la fam, la fabricació, comerç i ús d’armes, o el sistema financer vigent.

Tornant a Catalunya. No em definiria com a nacionalista i menys encara com a patriota, la paraula  em fa mal, però em posiciono com a independentista després d’una llarga caminada de molts anys, sense marrades però lenta. M’hi ha conduït, a poc a poc, la militància per a un objectiu tan universal com la cultura de pau. Treballar per la cultura de pau vol dir treballar per l’eliminació de les causes dels conflictes que ben sovint s’opta per resoldre per la via de la violència. Vol dir treballar sobre els principis del respecte, del diàleg i de la cooperació dins d’una estratègia noviolenta que considera la violència com una pràctica vinculada a la nostra encara insuficient humanitat. Amb aquest horitzó utòpic, que assenyala el camí cap a una humanitat plena, la independència se’m presenta com una oportunitat per a bastir no pas el darrer del estats tradicionals, sinó un estat lliure de passats immediats, tèrbols i a voltes criminals, vinculats a imperialismes, colonialismes i guerres. Lliure d’un passat, en part també nostre, que ha sacrificat vides i trepitjat nobles ambicions, i lliurat a la construcció d’una llar digna per a la humanitat. La independència de Catalunya no és el final de res però sovint se’m presenta com l’inici de quelcom millor presidit per la cultura de pau.

Anuncis

Quin preu té Catalunya ?

Posted in Democracia, sistema financer, Uncategorized on Novembre 6, 2012 by Alfons Banda

La reiterada, i necessària, denúncia d’algunes actituds o valors, que considerem justament negatius, pot tenir l’efecte pervers d’atorgar-los una vigència virtual, que no es correspon, ni de lluny!, amb la realitat. Si no traiem el cap per damunt de les parets que ens envolten ens estem condemnant a una visió curta que els que la pateixen en diuen realisme.
Quan denunciem, per exemple, el primat dels diners, la força depredadora de l’ambició o la potència corruptora de la cobdícia, no podem fer-ho donant a entendre que els projectes i les il•lusions de les persones i també els moviments i les tendències socials dels pobles, n’estan fatalment i decisivament impregnats. La denúncia dels depredadors i dels corruptes ha de ser lúcida, incansable i persistent, però hem de tenir clar que milions de persones, la majoria, no beuen d’aquelles tenebroses fonts. Sense la solidaritat practicada diàriament per milions de persones cap a altres persones, el món seria, a tot arreu, un infern. Si tots marquéssim el pas al compàs d’impulsos exclusivament egoistes ens passaria allò del pont que pot resistir el pes d’una gernació, en la que cada u va al seu aire, però que pot acabar ensorrat per les vibracions induïdes per un grupet de soldats que el passen marcant el pas.
Ara que Catalunya s’ha dinamitzat en la recerca de la seva sobirania, faríem tan malament en minusvalorar els aspectes econòmics dels possibles escenaris futurs com en fer que totes les anàlisis tinguin l’economia com a eix central. El projecte d’un nou estat pot trobar suport en moltes raons, culturals, històriques,…i també econòmiques. De la mateixa manera pot suscitar expectatives d’innovació social, de cooperació internacional, de dignitat,…i econòmiques. Deixem que tota la complexitat flueixi tranquil•lament, creativament, no caiguem en l’enorme error de simplificar fent una anàlisi unidimensional de la realitat. Perquè si fos veritat que la realitat és només, o principalment econòmica, n’hi hauria prou en fer-se, i respondre, una pregunta demolidora: quin és el preu de Catalunya?

%d bloggers like this: