Arxivar per Mai, 2010

Ara toca tornar a començar

Posted in Democracia on Mai 27, 2010 by Alfons Banda

El tossut qüestionament, i la previsible negació, de la voluntat del poble de Catalunya expressada en referèndum i proclamada pel Parlament de Catalunya, crea una situació política nova. Si la voluntat del poble, oficialitzada per les vies legals previstes, pot ser ignorada, ja no se sap de què parlem quan parlem de democràcia. Els fets posen punt i final a l’intent de Catalunya d’aconseguir un estatus satisfactori dins de l’ordenació de l’Estat espanyol. No hi donem més voltes, la via estatutària està esgotada. Ho hem intentat, en un esforç mantingut durant tota una generació, però se’ns ha dit que no. El nacionalisme no-sobiranista ha actuat, com a norma, amb noblesa i lleialtat. Però els seus intents d’aconseguir que Catalunya pogués sentir-se degudament reconeguda han fracassat. No han estat, però, uns anys perduts. Ens han permès arribar a una situació clara: Catalunya es proclama nació, amb prou contundència, constància i oficialitat, i Espanya ens reconeix regió. Ni nosaltres acceptem menys ni Espanya ens vol donar més. Dos noms resumeixen aquest llarg període: Pujol i Maragall. El primer és la personalització de l’intent nacionalista de construir una Catalunya autònoma i reconeguda que pagava lleialment a l’Estat col·laborant a la governabilitat. El segon hi volgué afegir un biaix federalista per al qual no podia comptar ni tan sols amb el seu partit d’aquí, perquè del seu partit d’allà no cal ni parlar-ne. El primer intent va tocar sostre, el segon no tenia base política suficient. Pel que fa a l’independentisme, estem on estàvem: a la recerca de projecte, d’estratègies i de lideratge. Tot això és passat. Però cal que sigui tingut en compte.

Cal tenir-ho en compte a l’hora de tornar a començar. Perquè ara toca tornar a començar. Esgotada la via estatutària i vista la impossibilitat de construir un horitzó federalista, Catalunya té dues opcions: conformar-se amb l’estatus que li vulguin concedir des de les instàncies estatals o tornar a començar. Cal bastir un altre escenari. Tornar a començar a partir, fonamentalment, de la llengua, de la història i de la voluntat de ser. Espanya no és el nostre lloc si tal com som no ens hi volen. I haurien de canviar moltes coses per fer d’Espanya un lloc desitjable per a Catalunya. Només hi ha dues alternatives: la conformitat, premiada d’alguna forma, o la rebel·lió, que serà castigada. Conformar-se vol dir anar fent, renunciar a tenir una vida politicosocial pròpia i acceptar que Catalunya és solament un lloc de clima benigne, bo per a jubilats benestants i amarat de narcisisme estèril. Rebel·lar-se vol dir reivindicar amb veu forta i clara la nostra dignitat com a poble i la nostra voluntat de ser que genera i nodreix projectes nostres. No sé si Espanya necessita de Catalunya, però Catalunya pot estar-se d’Espanya. Molts catalans no tenim un disseny tancat del que ha de ser Catalunya, però una gran majoria coincidim a voler un futur obert sense sostres artificials. Volem poder intentar dur a terme els projectes que concebem.

Estem emplaçats. Ens presentarem a la cita? A partir d’on som no hi ha terra plana. O emprenem una suau i dolça davallada, finalment mortal, en la qual anirem perdent memòria, llengua i potencialitats, o ens disposem a una dura pujada que ens confirmi com a poble viu. Hi ha qui diu que cal un gest, un gran gest rebel que transmeti la voluntat i la determinació de Catalunya. Quin gest? Crec possible l’activació de la nostra societat civil per aconseguir la mobilització ciutadana. He vist el poble rebel·lat en dos moments: els anys que vàrem reclamar la llibertat, l’amnistia i l’estatut d’autonomia, i els dies que vàrem dir no a la guerra. En les dues ocasions el poble va ser mobilitzat per una convocatòria transversal, fonamentada en unes reivindicacions compartides, que superava qualsevol divisió partidista o d’adscripció. Una convocatòria que feien seva entitats de tota mena i a la qual responien ciutadans de sectors habitualment poc comunicats. Cal demostrar que Catalunya no és el somni d’un grapat de polítics sinó la comunitat política viva on milions de ciutadans volem inscriure la nostra vida.

Publicat a El Punt  26-05-2010

Votacions. Democràcia?

Posted in Democracia on Mai 10, 2010 by Alfons Banda

Fa molts anys un anunci de piles afirmava: “no es gasten si no es fan servir”. És a dir que en la inactivitat conservaven el seu potencial.  A la democràcia li passa tot el contrari. Si no es practica, es degrada. Com és doncs que la consulta municipal que avui comença a Barcelona ha provocat que se’m disparessin les alarmes? No solament em sento  lluny de percebre-la  com una pràctica innovadora en els mecanismes de participació ciutadana sinó que les alertes interiors, intel·lectuals i també emotives, em porten a la sospita. Sospito que tot plegat és un disbarat. Gairebé mai sospito maldats, però sovint sospito incompetències i frivolitats.

Convocar els ciutadans a pronunciar-se sobre qüestions tècniques és una frivolitat. D’una banda els ciutadans són tècnicament incompetents, tot i que  aquesta vegada estan reforçats per la franja de ciutadans de 16 a 18 anys que com tothom sap acumulen una enorme experiència urbanística; de l’altre la pregunta  és capciosa, proposa una tria entre opcions categòricament heterogènies. La democràcia no és un sistema per arbitrar solucions tècniques, la democràcia és un sistema per decidir qüestions de poder. Els ciutadans no tenim competències tècniques, però tenim competències polítiques. No som els dipositaris dels coneixements tècnics sinó els dipositaris,  dispensadors i vigilants del poder polític. Gairebé tots som incompetents per proposar alternatives urbanístiques, però tots junts decidim qui ha de governar la polis. Serà que se’ns vol lluny del poder ( del qual som l’única garantia proclamada) i que se’ns vol portar a l’hort de les decisions tècniques ( per a les quals som incompetents)? Sense ser la intenció en pot ser la conseqüència.

La frivolitat dels consultors combinada amb la incompetència dels consultats formen un còctel de difícil digestió democràtica. Si a tot això hi afegim algunes consideracions elementals sobre l’oportunitat dels costos, començant pels de la consulta i sense oblidar els costos humans d’anys d’obres, el conjunt se’m presenta com un conglomerat difícil d’entomar.

La democràcia ha de servir per establir prioritats polítiques i per confiar-ne la gestió, temporalment i críticament, a qui sembli capaç. Fora d’aquest esquema em sembla difícil poder parlar de bones pràctiques democràtiques.

Complexitat sí, confusió no

Posted in Democracia, Drets humans on Mai 3, 2010 by Alfons Banda

 

No és difícil percebre que tenim dificultats per gestionar la creixent complexitat de les societats modernes, tot i que és un fet que la complexitat ha anat sempre a favor de la humanitat. La complexitat ens fa possibles. No vàrem ser humans fins que les capacitats neuronals dels nostres predecessors en la cadena evolutiva varen esdevenir prou complexes per permetre l’aparició de la consciència. La societat humana adquireix noves potencialitats tècniques, culturals i espirituals, en fer-se complexa. Quan s’ha volgut simplificar, eliminant complexitats forçadament, ha esdevingut el desastre, la guerra, l’autoritarisme, la dictadura. La complexitat, que no és caos ni desordre, és condició necessària. No es pot eliminar. Forma part de l’hàbitat humà i fa possibles salts qualitatius en el camí sempre inacabat de la progressiva humanització. Potser ho podríem comparar amb el llenguatge: és consubstancial a la humanitat i és condició de desenvolupament, no se’n pot prescindir tot i que pugui resultar, ben sovint!, font no pas d’entesa i progrés sinó de dificultat i discòrdia.

No ens ajuda gens a gestionar la complexitat social la confusió que sovint patim. Colgats per una allau d’informacions ben poc significatives, o absolutament insignificants, quedem atrapats i perplexos. Se’ns fa difícil discernir què és important. No són les petites o grans trifulgues, públiques i fugisseres, el que ens ha de preocupar; no són les facècies de quatre lladres, o de quatre-cents, tant se val, les que han de marcar el futur; no són les incompetències dels que són allà on no haurien de ser, les que han d’assenyalar el camí. El camí ral passa un xic més enllà i el veurem aixecant una mica el cap per damunt del que ens intoxica. És el camí iniciat per generacions anteriors, que ens ha portat a proclamar uns drets humans que cal que continuem exigint per a nosaltres i per als altres; que ens ha permès arribar a un estat del benestar que cal mantenir, estendre i aprofundir; que ens ha portat a saber que la violència no ens portarà mai enlloc i que hem d’exigir la progressiva però inaturable disminució de les armes i dels cossos armats; que ens urgeix a posar remei a la tragèdia dels centenars de milions que són víctimes de la fam o que no tenen aigua potable. El camí seguit ens ha fet arribar a un món globalitzat, i complex, que requereix una governança global que faci possible la gestió de la complexitat. Amb fites tan clares com tenim no hauríem de confondre’ns.

Publicat a El Punt el  28-04-2010 

 

%d bloggers like this: