Archive for the Drets humans Category

Orientar la democràcia

Posted in Democracia, Drets humans, sistema financer on Desembre 7, 2010 by Alfons Banda

Una societat amb formes democràtiques però sense una consciència cívica col·lectiva suficientment informada, lúcida i actuant, és un vaixell que navega desorientat. Quan en una societat es formulen objectius ambiciosos en el terreny social o polític, solem preguntar-nos si es compta amb els mitjans adequats per assolir-los, o si existeixen els líders que han de conduir el procés. Són preguntes importants, però encara és més important saber si els valors que sustenten els canvis són prou consistents i estan prou arrelats en la consciència cívica col·lectiva. Si és que sí, l’opinió pública, expressió d’aquella consciència, promourà, i finalment imposarà, els canvis. D’una altra manera és improbable que ho faci. Ja fa molt de temps que Stuart Mill (segle XIX) ho va advertir: “No són possibles grans millores en la sort de la humanitat fins que s’esdevingui un canvi sensible en la constitució bàsica de les seves maneres de pensar”. Cal instaurar un cercle virtuós en què la democràcia afavoreixi la formació i l’emergència de la consciència cívica col·lectiva, alhora que aquesta reforci i orienti la democràcia cap als objectius finals: la llibertat, la justícia i la pau universals.

No és la corrupció d’uns pocs polítics deshonestos el que pot afeblir i invalidar la democràcia sinó la dimissió de centenars de milers de ciutadans de les responsabilitats que els corresponen. La democràcia s’enforteix, i també és destrueix, de baix cap a dalt.

Els grans objectius de la democràcia varen ser esplèndidament concretats en drets, i deures, en la Declaració Universal dels Drets Humans proclamada per l’assemblea general de l’ONU el 10 de desembre de 1948. Uns drets que la declaració, en un encert genial, fonamenta en la dignitat inherent de la persona humana. De cada una de les persones que formen part d’una única família humana. És a dir que en totes i cada una de les persones humanes, pel fet de ser-ho, hi resideix una dignitat inviolable que ningú no pot ignorar, menystenir o anul·lar. D’ençà d’aquella proclamació, la democràcia ha quedat indissolublement unida a l’acceptació, el respecte i el compliment de la Declaració de Drets Humans. De manera que la democràcia pot ser definida com a aquell sistema polític en què els drets humans són plenament reconeguts i respectats. La consciència cívica de què parlàvem més amunt és una consciència que sap del seu poder i de les seves limitacions; sap que és evolutiva però moguda per un afany revolucionari; sap que el seu complement idoni és el sistema democràtic que ella defensa i dinamitza.

Però avui…quina vigència tenen aquests propòsits i aquestes metes? I quina vigència tindran a curt termini, si no frenem l’actual deriva del sistema financer? El lliurament a la lògica dels guanys, tolerat per la indiferència impotent d’una consciència cívica dèbil i distreta, amenaça de soca-rel la democràcia i els seus objectius de llibertat, justícia i pau.

L’allunyament dels ciutadans respecte de la política, combinat amb la dictadura creixent de l’economia que es mou a cavall de l’onada globalitzadora, apunten a un futur aliè a la democràcia i indiferent a la universalització del drets humans. Democràcia, drets humans i estat del benestar poden passar a ser records nostàlgics si no aturem la deriva del sistema financer. Una reflexió sobre el poder polític, el poder econòmic i el poder social ens podria conduir fàcilment, avui, a conclusions catastrofistes. Per començar podríem optar per suprimir un dels elements del triangle ja que en una proporció escandalosa, alarmant i creixent, el poder polític no és més que una manifestació del poder econòmic i el poder econòmic queda reduït al poder del diner. La dinàmica humanitzadora generada pel poder social estaria en una lluita a mort amb el poder del diner. És una dialèctica establerta entre el simplisme obtús de la cobdícia (més és millor) i la complexitat polièdrica d’un autèntic desenvolupament humà.

La humanitat no és una empresa. I de la mateixa manera que la ciència o la religió han de reconèixer els seus límits epistemològics i interpretatius de la realitat, delimitant el seu camp de validesa, també les tècniques empresarials han de reconèixer honestament els seus límits. Torna a ser Stuart Mill qui ens adverteix a més d’un segle de distància: “La idea d’una societat sostinguda només per relacions i sentiments sorgits de l’interès monetari és bàsicament repulsiva”.

Publicat a El Punt  06-12-2010 

Complexitat sí, confusió no

Posted in Democracia, Drets humans on Mai 3, 2010 by Alfons Banda

 

No és difícil percebre que tenim dificultats per gestionar la creixent complexitat de les societats modernes, tot i que és un fet que la complexitat ha anat sempre a favor de la humanitat. La complexitat ens fa possibles. No vàrem ser humans fins que les capacitats neuronals dels nostres predecessors en la cadena evolutiva varen esdevenir prou complexes per permetre l’aparició de la consciència. La societat humana adquireix noves potencialitats tècniques, culturals i espirituals, en fer-se complexa. Quan s’ha volgut simplificar, eliminant complexitats forçadament, ha esdevingut el desastre, la guerra, l’autoritarisme, la dictadura. La complexitat, que no és caos ni desordre, és condició necessària. No es pot eliminar. Forma part de l’hàbitat humà i fa possibles salts qualitatius en el camí sempre inacabat de la progressiva humanització. Potser ho podríem comparar amb el llenguatge: és consubstancial a la humanitat i és condició de desenvolupament, no se’n pot prescindir tot i que pugui resultar, ben sovint!, font no pas d’entesa i progrés sinó de dificultat i discòrdia.

No ens ajuda gens a gestionar la complexitat social la confusió que sovint patim. Colgats per una allau d’informacions ben poc significatives, o absolutament insignificants, quedem atrapats i perplexos. Se’ns fa difícil discernir què és important. No són les petites o grans trifulgues, públiques i fugisseres, el que ens ha de preocupar; no són les facècies de quatre lladres, o de quatre-cents, tant se val, les que han de marcar el futur; no són les incompetències dels que són allà on no haurien de ser, les que han d’assenyalar el camí. El camí ral passa un xic més enllà i el veurem aixecant una mica el cap per damunt del que ens intoxica. És el camí iniciat per generacions anteriors, que ens ha portat a proclamar uns drets humans que cal que continuem exigint per a nosaltres i per als altres; que ens ha permès arribar a un estat del benestar que cal mantenir, estendre i aprofundir; que ens ha portat a saber que la violència no ens portarà mai enlloc i que hem d’exigir la progressiva però inaturable disminució de les armes i dels cossos armats; que ens urgeix a posar remei a la tragèdia dels centenars de milions que són víctimes de la fam o que no tenen aigua potable. El camí seguit ens ha fet arribar a un món globalitzat, i complex, que requereix una governança global que faci possible la gestió de la complexitat. Amb fites tan clares com tenim no hauríem de confondre’ns.

Publicat a El Punt el  28-04-2010 

 

El millor dels invents

Posted in Drets humans on gener 14, 2010 by Alfons Banda

Si demanéssim el parer sobre el millor invent de la història obtindríem una gran diversitat de respostes. És predictible que el foc, la roda, l’alfabet, el telèfon mòbil i internet obtindrien una posició brillant. En els primers llocs apareixerien invents o descobriments pels quals un gran nombre de persones se senten directament beneficiades. Per si mai m’ho pregunten, tinc la meva resposta a punt: els drets humans. Potser no són ben bé un invent, però ningú no pot negar que es tracta d’una autèntica innovació. La Declaració Universal dels Drets Humans, aprovada el 10 de desembre de 1948, ja fa dues generacions, té un preàmbul esplèndid que s’inicia amb una afirmació capital i innovadora: Considerant que el respecte a la dignitat inherent a tots els membres de la família humana i als drets iguals i inalienables de cadascun constitueix el fonament de la llibertat, de la justícia i de la pau del món…

Dignitat inherent vol dir que ningú no la concedeix i que ningú no la pot retirar o negar. I el mateix per als drets, iguals i inalienables, que se’n deriven. Vet aquí el descobriment! Del respecte a aquesta dignitat i a aquests drets en depenen la llibertat, la justícia i la pau, és a dir les màximes aspiracions humanes. Que no siguem capaços d’implementar universalment aquesta proclama que apunta a l’horitzó del desenvolupament humà no li treu valor, però l’exasperant lentitud i les sovintejades marxes endarrere en la seva aplicació sí que fan dubtar de quines són les prioritats imperants.

Se’ns invita constantment a acceptar que ens movem en un marc real en el qual no tot és possible. Si bé és cert que ens movem en un marc real que limita, també ho és que les possibilitats d’actuació són inspirades i conduïdes per les prioritats. La cultura, l’economia i la política evolucionen limitades per factors reals, cert, però impulsades o frenades per les prioritats. Volar? La realitat ho prohibia però la intel·ligència i la tenacitat aplicada a un somni ho han convertit en un fet quotidià.

Els reptes decisius que plantegen la fam, el canvi climàtic i la violència exigeixen no solament gestionar conformadament la realitat, sinó establir altres prioritats que ens permetin sortir dels cercles viciosos en els quals semblem atrapats. Però… estem disposats a pagar el preu dels nostres somnis més nobles? I al final queda una pregunta: avui, aprovaria la comunitat internacional una declaració tan neta, clara i contundent com la de 1948?

El Punt  08-12-2009

%d bloggers like this: