Archive for the societat civil Category

De l’àmbit social a l’àmbit polític, no a l’inrevés

Posted in Democracia, opinió pública, societat civil on Desembre 16, 2013 by Alfons Banda

T B a   Al llarg dels anys he tingut la sort de participar activament, a Catalunya, en excepcionals accions de masses. Formidables mobilitzacions ciutadanes en las que centenars de milers de persones, procedents d’àmbits i cosmovisions molt diferents, amb conceptualitzacions sovint divergents, coincidien en una idea bàsica i la defensàvem plegats. Una idea difosa mitjançant la paraula, l’humor o l’anàlisi il·lustrat. Propagada per la conversa a la parada del mercat, pel sermó, pel dibuix, a l’escola i a la perruqueria i que troba lloc en els esperits dins de la categoria de les idees obvies, justes, elementals. Idees que no es poden negar sense negar alhora valors  que col·lectivament considerem essencials. Parlo de mobilitzacions per l’Estatut, contra el terrorisme d’ETA, contra la guerra, pel dret a decidir, per la independència. Parlo d’autèntics terratrèmols socials; i apunto dues conclusions de gran volada.

La primera és que sempre que es produeix un terratrèmol social va seguit d’un terratrèmol polític. Tot i ser una afirmació  lògica  hi ha resistència a acceptar-la, potser per impaciència, i fins i tot em sembla veure el somriure sorneguer d’aquells que més me l’han sentida ( JA per exemple)…Per això insisteixo. Al capdavall, també explicar el teorema de Pitàgores és repetitiu; però tractant-se d’una certesa útil cal tornar-hi una i altra vegada. No solament insistiré sinó que hi aprofundiré. L’àmbit social i l’àmbit polític no són el mateix. Les relacions que existeixen entre un i l’altre són complexes, moltes causes per a un efecte, però no pas caòtiques ni aleatòries; el que passi en un dels àmbits influirà en l’altre però a la llarga l’àmbit social (tradició, cultura, economia,…) és qui configura l’àmbit polític i no a l’inrevés. I és molt estrany que polítics experimentats ho ignorin. Entre ells encara és freqüent l’error, monumental, de pensar que la política de despatx, la transacció d’interessos partidistes, la trampa semàntica, l’ambigüitat, les recompenses tàctiques, poden modificar les intuïcions profundes i profundament arrelades que els ciutadans comparteixen, esdevingudes conviccions bàsiques. Un dia vaig aprendre que els harmoniosos i eficaços moviments del nedador esdevenen ridículs i ineficaços arribats a la sorra. L’àmbit social és el de la veritat, no així el de la política on la mentida pot tenir, tot i que curt, un cert recorregut. L’àmbit polític es dignifica i es fa gran en la mesura que s’identifica amb un  àmbit social presidit per la llibertat.

La segona conclusió és més agosarada, més solemne: les idees que provoquen un terratrèmol social acaben per imposar-se. Així ho he vist en alguns casos que he viscut (Estatut, final d’ETA, deslegitimació del Tribunal Constitucional, derrota del PP després d’haver recolzat la invasió de l’Iraq,…). Això és el que volem dir quan afirmem que l’opinió pública és determinant i l’eina més poderosa  per canviar la realitat. Peguy ja anunciava fa més d’un segle que “quan una idea simple pren cos social s’esdevé una revolució”. Únicament cal tenir en compte que opinió pública no és simplement l’opinió més ben situada en una enquesta sinó aquella convicció profunda, compartida per la majoria dels ciutadans, que convindríem en assenyalar com a irrenunciable si no volem perdre qualitat humana en la nostra vida col·lectiva.

A favor del temps

Posted in Democracia, Europa, societat civil on Novembre 15, 2013 by Alfons Banda

El temps flueix amb aparença indiferent arrossegant premonicions avorrides.  Però avui no és igual que ahir perquè avui està més a prop de demà.  Hi ha qui vol pensar que el temps és una realitat isòtropa quines propietats no depenen del sentit, de la direcció, en que són observades; és la gran mentida que ens expliquen els rellotges amb exacta periodicitat. Però això no és més que el desig d’alguns, tot i que alguns d’aquests vulguin prendre per realitats els seus desitjos i fer entrar el clau per la cabota. Pretenen que demà serà igual que ahir i pensen que enredar les coses endarrereix decisions de les que no en suporten l’ inexorabilitat.  Ignoren que ,avui, l’ahir ha quedat prenyat pels somnis dels qui no podem viure sense somiar i que naixerà un demà diferent. En el nostre cas, una societat que se sent cridada a tenir obertes totes  les opcions que li han de  permetre ser més justa, pacífica i sostenible.

El temps ens va a favor i només podem ser sotmesos si ens sotmetem nosaltres mateixos: si la determinació és ferma, en els mitjans i en els fins que en són conseqüència, ningú ens ha de sotmetre; si la determinació vacil·la…què ens mereixem?  Quan calgui, si la determinació és ferma,  els ciutadans ocuparem definitivament carrers i places. Ja hem baixat al carrer, ja hem  omplert la capital amb la nostra presència i l’aire amb el nostre clam, ja hem mesurat el país agafant-nos les mans i ja hem viscut a la bestreta una atmosfera de llibertat; ara, la propera vegada, si la determinació és ferma, ocuparem el país, realment o virtual, i baixarem al carrer per no tornar a casa si no és en llibertat. La llibertat d’anar més enllà, la llibertat d’innovar que és un verb que també té conjugació social i política, la llibertat de participar activament en la societat internacional, la llibertat d’adquirir i de desfer compromisos amb altres pobles. Un lloc geogràfic, un àmbit polític que permeti aquest creixement mereixerà ser anomenat Europa.

Independència, estat del benestar i pau.

Posted in cultura de pau, Drets humans, societat civil on Octubre 21, 2013 by Alfons Banda

P1000813Sóc partidari decidit de la independència de Catalunya tot i que no tinc totes les  respostes. Algú les té per a aquesta, o per a qualsevol altra qüestió important i complexa? El debat honest ens porta a sospitar, o descobrir, debilitats en els nostres raonaments alhora que, simultàniament i paradoxal, els matisa, els contrasta i els dóna solidesa. És el gran i honorable exercici que ens proposa la raó.

Probablement però, la nostra opinió en temes importants té un nervi central, només parcialment composat d’arguments, que li dóna consistència suficient per basar-hi compromisos. Aquest nucli essencial de les nostres conviccions és pràcticament el mateix per a temes diferents i fins i tot aparentment inconnexes. Així ho constato quan cerco raons per a explicar-me la meva postura independentista. No m’apareixen en els primers llocs ni la història, ni un sentiment nacionalista que mai no he experimentat, ni menys encara un patriotisme que  em resulta, d’entrada, suspecte. Tampoc trobo raons culturals, lingüístiques per exemple, que puguin ser suficients; ni una tradició familiar monolítica, ni… En resum: les raons identitàries no ocupen els primers llocs. Els primers llocs entre les raons que fonamenten la meva postura, les raons últimes del meu compromís independentista són la defensa de l’estat del benestar i la convicció que des de l’estat català podrem lluitar més eficaçment per a la implantació de la cultura de la pau.

La defensa de l’estat del benestar em sembla, ara i aquí, una prioritat indiscutible. No puc creure, tot i que ho veig i ho visc, la facilitat suïcida amb la que estem desmuntant les bases d’un estat del benestar que tot just estava en les seves fases inicials. Sembla com si ningú no es preguntés per les conseqüències immediates d’un atur pandèmic i especialment per les conseqüències socials i humanes d’un atur  juvenil que arriba a cotes demencials i increïbles. Tampoc sembla haver-hi cap preocupació prospectiva per les conseqüències derivades del fet  que centenars  de milers, milions potser, de persones ingressin a la vellesa, d’aquí a 10, 20 o 30 anys a Espanya, sense haver pogut cotitzar prou per assegurar  una pensió suficient. Em pregunto si els experts que recomanen minijobs, sous irrisoris i una aplicació inflexible de la flexibilitat laboral són els mateixos que recomanen l’estalvi individual i declaren insostenible els sistemes públics de pensions. Em temo que sí i en aquest cas cal sospitar-ne la discapacitat intel·lectual o la malícia. Solament un pensament social avançat pot  imaginar respostes i solucions, que n’hi ha, a reptes descomunals. I és precisament per això que vull un estat català des d’on es pugui projectar i realitzar un inici de recuperació de quelcom que ens és necessari. La independència em sembla una condició necessària per poder fer una aportació exemplar, a la comunitat internacional, en aquest sentit.

Una segona qüestió, vital per al futur de la humanitat, apareix entre les meves inquietuds bàsiques: la recerca i implantació de nous paradigmes de seguretat humana que possibilitin l’eradicació de la violència sociopolítica, la supressió de la indústria militar i  l’extinció de tots els exèrcits. La seguretat s’ha confós amb la seguretat dels estats i en molts casos en la seguretat d’un govern o en la seguretat d’un dictador. La seguretat que forma part dels drets humans és la seguretat humana, que és aquella situació en la que els ciutadans poden viure lliures de la por, protegits d’amenaces i de riscos de tota mena. Una política inspirada en la seguretat humana no té res a veure amb les polítiques de defensa armada i cal proclamar la falsedat de l’equació que equipara seguretat i força. No és el temor que inspirem el que genera seguretat sinó la confiança que ens guanyem. Necessitem que els estats que componen la societat internacional siguin generadors de confiança i no pas inspiradors de temors. I crec que la societat catalana, organitzada en un estat propi, sense exèrcit i amb una política de seguretat basada en els principis de la seguretat humana, pot oferir molt més a la societat internacional que no pas com a part de l’estat espanyol.

La independència no és, des de la perspectiva que he descrit, una finalitat última. És una condició que ens permet la construcció d’un estat a través del qual podem elevar notabilíssimament l´eficaç participació de la societat catalana en la construcció d’un futur desitjable i possible.

 

 

 

 

 

 

 

 

Pregó breu per ser llegit en veu alta

Posted in societat civil on Setembre 9, 2013 by Alfons Banda

 Convocats a la gesta hi acudirem nets de cor i amb paraula desarmada.  Festivament organitzats, sí; impecables en les formes, també; sòlids en el compromís amb la veritat i amb el del costat; flexibles en el diàleg per poder anar més enllà.  Generadors de novetat,  conservant astutament la ingenuïtat. I en ordre respectuós. Primer de tot, precedint tothom, van els poetes, i els místics, en els que honorem aquells que ja han estat onsevulla que arribem. Després, al capdavant del poble, van aquelles i aquells que el serveixen; havent  escoltat el cant l’han transmès amb fidelitat i eficàcia. Darrera d’ells ens situarem tots nosaltres. No som els millors, però som el poble. Sense nosaltres no hi ha gesta, ni festa per anunciar-la o per celebrar-la. I, ja al final, cal que se situïn els penitents: corruptes, aprofitats, polítics d’ells mateixos, vells perplexos o joves  pocasoltes i altres que també són nostres. I entre tots elevarem un clam: in, indé, independencià!

%d bloggers like this: