Archive for the Uncategorized Category

Los límites del estado del bienestar

Posted in Democracia, Drets humans, Uncategorized on Mai 29, 2013 by Alfons Banda

             Aparece frecuentemente en forma de pregunta, pero me temo que se trate de una respuesta; eso hace que al oírla se me activen las alarmas y las defensas. Mi respuesta, por si era una pregunta, es clara y contundente: no hay límites, hay opciones. Habitualmente se nos explica que la política es el arte de lo posible pero eso es una afirmación sesgada y si no se matiza resulta rotundamente falsa. Lo que realmente define el marco en el que va producirse la actividad política son las opciones previas. Según sean las opciones previas van a aparecer unas u otras posibilidades.

            Si hay una opción previa que prima la tendencia hacia la eliminación de las desigualdades, si se ha optado por la implantación, defensa y  progresivo desarrollo de los derechos humanos, si de la atención a las necesidades básicas de   las personas, en nutrición, vivienda, sanidad y educación se ha hecho una prioridad indiscutible, entonces van a aparecer unas posibilidades distintas de las que se nos  ofrecen ahora. Y las preguntas que nos vamos a hacer también serán distintas. A partir de las opciones previas vigentes nos preguntamos por los límites del respeto y atención a las personas  cuando deberíamos estar preguntando, a partir de otras opciones, por los límites de la propiedad,  de los beneficios, de los intereses bancarios, del gasto militar, de las emisiones de anhídrido carbónico o de la concentración de metales pesados en el mar. Preguntarnos por los límites del estado del bienestar es preguntarnos por los límites de los derechos humanos, por los límites de la libertad, por los límites de la justicia.

¿Es que el estado democrático tiene alguna otra función que la de garantizar el bienestar de los ciudadanos que lo forman y mantienen? No es casualidad que quienes más se interrogan por los límites del estado del bienestar sean también los que más quisieran limitar la función del estado. Será falta de imaginación pero realmente no se me ocurre nada que pueda ser categorizado correctamente como función propia del estado democrático que no esté incluido en una amplia y completa definición del estado del bienestar. Otra cosa es que cada momento tenga sus limitaciones fruto de la coyuntura, pero precisamente el estado debe ser el instrumento que, activado por la voluntad ciudadana, rompa los límites actuales para poder alcanzar otros, situados más allá.  Construir un estado social libre y justo a partir de unos límites predeterminados es algo así como fundar una universidad en la que el saber estuviera limitado de antemano. Del mismo modo que la universidad tiene la función de  ampliar los límites del saber, límites reales pero que aspiramos a sobrepasar, el estado no tiene otra justificación que la de garantizar el bienestar de sus ciudadanos, sin renunciar a ampliarlo, mientras establece  eficaces políticas de cooperación con los demás estados.

Entre las enseñanzas a extraer de la actual crisis no va a ser la menos importante la de saber que siempre existen expertos que pueden justificar cualquier disparate y que nunca es razonable que quien decide, los ciudadanos, acepten emprender caminos que no les resulten razonables.

 

Alfons Banda Tarradellas

 

Publicat a  Tecnonews el 28/V/13

 

 

Aquest any passat hem coincidit sovint

Posted in Uncategorized on Desembre 30, 2012 by Alfons Banda

SAMSUNGEm recordo i et recordo que cal començar a fer totes aquelles coses que havíem deixat per a més endavant, per a l’any que ve, potser. Una de les més urgents és canviar el món. Durant l’any que s’acaba t’he trobat sovint al carrer, al twiter, en aquelles reunions, al facebook, a les cartes al director, a l’ascensor, a diverses manifestacions, a l’església – no sabia que hi anaves-, a l’aeroport, al tanatori i a d’altres llocs que ara no recordo. Les nostres converses, casuals o formals, breus o prolongades, sempre han evidenciat un pòsit comú: el món va totalment fora d’osques i cal redreçar-ne la marxa. No és que ho explicitéssim formalment però vaig entendre que aquest any que ve ens hi posaríem. Cal prémer l’accelerador. Pensant-hi he arribat a la conclusió que és feina difícil, però possible si comencem per adonar-nos de les contradiccions que alimentem. Per exemple: valorem l’educació i la sanitat, però per fer-les funcionar ens calen els euros que uns adolescents britànics deixin  a casa nostra mentre trepitgen l’educació i s’embriaguen fent-se malbé  la salut i potser matant-se en passar de balcó a balcó. Per a ser i estar ben polits ens cal que uns altres facin el brètol. És el sistema. No t’amoïnis, no és més que un exemple. N’hi han d’altres de més lacerants. Però res no ens ha d’aturar: ningú ens aturarà i seguirem parlant i parlant fins que se’ns acabi el temps. L’avantatge de deixar les coses per a l’any que ve és que mai no arriba. Ep! Veig que m’he deixat anar cap a la via cínica.Stop! Rebobino: si volem, podem fer passes en el camí de la coherència que ens acostaran als nostres anhels comuns. Caldria però que no parléssim de l’any que ve sinó d’aquest. Del que ve no en sabem ben res. Vist que coincidim en la crítica et proposo una nova coincidència. M’agradaria que coincidíssim en el compromís i en l’acció.

Quin preu té Catalunya ?

Posted in Democracia, sistema financer, Uncategorized on Novembre 6, 2012 by Alfons Banda

La reiterada, i necessària, denúncia d’algunes actituds o valors, que considerem justament negatius, pot tenir l’efecte pervers d’atorgar-los una vigència virtual, que no es correspon, ni de lluny!, amb la realitat. Si no traiem el cap per damunt de les parets que ens envolten ens estem condemnant a una visió curta que els que la pateixen en diuen realisme.
Quan denunciem, per exemple, el primat dels diners, la força depredadora de l’ambició o la potència corruptora de la cobdícia, no podem fer-ho donant a entendre que els projectes i les il•lusions de les persones i també els moviments i les tendències socials dels pobles, n’estan fatalment i decisivament impregnats. La denúncia dels depredadors i dels corruptes ha de ser lúcida, incansable i persistent, però hem de tenir clar que milions de persones, la majoria, no beuen d’aquelles tenebroses fonts. Sense la solidaritat practicada diàriament per milions de persones cap a altres persones, el món seria, a tot arreu, un infern. Si tots marquéssim el pas al compàs d’impulsos exclusivament egoistes ens passaria allò del pont que pot resistir el pes d’una gernació, en la que cada u va al seu aire, però que pot acabar ensorrat per les vibracions induïdes per un grupet de soldats que el passen marcant el pas.
Ara que Catalunya s’ha dinamitzat en la recerca de la seva sobirania, faríem tan malament en minusvalorar els aspectes econòmics dels possibles escenaris futurs com en fer que totes les anàlisis tinguin l’economia com a eix central. El projecte d’un nou estat pot trobar suport en moltes raons, culturals, històriques,…i també econòmiques. De la mateixa manera pot suscitar expectatives d’innovació social, de cooperació internacional, de dignitat,…i econòmiques. Deixem que tota la complexitat flueixi tranquil•lament, creativament, no caiguem en l’enorme error de simplificar fent una anàlisi unidimensional de la realitat. Perquè si fos veritat que la realitat és només, o principalment econòmica, n’hi hauria prou en fer-se, i respondre, una pregunta demolidora: quin és el preu de Catalunya?

Itinerari

Posted in Conflictes, cultura de pau, Democracia, Uncategorized on Octubre 11, 2012 by Alfons Banda

Fa  molt de temps…a final del segle passat, 1999, em varen demanar que opinés sobre el dret del poble català a l’autodeterminació. Vaig respondre amb un modest escrit en el que, entre altres coses, deia:

L’autodeterminació és un procés de gran envergadura, el dret al qual cal reivindicar, que només es pot posar en marxa amb una enorme energia social fruit de la voluntat coincident i majoritària dels ciutadans; no crec que sigui encertat posar en marxa aquesta enorme energia i aquest complex mecanisme per fer una societat com totes les altres. Vull dir, per exemple, que una Catalunya independent amb un exèrcit català, per exemple, no m’interessa gens ni mica.

Deu anys més tard, després de la sentència del Constitucional, vaig escriure:

El tossut qüestionament, i la previsible negació, de la voluntat del poble de Catalunya expressada en referèndum i proclamada  pel Parlament de Catalunya, crea una situació política nova. Si la voluntat del poble, oficialitzada per les vies legals  previstes, pot ser ignorada, ja no se sap de què parlem quan parlem de democràcia.  Els fets posen punt i final a l’intent de Catalunya d’aconseguir un estatus satisfactori dins de l’ordenació de l’estat espanyol. No hi donem més voltes, la via estatutària està esgotada

Ho hem intentat, en un esforç mantingut durant tota  una generació,  però se’ns ha dit que no. El nacionalisme no-soberanista ha actuat, com a norma, amb noblesa i lleialtat. Però els seus intents d’aconseguir que Catalunya pogués sentir-se degudament reconeguda han fracassat. Cal tenir-ho en compte a l’hora de tornar a començar. Perquè ara toca tornar a començar. Esgotada la via estatutària i vista la impossibilitat de construir un horitzó federalista, Catalunya té dos opcions: conformar-se amb l’estatus que li vulguin concedir  des de les instàncies estatals o tornar a començar. Tornar a començar a partir, fonamentalment, de la llengua, de la història, i de la voluntat de ser. Espanya no és el nostre lloc si tal com som no ens hi  volen.

Hi ha qui diu que cal un gest, un gran gest rebel que transmeti la voluntat i la determinació de Catalunya. Quin gest? Crec possible l’activació de la nostra societat civil per aconseguir la mobilització ciutadana.

La mobilització, que creia possible, es produí al juny de 2010. A propòsit d’aquella gran manifestació de dignitat:

La manifestació del “nosaltres decidim” va ser una fortíssima sotragada social protagonitzada pel poble català que manifestava més que el seu malestar la seva ambició. Mantinc des de fa temps que als terratrèmols socials els segueixen, talment com una rèplica, moviments profunds en el terreny polític. Crec, per tant, que hem d’esperar importants conseqüències polítiques. El 10-J, posant fi a una etapa i iniciant-ne una altre, és una fita d’ un procés històric. Les relacions amb l’estat espanyol, més en profunditat que en el dia a dia, han quedat molt avariades i , no sabem amb quina extensió, s’ha propagat la doble convicció que tenim un mal company de viatge i alhora, que deixar-lo és realment possible. Cap a la independència? Potser, però més clarament encara vaig llegir a la manifestació el rebuig unànime a tot allò que impedeixi a aquest poble evolucionar lliurement cap on la seva consciència cívica li aconselli.

Dos anys més tard, el 10 de setembre passat:

Avui estic esperant demà, amb consciència de data històrica. Les meves raons comencen per la dignitat. Com ser lliure si no s’és digne? Segueixen impulsades per la visió de la possibilitat d’una societat més justa (igualitària) , fraternal(solidària) , i noviolenta( cooperativa) a la que vull acostar-me. Portaré l’estelada,sí, però pensant en una Catalunya lliure, justa, fraternal, noviolenta impulsora de la cooperació i el decreixement.

I acabo amb unes paraules de Sánchez Piñol amb les que acaba un excel·lent article “Estimats enemics” publicat a l’Ara alguns dies després de la marxa per la independència:

“S’apropen temps decisius i l’odi es combat amb amor o, en el seu defecte, amb humor, i creguin-me: aquesta guerra només la guanyarem amb la pau”

Europa raptada altre cop

Posted in Europa, sistema financer, Uncategorized on Juny 8, 2012 by Alfons Banda

Va passar fa molt de temps. Zeus, el pare dels déus, va desitjar Europa que  era una bellíssima princesa que vivia prop del que avui és la Franja de Gaza ( en el fons tot està relacionat, però ara no em vull distreure). Per tal de fer-la seva, un dia va adoptar la forma d’un brau d’aspecte magnífic: poderosa musculatura, harmoniosa mobilitat i la blancor radiant de la neu sense petja, i es presentà a la platja mediterrània on la princesa, amb algunes amigues, hi passava un dia assoleiat. Europa va sentir allò que experimentem davant dels animals bells i poderosos: atracció i prudència. L’atracció va ser més forta  i al cap d’una estona la noia s’enfilà al llom del brau. Poc a poc aquest va anar ficant-se a l’aigua i quan Europa va prendre consciència del què passava ja estaven a mig camí de Creta que és on Zeus hi tenia la vivenda  habitual, allà per les alçades abruptes que volten el pla d’Omalos. Segons la tradició,  Zeus, en aquest indret, hi organitzava  concursos de carros.  De tota manera va ser en alguna de les platges de Creta on Zeus, ara amb aparença d’àliga, i Europa varen concebre descendència. La història de la família és llarga però ho deixarem aquí. L’episodi és conegut com el “rapte d’Europa”, en el que queda clar que el pare dels déus fa el que li dóna la gana  i també que Europa té una personalitat, complexa i feble, en la que hi tenen cabuda emocions i sentiments diversos i comportaments no sempre fàcilment comprensibles. D’aquesta història antiga en queden pocs testimonis vius, però vet aquí que se n’ha produït un sorprenent revival. Europa ha estat, de nou, seduïda pel pare del déus que, reinterpretant-se genialment, ha adoptat aquesta vegada l’aparença del diner. Aquest cop no ha calgut l’aparença d’un animal magnífic, havia de  resultar més eficaç la del diner fàcil, la del benefici màxim, la de la banalitat exultant, la de la irresponsabilitat beneïda, la del luxe insultant per entabanar i raptar, altre cop!, Europa i dur-la no pas a Creta, a Omalos puc testimoniar que de Zeus no en queda rastre,  sinó als paradisos fiscals. Abans, però, el pare del déus va voler immortalitzar irònicament aquella primera facècia fent-se encunyar una moneda, grega, que ens servís de recordatori.

Música i pau

Posted in Uncategorized on Abril 26, 2010 by Alfons Banda

El concert d’ahir, de la coral mataronina La Primavera per la Pau, a l’església del Pi, em va reforçar el convenciment de la importància de la música com a vehicle i suport de les causes que tenim per més nobles. Una vegada vaig sentir una definició que vaig adoptar com a referència. No en recordo les paraules exactes però sí tot el sentit. Venia a dir que  la música és l’únic llenguatge que ens permet l’accés a un món de plenitud humana en  el que totes les persones de bona voluntat hi tenim posada l’esperança. I ahir, immers en l’atenta escolta de les peces a les que la coral donava vida , sentia clarament que sí, que indubtablement  podíem progressar cap a un món en pau. També vaig pensar que una causa sense música és potser una causa perduda, perquè… com suggerir imatges del que encara no és del tot real, com fer percebre el que no pot ser dit, com fer sentir el que no pot ser vist sinó és mitjançant la música? Amics de La Primavera per la Pau: moltes gràcies! Moltes gràcies per facilitar-nos aquest accés emocional a una realitat que anem construint dia a dia, moltes gràcies per anticipar-nos la vivència d’un món en el que la violència no hi té lloc.

%d bloggers like this: