Archive for the Conflictes Category

Projecte amenaçat

Posted in Conflictes, Noviolència on febrer 14, 2011 by Alfons Banda

La commemoració, el 30 de gener, de l’aniversari de la mort de Gandhi va guanyant força. D’any amb any creix el nombre d’actes i també el nombre d’escoles que celebren el dia escolar de la noviolència i la pau, el DENIP, lloable iniciativa  llançada el 1964 per Llorenç Vidal, poeta i pedagog mallorquí.  La recent publicació, per part de l’ICIP, de diversos llibres centrats en la noviolència, i alguns també en Gandhi, reforça la sensació que las idees i els mètodes de la noviolència volen un espai en la nostra cultura. És una bona notícia. En tindrem necessitat.

La situació global anuncia probables revoltes socials. Parlo d’aquí. Tot i que no  sembla predictible  que una societat més aviat  frívola i sotmesa arribi a mantenir una posició ferma, tot i que sovint tinguem un aire més de  ramat que no pas de comunitat en marxa, tot i que els perversos mecanismes d’afebliment del pensament i de la consciència tinguin una potència temible, tot i això registrem prou experiències de revoltes  imprevistes.

La vocació absolutista del poder econòmic amenaça de dissoldre el noble somni europeu de la segona meitat del segle XX: drets humans, estat del benestar i pau. No crec que l’opinió pública europea toleri l’aniquilació del projecte que l’ha definit en les darreres dècades. Si la pràctica estandarditzada de la democràcia no pot aturar la dinàmica deshumanitzadora, hi haurà rebel·lió. I per al bé de tots i per a l’eficàcia de la mateixa caldrà que sigui noviolenta.  Com, si no és desobeint i negant-nos a cooperar, podem trencar la xarxa que ofega aquí i que un xic més enllà mata?

Els mitjans per generar el canvi seran determinants. Perquè els fins són fills del mitjans. Gandhi, i molts altres, ens expliquen que l’opció determinant es produeix en la tria dels mitjans: la naturalesa d’aquests determinarà la dels fins. Podem decidir plantar un arbre o un altre, però no els fruits que produirà. Si volem un món més just, més fraternal, més pacífic, sense violència i en el que el valor suprem sigui la persona, hem de lluitar amb uns mitjans que ja continguin, en germen, tots aquest valors. “No hi ha camí cap a la pau, la pau és el camí”, podria haver-ho dit Gandhi però ho va dir A.J. Muste (1885 – 1967).

Publicat a El Punt el 22/02/2011

Amb John Paul Lederach

Posted in Conflictes, cultura de pau on gener 3, 2011 by Alfons Banda

JA, JP Lederach i AB

El més important d’aquest post és la foto, però si voleu llegir un text…Va ser una sort poder passar uns dies de desembre en la companyia del John P. Lederach. Entre les coses agradables que la visita va propiciar en vull destacar aquesta esplèndida fotografia que va fer la Roser Cardona, membre de l’equip professional de la Fundació per la Pau. El John, al mig, està a punt de començar la seva xerrada sobre transformació de conflictes, concepte que aprofundeix i amplia els conceptes ja clàssics de prevenció i de resolució de conflictes. La sala, gràcies Comunicació Blanquerna!, amb un aforament de dues-centes persones és plena a vessar ( no és fàcil reunir aquest nombre de persones en una conferència ). El Jordi Armadans acaba de presentar la guia(1) de recursos per la pau i jo em disposo a fer la introducció del conferenciant; tasca fàcil i agraïda. Constructor de pau, acadèmic de gran nivell amb  presència constant sobre el terreny. Llibres i publicacions presents en els currículums internacionals. I tot fonamentat en un compromís i una coherència personals arrelats en una profunda espiritualitat il·luminadora. D’entre els seus llibres m’agraden especialment el que exposa un concepte tan sorprenent com és la imaginació moral (2), i també, està clar!, el llibre (3) sobre la noviolència a l’estat espanyol que va escriure quan vivia a Barcelona. Entén el català i parla bé el castellà, amb un ostensible accent centreamericà. De les converses d’aquests dies se’n derivarà probablement la reedició (ICIP?) del llibre citat sobre el pacifisme a l’estat espanyol així com la donació per part del John Paul de les cintes que recullen les entrevistes ( Gonzalo Arias, Pepe Beúnza, Lluís M. Xirinachs,…) en les que es basa l’obra. Però tornem a la foto i fixeu-vos com n’és d’ordenada. Evidentment el professor Lederach ocupa el centre i està perfectament enfocat mentre contempla la guia que el Jordi Armadans acaba de presentar ( encara té el micro obert). Crec que la lectura de la foto és clara: el John n’és el protagonista principal i el Jordi el segon. Un ocupa el centre, l’altre té la paraula. El tercer personatge,mut i allunyat, comença a estar desenfocat. La foto recull també un rigorós ordre d’edat, de pes (físic) i de convencionalisme en el vestir. Però el que més em captiva de la imatge és el dinamisme que suggereix: d’aquí a uns anys el tercer personatge haurà desaparegut o no estarà per fotos, el J.P. Lederach, en aquell moment professor emèrit, ocuparà el lloc lliure mentre que el Jordi ocuparà una posició principal. Això és fàcil de preveure, però…qui ocuparà el lloc que el Jordi haurà deixat?

(1)                           http://www.fundacioperlapau.org/publicacions/guia.pdf

(2) La imaginación moral. El arte y el alma de la construcción de la paz. 2007, Bakeaz. Colección Red Guernika

(3) Els anomenats pacifistes.La noviolència a l’estat espanyol. Ed. La Magrana. Barcelona 1983

El deliri d’Israel

Posted in Conflictes on Juny 14, 2010 by Alfons Banda

Novament hem estat colpits per la violència d’Israel. Però el desvergonyit ús de la força que Israel exhibeix respon a una lògica profunda. Lamentablement, el defecte no és a la teulada, és als fonaments. Les cultures es basen en unes quantes opcions indiscutides que esdevenen criteris de decisió. I Israel ha optat per fer de la força l’element essencial de la seva seguretat. No és estrany que, feta l’opció, Israel violi lleis i vides en nom de la seva seguretat.

La seguretat és una aspiració universal, i tothom hi té dret. Però no és possible viure sense acceptar riscos. L’afany obsessiu per eliminar-los acaba creant-ne de nous. Aquí és on rau una part del problema. L’obsessió condueix a un cercle viciós. Israel ha de comprendre que el seu deliri és el seu pitjor enemic. Un deliri que condueix a l’aïllament, que degrada moralment la seva joventut en convertir-la en el braç executor de tanta mort i barbàrie, que impedeix la consolidació d’una societat civil israeliana. Un deliri que erosiona, priva de dignitat i fa finalment inviable la societat. Israel hauria d’entendre que els occidentals que critiquem frontalment la seva brutalitat som els mateixos que ens hem commogut mil vegades a propòsit de l’holocaust. Precisament perquè sabem què li van fer, al poble jueu, milions de demòcrates ens vam proposar que mai més passés quelcom de remotament semblant a ningú, enlloc. No acceptem el setge de Gaza, perquè s’assembla massa a situacions terribles que va patir Israel el segle passat. Israel hauria d’entendre que els seus veritables amics, els que volem veure Israel col·laborant amb les altres nacions, estan entre els seus crítics. I hauria d’entendre definitivament que els aliats que li permeten humiliar l’ONU, de la qual Israel és fill, que lamenten fets criminals sense condemnar-los, que li permeten l’enorme error de posseir armament nuclear, el deixaran caure com un drap brut el dia i el moment que els convingui. «Aquesta operació insensata demostra, més que res, fins on arriba el declivi d’Israel.» són paraules de l’escriptor israelià David Grossman en un article d’aquests dies, que acaba dient: «La nostra vergonya […] serà més difícil de suportar.» Canviar no és fàcil, però el món necessita d’Israel algun primer gran gest, i en podria fer molts, que marqui l’inici de la seva regeneració.

Publicat a El Punt   
14-06-2010

Immigració i conflictes

Posted in Conflictes on Abril 2, 2010 by Alfons Banda

Fa prop de deu anys el butlletí de la Fundació per la Pau expressava la necessitat de treballar en la prevenció de conflictes que es podien plantejar com a conseqüència de l’arribada, a Catalunya, d’un nombre important d’immigrants: «Sabem que en els propers anys arribaran a Catalunya alguns centenars de milers d’immigrants, sabem d’on vénen i com són. Sabem tot el que passarà si no fem accions importants en molt diversos àmbits […]. Sabem, per exemple, que si els abandonem a les lleis del mercat, on valen poca cosa, formaran guetos, es marginalitzaran, seran explotats, etcètera. Sabem que en aquests guetos apareixeran societats d’ajuda que evolucionaran cap a organitzacions mafioses que contactaran ràpidament amb les màfies locals i internacionals. Sabem que els ciutadans autòctons refusaran tot això. Sabem que hi haurà qui capitalitzarà políticament aquest disgust. […]. Seria ben trist que sabent tot el que sabem no sabéssim fer res.» I també que: «Canviar el curs de les coses requereix voluntat i intel·ligència, esforços i recursos. Em costaria de creure que un poble assenyat […] s’estimés més afrontar enormes despeses en repressió que rendibles inversions en acolliment i integració.»

S’han fet moltes coses i moltes de ben fetes. Recentment, però, hem vist símptomes de conflicte. Posem-hi atenció. Analitzem-ho amb seny mentre hi seguim treballant. Sabem que la majoria d’immigrants han vingut per quedar-se. Ells, i sobretot els seus fills, seran un dia ciutadans amb tots els drets. Fem atenció a aquesta segona generació. La primera ha vingut, com va passar en anteriors onades migratòries, per treballar, per assegurar la vida dels seus fills, encara que això demani cremar la seva. La segona generació exigirà la plena ciutadania. I en aquell moment es revelarà la importància de l’educació rebuda. No vull dir només que han de tenir dret a l’educació, d’aquest ja en gaudeixen, sinó que tenen dret a una educació reeixida que efectivament els permeti esdevenir ciutadans de ple dret. A l’hora d’invertir en infraestructures solem argumentar que el més car sol ser no gastar prou. Un principi que no s’aplica mai a l’educació. Seria d’alta utilitat un estudi que comparés el cost d’una educació suficientment reeixida, per als que vénen de fora i per als que són d’aquí, amb la despesa que genera (policia, justícia, sanitat, presons, assistència social…) una educació amb pressupostos raquítics.

Publicat a
El Punt 01-04-2010

Contra el silenci

Posted in Conflictes on febrer 21, 2010 by Alfons Banda

De l’1 al 3 de març tindrà lloc a Barcelona la primera sessió del Tribunal Russell sobre Palestina. La convocatòria sorgeix arran de la crida de Ken Coates, president de la Fundació Bertrand Russell; Nurit Peled, israelià, premi Sàkharov per la llibertat d’expressió 2001; i Leila Shahid, delegada de l’Autoritat Palestina davant de la Unió Europea. Recuperant l’esperit de l’històric Tribunal Russell sobre el Vietnam –«que aquest Tribunal previngui el crim de silenci…» (1966)–, s’examinaran les responsabilitats de les organitzacions internacionals i dels estats en les violacions del dret internacional registrades en el conflicte palestí. Tot i que les seves resolucions no són vinculants, el tribunal es basa en la legislació internacional i compta amb la participació de juristes i experts reconeguts internacionalment (www.tribunalrussell.org).

Bertrand Russell (1872-1970) filòsof, matemàtic i assagista gal·lès, va refusar l’allistament a la guerra del 1914 i fou, després de la segona guerra, un dels pilars del moviment pacifista anglosaxó. Tot i no ser, en sentit estricte, un literat, va rebre el Nobel de literatura l’any 1950 «en reconeixement dels seus variats i significatius escrits en què defensa ideals humanitaris i la llibertat de pensament», segons l’acta del jurat. Autor del manifest Russell-Einstein (1955) en què es denuncien les armes nuclears i es fa una crida per la pau.

Personalment saludo la reunió com una bona notícia perquè és una iniciativa contra el silenci. Com seguir tolerant l’existència d’un immens camp d’internament en el l’espai mediterrani? Saber que tota actuació referent al conflicte palestí és delicada i controvertida, que pot ser manipulada, i saber que el terreny està minat no pot justificar la connivència silenciosa. El Tribunal Russell no disposa d’una autoritat que pugui fer complir les seves conclusions, però aquestes poden contribuir a l’emergència d’una opinió pública que exigeixi veritables solucions, ajustades a la llei, humanes i pacífiques. Aquesta iniciativa i totes les que puguin sorgir amb ànim de pau són benvingudes, sense oblidar mai, però, que en qualsevol conflicte el partit més honorable és sempre el de les víctimes i que la gent que mereix confiança són aquells i aquelles que són capaços d’intentar caminar amb les sabates de l’altre. És a dir, palestins que poden plorar per l’Holocaust i jueus capaços de commoure’s amb la Nakba. N’hi ha. Els violents no en permeten la visibilitat, però hi són i en coneixem les obres. Són els que finalment faran possible la convivència.

Publicat a

El Punt 17-02-2010

%d bloggers like this: