Revoltes àrabs i noviolència

(notes per a una xerrada)

 En primer lloc vull assenyalar que, una vegada més, un procés d’enorme importància sociopolítica es produeix de manera inesperada. I això cal que ens faci pensar. Parlo de procés i no d’episodi. Que un episodi sigui inesperat no ens pot sorprendre. Els episodis poden ser provocats per un nombre reduït, fins i tot molt reduït, de persones i queden fora de l’àmbit de les previsions possibles. La seva importància pot ser alta, però la història no està feta d’episodis. Els processos, en canvi, exigeixen la confluència d’un gran nombre de voluntats  i moltes accions persistents en una mateixa direcció.  Un procés històric  per passar de la fase germinal a la fase emergent ha de vèncer la formidable resistència de  tendències inercials pesades que tendeixen a colonitzar el futur. Potser aquesta incapacitat prospectiva és una mesura de l’enorme blablabla inclòs en la nostra cultura acadèmica i comunicativa. Qui va predir la caiguda del món soviètic el 89? Qui va predir amb intencions preventives la crisi econòmica que amenaça amb devorar la societat socialdemòcrata del benestar? Ningú s’estranyaria del fet que en alguns països àrabs haguessin aparegut milícies sunnites, o xiïtes, o el que sigui, que haguessin intentat desplaçar el poder al seu favor. Però  qui esperava una revolta àrab, geogràficament generalitzada, noviolenta, 2.0, i amb participació femenina?

En segon lloc crec que és d’una enorme transcendència assenyalar el caràcter noviolent de les revoltes en el seu plantejament inicial. Les persones i les accions iniciadores del procés, les multituds congregades en places, els pronunciaments,…tot ha tingut un caràcter noviolent tot i que, després,  hi hagi hagut violència aquesta no ha partit mai dels iniciadors. A diferència de molts altres casos la iniciativa alliberadora no ha comptat amb la violència com a factor de transformació i això ha generat una gran onada de solidaritat, interior i exterior,  amb els revoltats. El fet és doblement significatiu i ben diferent del que va succeir amb l’onada descolonitzadora dels anys seixanta-setanta del segle passat. En aquell moment l’alliberament començava ben sovint amb les activitats d’ una organització armada, amb líders d’elit formats en molts casos a les universitats occidentals, i amb el recolzament de sectors de l’esquerra internacional, que no feia escarafalls a la violència com a factor transformador de la realitat sociopolítica. De fet, de retruc?, com a conseqüència?, també a Europa va ser el moment d’organitzacions armades que comptaven amb la violència com a palanca transformadora.

Respecte d’aquest caràcter noviolent crec que és oportú fer alguna reflexió. El refús de la violència com a eina de resolució de conflictes és un pas imprescindible per arribar a l’eradicació de la violència sociopolítica entesa com la  violència que és preparada i posada en pràctica per a l’obtenció de finalitats polítiques.  Però la noviolència va molt més enllà de l’absència de violència. La noviolència no és un mètode alternatiu a la violència per aconseguir els mateixos objectius. La noviolència no es proposa l’aniquilació de l’enemic sinó la seva transformació. Mitjançant la noviolència no podem pretendre objectius de domini sinó objectius de col·laboració, de la mateixa manera que amb la violència no podem pretendre arribar a la cooperació sinó al domini. Forma part del pensament noviolent que els objectius ja estan presents en el mitjans emprats per aconseguir-los i també que no està en la nostra ma escollir els objectius finals d’una transformació  sociopolítica però sí que podem escollir els mitjans emprats per impulsar-la. Potser el gran llegat de Gandhi, tan com un mètode de lluita per  a la transformació social, és la demostració de l’immens poder de la persona quan aquesta decideix créixer per dins i treballar cap a fora, enfortir-se un mateix per servir als altres. Gandhi ve a mostrar  que la capacitat de la persona per a transformar el món no té més límits que la seva força interior i la seva coherència. I John Paul Lederach, contemporani nostre, diu que ens cal confiança en el propi poder transformador. Lederach es fa una pregunta “senzilla i infinitament complexa”: “Com fer-ho per transcendir els cicles de violència quan encara estan presents? I ell mateix respon: cal imaginar respostes i iniciatives que, arrelades en els reptes del món real, siguin per naturalesa capaces d’elevar-se per damunt dels patrons destructius i fer néixer allò que encara no existeix. En relació a la construcció de la pau,  és la capacitat d’imaginar i generar respostes i iniciatives constructives que, arrelades en els reptes quotidians dels escenaris violents, transcendeixin i finalment trenquin les cadenes d’aquests patrons i cicles destructius. També reflexiona Lederach, en harmonia amb la tradició noviolenta, que cal tenir la capacitat d’imaginar una xarxa de relacions que inclogui els nostres enemics i esperança en la possibilitat d’emergència de qualitats inesperades en els sistemes socials.  No pensem pas que aquest són pensaments bonics. Estudis acadèmics recents mostren l’eficàcia de la resistència no armada. Dues politòlogues nord-americanes han dedicat una base de dades (323 campanyes estudiades entre 1900 i 2006) i un llibre a presentar la lògica estratègica de la lluita noviolenta i les raons de la seva eficàcia. Els resultats globals són indiscutibles: les campanyes noviolentes han proliferat durant el temps d’estudi i s’ha incrementat la seva taxa d’èxit, mentre que ha minvat progressivament les de les insurreccions violentes.

 

Un tercer aspecte que voldria fer notar és la creixent convicció en el poder de la gent. Ja fa molt de temps, eren els anys 80, Sean Mc Bride, cofundador d’Amnistia Internacional i Premi Nobel de la Pau, afirmava que “el poder amb més capacitat de provocar canvis substancials” és el poder de l’opinió pública. Concretament recordo haver-li sentit respondre a la pregunta, “i jo què hi puc fer?” d’un assistent a la seva conferència sobre la boja carrera d’armaments (1981) en plena guerra freda: “Vostè forma part del poder més formidable que existeix. Vostè forma part de l’opinió pública” Avui aquesta opinió compta amb els mitjans tecnològics per fer-se sentir ( veure p.e. la pàgina Israel love Iran  http://www.israelovesiran.com/ ). Ja no és cert allò que es podia dir abans: “la llibertat de premsa comença a partir dels milions necessaris per tenir un mitjà de comunicació” Avui aquest mitjà el portem tots a la butxaca i al tenim al damunt de l’escriptori.  D’això avui en diem empoderament. Aquest poder de la gent que se sent implicada és una esperança. Federico Mayor, l’ex-director general de la Unesco, que desenvolupa una intensa activitat al servei de la cultura de pau adverteix avui contra el “delicte de silenci”.  Perdrem si callem.

Resumeixo: el progressiu empoderament dels ciutadans i l’adopció d’estratègies noviolentes per a la consecució d’objectius sociopolítics anuncien una època de canvis profunds i deixen entreveure un camí progressiu d’eradicació de la violència sociopolítica.

UAB/ Alfons Banda (ICIP)/ 280312

 

 

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: