És ja la revolta que esperem?

No podem saber si estem a l’inici d’una històrica revolta ciutadana. Pronosticar és fàcil; tan com equivocar-se. Hauríem de tenir present però, que cap dels grans daltabaixos  impulsats directament pels ciutadans ha estat mai predit. La informació, tractada lògicament, condueix a pronòstics raonables. Els experts poden arribar fins aquí. Però quan la ciutadania pren la paraula, i emprèn l’acció, ho fa també per raons de les que Pascal deia que “el cor té i la raó no coneix”.

Quant fa poques setmanes seguíem els fets que s’estaven produint a El Caire, poc pensàvem que les nostres places s’omplirien també de plantats amb exigències de canvis profunds. No ens va estranyar gens que la revolta pacífica de Tunis s’estengués a altres escenaris, comparables d’alguna manera.  Però no esperàvem una esquitxada cap el nord. Però aquí estem. Amb tota la classe dirigent amb les sabates xopes com aquell que s’ha acostat massa a veure l’espectacle de les onades. Interpretàvem que les revoltes dels països del sud eren un plebiscit espontani i popular contra els seus governants  i una exigència de canvis profunds, entre els quals una obertura democratitzadora.  Res a veure amb nosaltres? En plena crisi, i no oblidem que el quaranta per cent d’atur entre els nostres joves li donen un grau de dramatisme que no té en altres societats europees, forçosament algú havia de pensar que nosaltres també tenim la nostra dictadura, la dels mercats financers, la de l’economia embogida, la dels gestors vanitosos i cofois,  i tenim també la nostra pròpia indignació. Una indignació que es cova des de fa molt de temps.

No sé si això és una revolució però estic segur que és un moviment que reorientarà algunes coses. No sé què passarà però el que ja s’ha fet no passarà sinó que s’acumularà.

Els analistes troben dificultats d’interpretació però a les petites enquestes dels mitjans de comunicació gairebé tothom diu entendre les raons dels manifestants.  Aquesta  gent aplaudeix les raons dels revoltats i també el caràcter exquisidament noviolent de les concentracions que esdevé un factor d’atracció.  No sabem què passarà però sabem el que està passant. Els canvis històrics mai s’esdevenen a causa d’un fet episòdic sinó que són la conseqüència d’un procés. No sé si és una revolta, però intueixo que és un procés. Ho celebraria.

Publicat a El Punt  l’1/VI/2011

Anuncis

5 Respostes to “És ja la revolta que esperem?”

  1. Bones reflexions, com sempre. Em quedo amb la frase ‘el que ja s’ha fet no passarà sinó que s’acumularà.’. Trobo que és una idea essencial que no hem de perdre de vista aquells que treballem pel canvi.

  2. mariano Says:

    tal vez no es la “que esperamos”, pero es la revuelta necesaria, coincido plenamente, editorialistas, tertulianos y analistas no tienen un modelo claro de análisis, pero siempre será mejor contar una acampada de indignados y ponerle atención, que una revuelta de los enrabiados, la primera nos permite “acumular”, la segunda como hemos visto en la historia, esta condenada a destruir y luego reconstruir

  3. LLegint les teves reflexions, he recordat , el que es diu en el primer dels 25 arguments “cap a una cultura de pau”:

    Llegeixo: “la història és oberta.El passat i el present determinen una part del futur, però el futur és parcialment inventable, i podem i volem incidir-hi”.

  4. Mª Dolors Renau Says:

    Bones preguntes apunten a aclarir el que succeix. Es una esperança de canvi que s’ha obert. Com seguir?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: