La trampa

L’acció militar de l’OTAN, amb vist i plau del Consell de Seguretat,  a Líbia. , és legal. La pregunta és si és legítima. La qüestió emplaça  l’opinió pública occidental front d’un fals dilema que es repeteix una i altra vegada referida a determinades zones geogràfiques ( Golf Pèrsic, Iraq, Afganistan, Líbia.,…), mentre que no es  plantegen mai referides a altres zones ( Grans Llacs, Congo,…) on els morts civils per violència es compten per milions, on els infants són forçats a fer la guerra, on les malalties i la desnutrició devasten poblacions i els drets humans són una fantasia. De fet les  potències occidentals mostren un enorme interès per unes determinades zones mentre abandonen l’Àfrica negra, després d’haver-la colonitzat i maldescolonitzat, en mans d’un conglomerat caòtic de dictadors, senyors de la guerra, traficants d’armes, de diamants, mercenaris i altres espècies indesitjables de corruptes i de corruptors. La Xina és l’únic estat que aposta fort per l’Àfrica, aparentment sense fer política, servint-se de la quincalleria plàstica com a cavall de Troia d’objectius més ambiciosos.  Xina té necessitat d’enormes mercats exteriors i aquest, a més a més, està instal·lat  damunt d’un tresor mineral.

En aquest context els ciutadans i les entitats que mantenim postures inequívocament noviolentes podem caure fàcilment en una trampa. Se’ns demana que aprovem, en aquest cas, l’ús de la força. Atenció! Sempre es tracta “d’aquest cas”, però resulta que no es pot oblidar que, abans, hi ha hagut tots els altres casos que és el mateix que dir tots els altres fracassos. Fa exactament un segle els italians varen inventar el bombardeig aeri llençant, amb la ma, petites bombes sobre concentracions d’enemics a la guerra de Líbia. Ara fem exactament el mateix. L’únic canvi és que  les petites bombes de ma han estat substituïdes per míssils a 600.000 euros la unitat. La trampa rau en que  si consentim, “en aquest cas”, en l’ús de la força militar se’ns titllarà d’incoherents, “molta teoria però quan arriba l’hora de la veritat…” i el nostre consentiment, donat per humanitarisme,  es convertirà en argument ideològic a favor dels exèrcits, de les armes i de tota la degradació humana que comporten els uns i les altres. Si condemnem la intervenció serem acusats de talibans de la noviolència, un bon oximoron!, que anteposem les nostres idees als drets, a la vida i a la llibertat, de milers o milions de persones.. Si renunciem a pronunciar-nos confirmarem  l’acusació d’irrellevància “moltes paraules però cap opinió”. Com ens hem de posicionar?

Vull recordar que la noviolència no és una finalitat en si mateixa, la finalitat és esdevenir plenament humans. La noviolència és una característica essencial de la societat plenament humana que volem. Que no és la que tenim. Declarar-se partidari de la noviolència  vol dir estar per una societat humana que s’ha prohibit l’ús de la violència fins i tot amb finalitats humanitàries. Vol dir ser radical amb l’afirmació que els mitjans emprats contenen i prefiguren els fins. I vol dir també situar-se ben lluny de la passivitat i la connivència.

Acceptaríem, per exemple, fent servir la lògica del mal menor, l’assassinat d’unes poques persones  infectades per tal d’evitar una  epidèmia? Acàs no defensem la prohibició de la tortura tot i ser innegable que en determinats casos pot comportar una confessió útil per estalviar vides? Pensar en assassins i torturadors al servei d’una societat humana més justa i fraternal és un pensament absurd que repugna. Què ens fa pensar, en canvi, que unes armes, al darrera de les quals cal que hi hagi persones disposades a l’homicidi, sí que poden ser posades al servei de la humanitat? Ja sé que estic proposant mirar més enllà d’on som, però mentre no hi arribem, cal que tinguem clar que la primera tria que se’ns  ofereix, de fet l’única tria possible, no és la dels objectius finals sinó la dels mitjans que fem servir. Triem uns mitjans i les seves conseqüències.

No podem legitimar l’episodi final d’una seqüència, vista ja moltes vegades, de la qual en rebutgem i condemnem tots els episodis previs que inclouen: venda d’armes, relacions hipòcrites i aliances vergonyoses.  Avui mateix,  abans de penjar aquestes ratlles al bloc, arriba la informació: “…recientes contactos en las dos últimas semanas entre el equipo de Carme Chacón y el Ejército del Reino saudí vuelven a allanar el camino a la operación (…)que, de cerrarse, podría suponer la venta de hasta 250 carros de combate por 3.000 millones de euros”. (1) Algú està en condicions d’assegurar que algun dia no se’ns dirà d’intervenir a l’Aràbia Saudí per destruir els tancs amb els que s’està massacrant a la població? Se’ns demana ara el nostre parer?  Tan fàcil com seria aturar l’operació, és a dir destruir simbòlicament, però  efectivament, els tancs, abans que puguin esdevenir un problema de vida o mort per a milers de persones!

Des de l’opció noviolenta denuncio com un greu error i com un  delicte contra la humanitat  la venda d’armes a règims no democràtics en tant que causa coadjuvant a l’aparició de nous conflictes que faran necessàries , al parer d’alguns, noves intervencions a sang i foc. Denuncio també que no hi hagi cap voluntat d’anar substituint les forces armades estatals per unes mínimes forces internacionals sota comandament de l’ONU, denuncio que no s’avanci ràpidament cap a una llei internacional, extraordinàriament restrictiva, que reguli i pràcticament elimini el comerç d’armes, denuncio la investigació militar com una forma perversa d’exercir la intel·ligència i denuncio que unes societats que es volen civilitzades i creatives no es proposin idear formes noviolentes d’intervenció.

http://ecodiario.eleconomista.es/internacional/noticias/2941340/03/11/Defensa-desbloquea-la-venta-de-tanques-a-Arabia-Saudi-por-3000-millones.html

Anuncis

3 Respostes to “La trampa”

  1. Gràcies Alfons, una mica de llum en tot aquest caos! Ja em sento una mica més lliure d’aquesta trampa…

  2. En México estamos viviendo el fenómeno de la paradoja de la venta de armas: en un operativo secreto, llamado “Rápido y furioso”, el gobierno de Estados Unidos ha vendido armas a no se sabe bien qué grupos (delincuentes, policías, ejército, narcotraficantes…). Hace unas semanas fue asesinado un agente estadounidense en territorio mexicano, con un arma de procedencia de ese operativo. Parece que, por primera vez, se está poniendo atención al pequeñísimo detalle de la venta de armas y su relación con los asesinatos!!!

  3. Excel·lents i necessàries reflexions de fons, Alfons. I és que acceptar a curt termini un mal menor (intervenir militarment) per a eliminar un mal major (deixar que Gaddafi, en aquest cas, campi lliurement), finalment pot incrementar un mal encara més gran, a llarg termini: la consolidació de la cultura de violència.

    … suposant que intervenir militarment sigui un mal menor, que ja veurem quan, com i després d’haver fet què ho aturen, tot això.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: