Dictadura participada

Acomiadant l’any passat vaig escriure (butlletí 101 de la Fundació per la Pau www.fundacioperlapau.org ): “Sí, es perceben senyals que indiquen l’inici d’un procés contra la darrera (vull dir la més moderna)  dictadura. Una dictadura sense rostre, anònima, difícil de comprendre i de combatre. Una dictadura que, com totes, s’alimenta de silenci i de covardia i que, com totes, acabarà caient.” I vull començar l’any amb les mateixes paraules. L’artifici del canvi d’any, una pensada genial des d’una perspectiva històrico-organitzativa, inspirada en els cicles estacionals però buida d’altres significats, no ens ha de fer perdre  el fil de la continuïtat. Els canvis sociopolítics són conseqüència de processos i no pas d’esdeveniments episòdics. Res no és possible sense una tenaç persistència.

La situació la coneixem prou bé. I es pot descriure, i explicar, des de diferents perspectives complementàries. Em va semblar molt interessant la que  vaig escoltar d’un jove professional de la família amb qui vaig compartir taula per Sant Esteve. Molt breument: el diner era un instrument de mesura de valor econòmic i servia, a la base del sistema productiu, per adquirir el béns i llogar les competències necessàries per produir o per comerciar, tot cercant un benefici. Ara, però, el diner pot fer diners directament, sense necessitat de produir o de comerciar. En la mesura que aquesta nova funció del diner es fa predominant passem a ser dominats pel sistema financer.

És, ho estem veient, un domini real i ferri, realment una dictadura, que canvia constitucions, imposa governs i dicta lleis al marge de qualsevol legitimació parlamentària. Una dictadura anònima i sense  rostre que atura abruptament el desenvolupament democràtic de la societats humanes. Fa més de dos segles que en les societats occidentals fa camí, amb anades i vingudes, la voluntat de fer realitat l’afirmació que el poder radica en el poble. Potser pensàvem que ho teníem guanyat, però encara no. La democràcia està greument amenaçada. Ara mateix el poder està molt lluny del poble. Rau en els mercats i quan diem els mercats estem parlant d’un sistema lògic no-humà, supraindividual  i supraestatal, que pren mecàniques decisions  amb total exclusió dels paràmetres i condicions que no s’ajustin a una rigorosa quantificació i que cerca, exclusivament, el major rendiment financer.

Aquest sistema és qui dicta les seves ordres al món polític, que les transmet fidelment a la ciutadania. No es tracta doncs, en aquest cas, de fer caure  un dictador o treure-li el poder a una  classe dirigent, es tracta d’enderrocar un sistema de vida al qual ens hem deixat arrossegar, majoritàriament i irreflexiva. Un sistema que gairebé tots, en el món occidental, en major o menor mesura, hem contribuït a construir. I això vol dir que aquesta vegada  es tracta d’una dictadura participada, seria un sarcasme dir-li participativa, feta d’inconsciència, d’individualisme i d’egoisme gairebé universals.

Amb això no vull pas, de cap manera!, excusar  tres categories de responsables majors: els líders polítics que haurien d’imposar-se el deure de tenir i comunicar honestament una visió prospectiva, preventiva, sòlida i raonada, tot i que això  signifiqués l’acceptació d’un fracàs personal o de partit. No s’ha fet. I els partits no emeten senyals positius en aquest sentit. Estan acabats irrecuperablement? És raonable confiar-hi? Amb quina autoritat demanaran als ciutadans els sacrificis que indubtablement caldran?   Els experts en economia, si és que n’hi ha. El valor de les institucions que formen als professionals del sector hauria de ser passat per un cedaç molt fi. No són els rankings endogàmics els que donen el valor a una institució, ni les xifres que cobren els seus exalumnes el que crea confiança, sinó el servei que el conjunt de la societat rep de la seva gestió. Per quins motius hi hem de confiar? No havent previst l’arribada de la dictadura financera, inconscients de com es posava en perill l’estat del benestar i la democràcia mateixa, han decepcionat a la societat que havien de servir. Finalment hi ha els aprofitats. No parlo de corrupció, que això ja ho preveu la llei. Parlo de tots aquells que en mig de la gran tempesta s’asseguren unes remuneracions que, legals o no, haurien de ser justament qualificades de robatori.

Qui queda? Qui ens portarà al recte camí? Doncs els poetes i tu i jo, és a dir, tots. Qui sinó tots?

Alfons Banda i Tarradellas

Gener 2012

Advertisements

11 Respostes to “Dictadura participada”

  1. Magnífica reflexió i encara més magnífic final ‘Els poetes i tu i jo… Qui si no tots?’. Tu sí que ets un poeta!

  2. La visió i el sentiment de la majoria, molt sàviament expressat. Llàstima que no es pugui compartir al facebook

    • Alfons Banda Says:

      Hola! Grcies pel teu inters i tamb per l’amable comentari. Ep! Crec que s que els pot compartir tan a Facebook com a Twiter.

      Ben cordialment,

      Alfons Banda

  3. Quines paraules tan poderoses Alfons. La teva reflexió podria haver estat l’epíleg del documental que vaig veure ahir al vespre a la 2: “La doctrina del shock?” L’has vist?

    • Alfons Banda Says:

      No, però conec el llibre. Gràcies pel teu comentari, els bons ulls amb que t’ho mires et fa exagerar. Gràcies pel teu interès,Carme.
      Fins dimarts.

  4. Quico Gusi Says:

    Aquest text , és com una gran d

  5. Quico Gusi Says:

    Magnífica i encoratjadora la primera “lliçó” de l’any!
    Em torno a “matricular” al teu blog!

  6. Democràcia, crisi i canvi de model
    La democràcia ens ha servit per viure i conviure sense greus conflictes: la crisi ha servit per encobrir un canvi de model de societat. La majoria de la població no voldria aquest canvi de model: menys prestacions socials, menys benestar…
    Aleshores podem preguntar-nos : aquest canvi de model respon a les aspiracions democràtiques de les nostres societats? Tot sembla indicar que no. Aleshores: Què és el que s’ha fet malament?
    El Fi de la Història (final) que, als anys 90, pronosticava Francis Fukuyama, és això?
    No penso com Fukuyama. Penso com Paulo Freire, el pedagog brasiler que deia que l’home ( i la dona ) som éssers històrics.
    Una altra economia és possible, perquè l’economia la fem els homes i les dones. Una democràcia que no demani un canvi de model restrictiu, és possible ! Perquè la democràcia la fem les dones i els homes.

    • Alfons Banda Says:

      Grcies pel comentari, amb el que coincideixo gaireb del tot. Ah! I tamb en qu Paulo Freire s un gran referent.

      Ben cordialment,

      Alfons Banda

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: