Estat de pau

Fa pocs dies, unes quantes persones, implicades en l’extensió de la cultura de pau, ens reunirem per considerar la  constitució d’un grup de treball sobre el model de seguretat d’una possible Catalunya independent. Per  salvar el tall que l’eix sobiranista pot provocar en un grup heterogeni pactàrem el punt inicial; no partiríem del “quan Catalunya sigui un estat”, sinó del “si Catalunya esdevé un estat”. La diferència és només d’un accent: el sí o el si. Parlant (bé) la (bona) gent s’entén.  Sóc dels de l’accent, però em sento prou bé tractant de construir el futur amb els companys que no, o encara no, el veuen necessari.

             La filosofia noviolenta té un principi que considero especialment clarivident i suggeridor. S’hi afirma que l’únic que verament podem decidir, i controlar, són els mitjans que emprem per actuar; el resultat final de les nostres accions, en canvi, no el podem mai preveure amb exactitud  i ben sovint acaba essent diferent, i a cops molt diferent, del que pensàvem. Això fa que en el que realment ens podem sentir implicats i compromesos és en els processos. Actuem en els processos mentre imaginem les finalitats. O si ho voleu dir en la lògica de la complementarietat local/global: el nostre compromís i la nostra acció no poden ser sinó locals, la nostra imaginació i els nostres somnis col·lectius han de ser globals.

Crear estratègies de pau al voltant de la hipòtesi d’un nou estat constituït avui, nascut en i d’una societat global, concernit per amenaces noves i lliure de condicionants històrics que llasten el desenvolupament democràtic dels grans estats tradicionals, és un treball creatiu i positiu. Podria ser que finalment no fos aplicable d’immediat a Catalunya; però el pensament, que sempre ha acabat per traspassar fronteres, avui les traspassa tan bon punt és formulat. Pensar sobre un nou model de seguretat, basat en el concepte de seguretat humana, que no és el mateix que la seguretat de l’estat; preveure instruments inèdits per garantir la seguretat dels ciutadans front d’amenaces noves i reals que res tenen a veure amb les antigues guerres, invasions o ocupacions; innovar en la prevenció i transformació de conflictes o imaginar noves formes de cooperació internacional és pensar en gran, es actuar localment amb una visió global. Algú va proposar, seriós i imaginatiu, que el nom del grup podria ser: Estat de Pau. D’acord.

De fet és aquest l’aspecte que definitivament em sedueix de l’actual procés sobiranista. Les raons per contribuir-hi poden ser moltes i no em són estranyes les de caràcter històric, ni menystinc les de caràcter econòmic, però l’objectiu que finalment em decideix és participar activament en la construcció d’un estat inspirat, des del primer moment, pels principis de la cultura de pau que és, encara avui, una cultura inèdita que té com a fonaments el respecte, el diàleg i la cooperació i que, conseqüentment, refusa la violència com a eina de transformació sociopolítica. Crec que un projecte així pot ser recolzat no només des de dins de Catalunya  sinó per una part considerable de la ciutadania, europea i espanyola, que no ha perdut la capacitat d’imaginar una societat internacional cooperativa que situa el bé i la seguretat de totes les persones com la primera de les exigències polítiques.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: