Los límites del estado del bienestar

Posted in Democracia, Drets humans, Uncategorized on Mai 29, 2013 by Alfons Banda

             Aparece frecuentemente en forma de pregunta, pero me temo que se trate de una respuesta; eso hace que al oírla se me activen las alarmas y las defensas. Mi respuesta, por si era una pregunta, es clara y contundente: no hay límites, hay opciones. Habitualmente se nos explica que la política es el arte de lo posible pero eso es una afirmación sesgada y si no se matiza resulta rotundamente falsa. Lo que realmente define el marco en el que va producirse la actividad política son las opciones previas. Según sean las opciones previas van a aparecer unas u otras posibilidades.

            Si hay una opción previa que prima la tendencia hacia la eliminación de las desigualdades, si se ha optado por la implantación, defensa y  progresivo desarrollo de los derechos humanos, si de la atención a las necesidades básicas de   las personas, en nutrición, vivienda, sanidad y educación se ha hecho una prioridad indiscutible, entonces van a aparecer unas posibilidades distintas de las que se nos  ofrecen ahora. Y las preguntas que nos vamos a hacer también serán distintas. A partir de las opciones previas vigentes nos preguntamos por los límites del respeto y atención a las personas  cuando deberíamos estar preguntando, a partir de otras opciones, por los límites de la propiedad,  de los beneficios, de los intereses bancarios, del gasto militar, de las emisiones de anhídrido carbónico o de la concentración de metales pesados en el mar. Preguntarnos por los límites del estado del bienestar es preguntarnos por los límites de los derechos humanos, por los límites de la libertad, por los límites de la justicia.

¿Es que el estado democrático tiene alguna otra función que la de garantizar el bienestar de los ciudadanos que lo forman y mantienen? No es casualidad que quienes más se interrogan por los límites del estado del bienestar sean también los que más quisieran limitar la función del estado. Será falta de imaginación pero realmente no se me ocurre nada que pueda ser categorizado correctamente como función propia del estado democrático que no esté incluido en una amplia y completa definición del estado del bienestar. Otra cosa es que cada momento tenga sus limitaciones fruto de la coyuntura, pero precisamente el estado debe ser el instrumento que, activado por la voluntad ciudadana, rompa los límites actuales para poder alcanzar otros, situados más allá.  Construir un estado social libre y justo a partir de unos límites predeterminados es algo así como fundar una universidad en la que el saber estuviera limitado de antemano. Del mismo modo que la universidad tiene la función de  ampliar los límites del saber, límites reales pero que aspiramos a sobrepasar, el estado no tiene otra justificación que la de garantizar el bienestar de sus ciudadanos, sin renunciar a ampliarlo, mientras establece  eficaces políticas de cooperación con los demás estados.

Entre las enseñanzas a extraer de la actual crisis no va a ser la menos importante la de saber que siempre existen expertos que pueden justificar cualquier disparate y que nunca es razonable que quien decide, los ciudadanos, acepten emprender caminos que no les resulten razonables.

 

Alfons Banda Tarradellas

 

Publicat a  Tecnonews el 28/V/13

 

 

“Catalunya per la seguretat humana i la pau”

Posted in cultura de pau, Democracia, Noviolència on Mai 21, 2013 by Alfons Banda

No està pensat com una entrada de bloc, però potser interessi a algú

Gènesi i motivacions. Col·lectiu Pau i Treva

             Un grup de ciutadans  actius en el moviment per la pau i vinculats a l’Assemblea Nacional Catalana, plantejà, l’estiu passat, la necessitat d’aprofundir els acords de la Declaració Fundacional sobre la forma pacífica i democràtica d’aconseguir els objectius nacionals. En els acords s’afirma que “L’ANC promourà les accions necessàries per a obtenir un suport social majoritari als objectius nacionals damunt definits. Ho farà sempre des de  posicions pacífiques i democràtiques.”  Posats en contacte amb membres del Secretariat de l’ANC, s’arribà a redactar una declaració més explícita que es va donar a conèixer el 10 de setembre, en la roda de premsa prèvia a la Concentració de la Marxa cap a la Independència convocada per a l’endemà.

Arcadi Oliveres, Pepe Beúnza, Alfons Banda i Jordi Tolrà havien estat invitats a donar suport a la Declaració i formaren mesa  amb l’Àngels Folch, representant de l’ANC, que llegí la Declaració:”…Les accions i mobilitzacions…es regiran seguint els principis i pràctiques de l’acció noviolenta…i rebutjarà la realització de qualsevol mena d’acte que pugui tenir elements de violència física o material o que atempti a la dignitat i respecte de les persones” i també que l’ANC “…es dotarà d’un grup d’assessors que l’ajudin a dissenyar i implementar una estratègia de prevenció de conflictes violents, i per a la formació teòrica i pràctica dels seus afiliats”. No solament els fets havien de ser pacífics; també les paraules i les actituds, necessàriament exigents, havien de ser cordials i constructives. En els breus parlaments s’insistí no solament en la voluntat que la manifestació resultés cívicament exemplar sinó que tot el procés endegat havia d’emmarcar-se en unes coordenades de respecte, de diàleg i de noviolència.  Com diu una de les afirmacions bàsiques del pensament noviolent:  les finalitats estan preanunciades en els mitjans emprats. El futur estat català tindrà com a trets essencials els del procés que hi condueixi. Les previsions, que la realitat desbordaria, eren decididament  optimistes i l’expectativa es traduïa en  impaciència. Tothom volia que ja fos demà. L’endemà el poble català feia història protagonitzant un episodi inoblidable comparable a altres marxes i concentracions que han esdevingut  elements  de valor universal.

Vuit persones actives en el moviment per la pau, vinculades a diverses entitats del sector i implicades en la dinàmica generada es reuniren, a títol personal, el 25 de setembre per constituir-se com  equip de treball estable, adoptant el nom de Col·lectiu Pau i Treva. Objectiu:  participar proactivament en el procés de desenvolupament sobiranista col·laborant  a  fer-ne un procés noviolent i inclusiu que prefiguri un estat català edificat sobre els valors de la cultura de pau.  En una primera concreció s’acordà  redactar un manifest que recollís les opcions de base del sector de  la societat catalana que comparteix el desig i el propòsit de bastir una societat sobirana i un nou estat europeu fonamentats sobre  bases desitjables i inèdites: multilateralisme, cooperació, sostenibilitat i noviolència.  Seria grotesc que penséssim en la construcció d’un nou estat sobre uns fonaments de força i de domini, propis d’estats colonials i de somnis imperials. No volem un nou estat que sigui el darrer dels estats tradicionals.

Ens proposàvem actuar com a testimonis de l’existència en el poble català d’una línia que, tot i haver  travessat èpoques fosques en les que vàrem perpetrar barbaritats i violències, segueix unint  aquelles assemblees medievals de Pau i Treva, que ja veien en la violència un enemic, amb les mobilitzacions contemporànies, massives i exemplarment noviolentes del poble català. Es tractava també de ser fidels al sentir de milers de conciutadans amb els que hem treballat durant molts anys per la  noviolència i  per la  pau en múltiples entitats i moviments. Volíem fer un document que sentissin com a seu totes aquelles persones que per diferents itineraris han arribat al moviment per la pau.  Partíem també del convenciment que la pau no és un bé que es pugui conquerir directament, sinó que és un bé derivat de la concreció política i social dels valors que la fan possible: la noviolència, el respecte, el diàleg i la cooperació.

El propòsit era recollir un centenar d’adhesions significatives prèviament a la presentació pública que tingué lloc el passat dia 30 de gener, 65è aniversari de la mort de Gandhi, al Col·legi de Periodistes de Barcelona. (Gràcies!) En varen fer la lectura la Txe Arana i la Lídia Pujol i el presentaren, en representació dels primers signants, el catedràtic de Filosofia de la UDG Josep Ma. Terricabras i el Pepe Beúnza, primer objector polític de l’estat espanyol.

El document  proposa que la construcció de l’estat català sigui conseqüència d’un procés inclusiu i pacífic fet per mitjans democràtics i noviolents. Expressa l’exigència de tenir en compte  la vocació catalana a participar “activament i  amb veu pròpia, en la construcció d’una societat internacional vers un món més solidari, equitatiu i sostenible” així com el compromís de promoure el diàleg i l’entesa intercultural i “optar decididament per la cooperació internacional, per la resolució noviolenta dels conflictes i pel rebuig de la violència, fent d’aquesta opció una característica distintiva de la nostra legislació i de la nostra pràctica sociopolítica”. Respecte al tema de l’exèrcit  el document no fa cap proposta, simplement el descarta per absurd, inútil i perillós. A l’hora de fer quelcom nou no podem caure en el contrasentit de reproduir estructures que han fet massa sovint de la vida de les persones i dels pobles una immensa tragèdia.

El manifest, amb les signatures de suport, serà lliurat als grups parlamentaris, a la presidenta del Parlament i al president del Govern. Trobareu el manifest, i la possibilitat d’adherir-vos-hi a www.pauitreva.cat .

Alfons Banda Tarradellas (Col·lectiu Pau i Treva )  18 de febrer de 2013

Publicat al n. 53 de la revista ONGC, suplement paucat

Estat de pau

Posted in cultura de pau, Democracia, Noviolència, pacifisme on Mai 8, 2013 by Alfons Banda

Fa pocs dies, unes quantes persones, implicades en l’extensió de la cultura de pau, ens reunirem per considerar la  constitució d’un grup de treball sobre el model de seguretat d’una possible Catalunya independent. Per  salvar el tall que l’eix sobiranista pot provocar en un grup heterogeni pactàrem el punt inicial; no partiríem del “quan Catalunya sigui un estat”, sinó del “si Catalunya esdevé un estat”. La diferència és només d’un accent: el sí o el si. Parlant (bé) la (bona) gent s’entén.  Sóc dels de l’accent, però em sento prou bé tractant de construir el futur amb els companys que no, o encara no, el veuen necessari.

             La filosofia noviolenta té un principi que considero especialment clarivident i suggeridor. S’hi afirma que l’únic que verament podem decidir, i controlar, són els mitjans que emprem per actuar; el resultat final de les nostres accions, en canvi, no el podem mai preveure amb exactitud  i ben sovint acaba essent diferent, i a cops molt diferent, del que pensàvem. Això fa que en el que realment ens podem sentir implicats i compromesos és en els processos. Actuem en els processos mentre imaginem les finalitats. O si ho voleu dir en la lògica de la complementarietat local/global: el nostre compromís i la nostra acció no poden ser sinó locals, la nostra imaginació i els nostres somnis col·lectius han de ser globals.

Crear estratègies de pau al voltant de la hipòtesi d’un nou estat constituït avui, nascut en i d’una societat global, concernit per amenaces noves i lliure de condicionants històrics que llasten el desenvolupament democràtic dels grans estats tradicionals, és un treball creatiu i positiu. Podria ser que finalment no fos aplicable d’immediat a Catalunya; però el pensament, que sempre ha acabat per traspassar fronteres, avui les traspassa tan bon punt és formulat. Pensar sobre un nou model de seguretat, basat en el concepte de seguretat humana, que no és el mateix que la seguretat de l’estat; preveure instruments inèdits per garantir la seguretat dels ciutadans front d’amenaces noves i reals que res tenen a veure amb les antigues guerres, invasions o ocupacions; innovar en la prevenció i transformació de conflictes o imaginar noves formes de cooperació internacional és pensar en gran, es actuar localment amb una visió global. Algú va proposar, seriós i imaginatiu, que el nom del grup podria ser: Estat de Pau. D’acord.

De fet és aquest l’aspecte que definitivament em sedueix de l’actual procés sobiranista. Les raons per contribuir-hi poden ser moltes i no em són estranyes les de caràcter històric, ni menystinc les de caràcter econòmic, però l’objectiu que finalment em decideix és participar activament en la construcció d’un estat inspirat, des del primer moment, pels principis de la cultura de pau que és, encara avui, una cultura inèdita que té com a fonaments el respecte, el diàleg i la cooperació i que, conseqüentment, refusa la violència com a eina de transformació sociopolítica. Crec que un projecte així pot ser recolzat no només des de dins de Catalunya  sinó per una part considerable de la ciutadania, europea i espanyola, que no ha perdut la capacitat d’imaginar una societat internacional cooperativa que situa el bé i la seguretat de totes les persones com la primera de les exigències polítiques.

Parla el Ministre de Defensa ( espantós!)

Posted in cultura de pau, Democracia, Drets humans, Noviolència, Qüestions militars on Abril 19, 2013 by Alfons Banda

Cites de l’entrevista al ministre de defensa que publica La Razón

Tengo alguna preocupación, sobre todo porque intento que la sociedad entienda la importancia de la seguridad y la defensa para el desarrollo de la propia sociedad. Y me preocupa que haya esa desvinculación entre el concepto de la seguridad y la defensa y el concepto del bienestar social, entendido como una sociedad que progresa armónica, política, social y económicamente. Son dos conceptos que están extraordinariamente ligados.

El ministre està preocupat perquè observa desvinculació entre seguretat i defensa per un costat i benestar social per l’altre. Jo estic particularment satisfet de veure que l’opinió pública va entenent que l’opció militarista de la  seguretat i de la defensa dificulta, contradiu i finalment fa impossible el benestar social.

Sr. Ministre: afortunadament s’ha anat produint la desvinculació que el preocupa,  però avui ja no es pot parlar de desvinculació sinó de percepció de total oposició entre el model militarista de seguretat i defensa i el de benestar social. Dir que es defensa un concepte modern de societat amb una antigalla com és l’exèrcit és com dir, a veure si l’exemple és apropiat, que un bon casc, una sòlida armadura, un bon escut i una cavalcadura ràpida són la millor defensa contra els drons assassins.

Siempre digo que ahora ayudo a vender lo que no puedo comprar. La industria de Defensa es un elemento esencial en la defensa nacional y es una responsabilidad del Ministerio de Defensa promover su competitividad, su capacidad exportadora y su excelencia tecnológica (…) La conciencia del equipo de Defensa es que hay que ayudar a la industria nacional a consolidar una estructura que le permita tener la masa crediticia suficiente para competir con los grandes monstruos de la industria de defensa que hay en el mundo.

Sr. Ministre: jo no sé si vostè pot imaginar-se i comprendre la indignació i la profunda vergonya que sentim moltíssims ciutadans de l’estat espanyol en llegir aquestes paraules seves. O sigui que el projecte que té l’estat espanyol és tenir una industria militar que pugui competir “con los grandes monstruos de la industria de defensa”. Si aquest és el projecte  que té l’estat espanyol imagino que no li serà difícil comprendre que consideri un insult que em digui en un altre lloc de l’entrevista que: Es mucho mejor para los catalanes estar en España. Milions de ciutadans de Catalunya, nascuts aquí o no, parlant català o urdú volem sentir-nos vinculats a un estat que vulgui estar a l’alçada dels grans en cultura, en seguretat humana, en drets humans, en recerca, en desenvolupament social i espiritual però no podem, per imperatiu moral, i no volem, en exercici de la nostra inalienable llibertat, formar part d’un estat que  aspira esdevenir un dels “grandes monstruos de la industria de defensa”. No sé, Sr. Ministre, si vostè és prou conscient del significat de les seves paraules. A mi em confirmen l’ urgència de treballar en sentit contrari.

 

Després del Tractat

Posted in cultura de pau, Drets humans on Abril 11, 2013 by Alfons Banda

gracies-TCA[1]L’aprovació del tractat és, en si mateixa,  una notícia excel·lent. Directament representa un element de protecció de les persones i pot estalviar moltes vides humanes. És un pas necessari en el camí d’eradicació de la violència, política o de qualsevol altre tipus, i un  avenç en el camí cap a una humanitat més justa i fraternal. Però la importància del fet va molt més enllà del valor que pugui tenir com a instrument regulador d’unes transferències que molts considerem essencialment indignes i vergonyoses.

Així és important observar que el tractat té la funció de protegir  les persones individuals, als drets de les  quals es dona prioritat per davant dels “drets” dels estats a fer el que els sembli més convenient per als seus interessos; el tractat obre la porta a demanar  responsabilitats no solament als qui fan ús de les armes sinó també als qui les subministren; el tractat assenyala un camí pel que fa a les transferències d’armament: control progressiu, reducció progressiva, prohibició total.

Queda moltíssim per fer, però estem en el bon camí. La pressió ciutadana que va ser tan important en la prohibició de les mines antipersona i en la de les bombes de raïm, que ha impulsat el primer tractat regulador del comerç d’armes, pot enfocar nous objectius d’humanitat i de pau. Hi ha molt per a fer perquè hi ha absurdes despeses militars,  bombes nuclears,  amenaces de guerra i tantes altres  coses que podem desautoritzar,… Hem adquirit una nova responsabilitat cívica i moral, perquè: si es pot fer, quina excusa podrem donar per a no fer-ho?

* Aquest post és una cita de l’article  que em publica Catalunya Cristiana en la sortida d’aquesta setmana. Si el voleu veure sencer, en català o en castellà, ho trobareu a http://ow.ly/jXwuQ

 

Què vol dir Cultura de Pau?

Posted in cultura de pau, Noviolència, pacifisme on Març 6, 2013 by Alfons Banda

Ahir vaig fer una xerrada a La Garriga sobre cultura de pau. No sé si els apunts que vaig preparar poden ser interessants per a algú. En tot cas aquí els deixo.

CulturadePauLaGarriga

Amb preocupació il·limitada

Posted in Democracia, sistema financer on febrer 18, 2013 by Alfons Banda

Dit sense cap estridència però amb il·limitada preocupació: estem en un pendent que ens pot  conduir a la pèrdua de la democràcia. La crisi, que va molt més enllà del que assenyalen els índexs a l’ús, cal entendre-la en profunditat i preveure’n els perills que comporta. Els evidents i els que, essent reals, encara no ho són.

             Penso que una amplíssima majoria dels nostres polítics, càrrecs públics i alts funcionaris són honrats. Però no hi confio perquè  dins d’aquesta majoria hi ha una majoria que si no són tontos ho semblen. Queda doncs, entre els honrats, una minoria que ni són ni semblen tontos. Aquest darrer grup és el que interessa: honrats, que no són, ni semblen, incapaços. No els tinc comptats. Però hem de comptar amb ells per  regenerar la democràcia. Els demano que es busquin, tots tenen bones agendes, que es trobin i que junts cerquin, per damunt de les tanques del propi veïnat i per sobre de les muralles de la correcció política, camins per aprofundir una democràcia que se’ns escapa. I amb ella el projecte d’un estat del benestar guiat per la utopia de la justícia, la llibertat i la pau. Un aprofundiment que  reclama la regeneració d’un sistema de partits que ara i aquí no funciona bé.

Penso que els moviments ciutadans venen a l’ajut  marcant el camí molt clarament. La ciutadania demana transparència, amb un refús frontal de l’opacitat de gestió que ha caracteritzat l’aliança entre la política i les finances. La ciutadania reclama que la política deixi de ser un capítol del manual d’economia lliberal. La ciutadania accepta, per ara, la democràcia de representació però no tindrà una paciència infinita ni amb les persones ni amb les institucions. La ciutadania vol i necessita que la política sigui el camí que ens permeti avançar cap a un món millor habitat per persones millors.

Penso que no ens queda massa temps.

 

 

 

Gandhi? Molt bé! Però sense fer-lo malbé

Posted in cultura de pau, Noviolència on gener 24, 2013 by Alfons Banda

El proper dia 30 de gener tornarem a fer memòria de Gandhi. Farà 65 anys del seu assassinat  i la seva influència sembla  estar en fase creixent . Crec que ho prova el nombre d’escoles que inclouen en el seu programa la celebració del DENIP, vegis el mapa DENIP de FundiPau , així com la  presència de la data en les agendes d’activitat de les entitats del sector. En el mateix sentit provatori es pot esmentar la mai interrompuda edició d’obres sobre Gandhi; la darrera,L’hora de Gandhi, un bon assaig de Ramin Jahanbegloo, intel·lectual iranià, guanyador del  premi internacional d’assaig Josep Palau i Fabre. Ho he dit moltes vegades perquè així ho sento: Gandhi es inevitable i inexhaurible. Tot plegat és un  èxit modest i ens ho podríem prendre com un bon auguri de cara a l’ extensió de la doctrina i de la pràctica noviolenta, de la que el món en té una necessitat vital; però crec que encara no ho podem fer. No es bo alimentar  un optimisme ingenu, superficial  i sense fonament. Eradicar la violència és un objectiu necessari que es  genera a partir del rebuig de la violència, del desig de pau i de la voluntat de cooperació. Però amb tot això no n’hi ha prou. Calen  la conversió personal, el compromís i l’acció. I  tot plegat exigeix fonaments sòlids.

Efectivament Gandhi interessa. Però, quin Gandhi? Què en fem de la seva recerca inacabable del Déu-Veritat o de la Veritat-Déu, binomi indestriable de termes per a ell equivalents i del qual es confessa servidor fins al punt d’anteposar aquest servei a la pròpia vida? En quin Absolut coincidim i a quina veritat  ens referim?   Què en fem de la necessària acceptació del sofriment propi, ho diu Gandhi, si proclamem com una victòria del progrés l’extensió d’un tarannà explícitament hedonista? Què en fem del Gandhi que s’imposa, i ens proposa, estimar a l’enemic, punt de màxima coincidència amb Jesús de Nazaret, mal es  tracti d’un enemic que domina, que  empresona, que fereix i mata? Per a Gandhi és tan important alliberar-se de l’opressió com fer que els opressors s’alliberin del seu rol inhumà.  Què en fem d’afirmacions com “Si no complim els nostres deures i perseguim els drets, aquest drets se’ns escaparan com quimeres. Com més els perseguim més s’allunyaran” quan el compliment dels deures implica sofriment? Què en fem del seu ideal d’harmonia entre ètica, espiritualitat, religió i política?  Mitjans que ni s’oposen ni s’exclouen i que Gandhi vol veure posats al servei del creixement personal i comunitari. Què en fem del Gandhi insuportablement exigent, no pas precisament amb els enemics i adversaris!, sinó més aviat amb els que l’estimen o  se li acosten? Penso, per exemple, en la seva intervenció, a Suïssa, amb els  objectors i promotors del Servei Civil Internacional. I…perquè no parlem també dels seus fracassos o de la seva tossuderia?

first-they-ignore-you-then-you-win-gandhi[1]Benvingudes  totes les iniciatives que es proposen urgir-nos a canviar les nostres prioritats i adoptar la noviolència com  un imperatiu personal i col.lectiu; però fem-ho  amb rigor i profunditat. Apostar per  la noviolència com a  opció fonamental en la construcció del futur és una intuïció d’un enorme potencial transformador, però què queda de Gandhi si silenciem, si no gosem considerar, tots el fonaments del seu pensament i de la seva actuació? Ho vaig comentar fa  temps  a un bon amic que coneix bé el tema : com traduir Gandhi al món d’avui? Ep! Sense fer-lo malbé.

Aquest any passat hem coincidit sovint

Posted in Uncategorized on Desembre 30, 2012 by Alfons Banda

SAMSUNGEm recordo i et recordo que cal començar a fer totes aquelles coses que havíem deixat per a més endavant, per a l’any que ve, potser. Una de les més urgents és canviar el món. Durant l’any que s’acaba t’he trobat sovint al carrer, al twiter, en aquelles reunions, al facebook, a les cartes al director, a l’ascensor, a diverses manifestacions, a l’església – no sabia que hi anaves-, a l’aeroport, al tanatori i a d’altres llocs que ara no recordo. Les nostres converses, casuals o formals, breus o prolongades, sempre han evidenciat un pòsit comú: el món va totalment fora d’osques i cal redreçar-ne la marxa. No és que ho explicitéssim formalment però vaig entendre que aquest any que ve ens hi posaríem. Cal prémer l’accelerador. Pensant-hi he arribat a la conclusió que és feina difícil, però possible si comencem per adonar-nos de les contradiccions que alimentem. Per exemple: valorem l’educació i la sanitat, però per fer-les funcionar ens calen els euros que uns adolescents britànics deixin  a casa nostra mentre trepitgen l’educació i s’embriaguen fent-se malbé  la salut i potser matant-se en passar de balcó a balcó. Per a ser i estar ben polits ens cal que uns altres facin el brètol. És el sistema. No t’amoïnis, no és més que un exemple. N’hi han d’altres de més lacerants. Però res no ens ha d’aturar: ningú ens aturarà i seguirem parlant i parlant fins que se’ns acabi el temps. L’avantatge de deixar les coses per a l’any que ve és que mai no arriba. Ep! Veig que m’he deixat anar cap a la via cínica.Stop! Rebobino: si volem, podem fer passes en el camí de la coherència que ens acostaran als nostres anhels comuns. Caldria però que no parléssim de l’any que ve sinó d’aquest. Del que ve no en sabem ben res. Vist que coincidim en la crítica et proposo una nova coincidència. M’agradaria que coincidíssim en el compromís i en l’acció.

Cultura de pau i independència

Posted in cultura de pau on Novembre 14, 2012 by Alfons Banda

          Vaig a comprar el diari i el quiosquer em demana: “Què! Como lo  tenemos això de la independència?” No és el primer cop que inicia una conversa de contingut social. La darrera va ser per fer-me signar una petició d’amnistia per a uns magnífics lledoners, ja salvats, que queden al darrera del quiosc i dels que alguna eminència estètic-urbanista  en volia fer llenya.  Moderadament creient, el quiosquer, en les teories conspiratives, s’hi pot, però, parlar bé. Ho fem en cascat.  Ell barreja paraules catalanes i castellanes en la mateixa frase i jo, per correspondre, alterno frases castellanes i catalanes al llarg de la conversa. La seva competència més destacada és la política espanyola. “Jo crec que serà que sí” li dic. La meva resposta el  sorprèn, habituat com està a que és ell qui fa les afirmacions a les que jo hi poso matisos. Jo també em vaig mig sorprendre a mi mateix per la rapidesa en respondre. “Vol dir? Podemos…ho podem passar malament!” “ Sí, claro. ¿Pero qué pasa si nos quedamos? Això és com si vostè reforma el seu pis. És incòmode però…” “ Yo creo que con el Camps i con el Matas podrien  estar preparant el processament del Mas. Ves como a esos els hem tocat?; pues prepárate”. “Bé, sí, no podem descartar alguna acció de la justícia espanyola contra el President” “¿Como Companys?” “Bueno, no tanto, tal vez intentar inhabilitarlo…Tengo que marcharme” “Ja seguirem”. Me’n vaig anar pensant que la conversa era sorprenent per diversos motius. Per començar el fet que em plantegés el tema tan obertament, en segon lloc no esperava que el tema de la independència el pogués interessar més que el de la vaga general convocada pel dia següent i en tercer lloc em va sorprendre, per contundent, la meva resposta.

Naturalment que no puc saber què passarà. Ni què, ni quan, ni com. Però sento molt arrelada la convicció que estem immersos en  processos  irreversibles. I no només en l’àmbit català. També a nivell global des de la política fins a l’economia, de la consciència mediambiental a la revalorització de l’espiritualitat. Personalment, em sento invitat, implicat i compromès en un  canvi cultural fascinant, que  excedeix les capacitats prospectives, i que ve propiciat per forces formidables que van del canvi climàtic a les possibilitats de comunicació i també per la progressiva consciència de la gravetat de crims com la fam, la fabricació, comerç i ús d’armes, o el sistema financer vigent.

Tornant a Catalunya. No em definiria com a nacionalista i menys encara com a patriota, la paraula  em fa mal, però em posiciono com a independentista després d’una llarga caminada de molts anys, sense marrades però lenta. M’hi ha conduït, a poc a poc, la militància per a un objectiu tan universal com la cultura de pau. Treballar per la cultura de pau vol dir treballar per l’eliminació de les causes dels conflictes que ben sovint s’opta per resoldre per la via de la violència. Vol dir treballar sobre els principis del respecte, del diàleg i de la cooperació dins d’una estratègia noviolenta que considera la violència com una pràctica vinculada a la nostra encara insuficient humanitat. Amb aquest horitzó utòpic, que assenyala el camí cap a una humanitat plena, la independència se’m presenta com una oportunitat per a bastir no pas el darrer del estats tradicionals, sinó un estat lliure de passats immediats, tèrbols i a voltes criminals, vinculats a imperialismes, colonialismes i guerres. Lliure d’un passat, en part també nostre, que ha sacrificat vides i trepitjat nobles ambicions, i lliurat a la construcció d’una llar digna per a la humanitat. La independència de Catalunya no és el final de res però sovint se’m presenta com l’inici de quelcom millor presidit per la cultura de pau.

%d bloggers like this: