Illes Caiman

Posted in sistema financer on Juliol 30, 2013 by Alfons Banda

Em sembla un bon dia per dir que sóc amic, de fa molts anys, de Josep Ma. Loza a qui tinc per una persona honrada. El vaig conèixer fa molts anys. Ell no tenia encara vint anys i jo uns poquets més. Després hem coincidit en diverses ocasions per motius ben diversos cívics i professionals que en algun cas varen propiciar una col·laboració estreta i mantinguda. He pogut llegir les seves declaracions d’ahir al Parlament i hi reconec el seu tarannà personal tant en l’explicació dels fets com en el plantejament final obert a un retorn de la indemnització.

L’aspecte més sensacional i transcendent de les seves declaracions, i de les de Serra Ramoneda, és però la frase d’aquest: “Em repugnava però si volies col·locar títols, o passaves per les illes Caiman, amb la benedicció del Banc d’Espanya, o el Ministeri d’Hisenda, o acabaves amb les mans buides”    Una vegada més  la revelació de l’horror no ens fa ni fred ni calor: el que la frase revela ja ho sabíem.  Els paradisos fiscals no són un xiringuito on quatre xoriços hi tenen uns tresors mal guanyats sinó peces importants, i potser capitals, d’un sistema financer brut i embogit que vol fer del diner l’única clau de la política, de la història i de la vida humana. Fins quan?

Anuncis

Poderosa falsedat

Posted in Democracia, Europa, sistema financer on Juny 18, 2013 by Alfons Banda

Estic persuadit de la inesgotable capacitat de resistència de les comunitats humanes, de la il·limitada potencialitat col·lectiva per a bastir nivells superiors de respecte, de comprensió i de col·laboració, de la possibilitat de descobrir causes i controlar efectes, de poder ser eficaços en la lluita contra el dolor, la misèria i l’estupidesa i milito sense reserves en el partit dels que pensen que l’existència humana, la personal i la col·lectiva, té sentit. L’esperança activa, no pas l’espera resignada, genera i  anima una paciència creadora d’harmonia , d’humanitat i també de sentit final, mitjançant un sorprenent cercle virtuós.

Tot i això, el simple coneixement dels fets, la  consideració més elemental del que passa, la sensació que l’estultícia i la cobdícia avancen imparables provoca incomptables angoixes i una greu perplexitat col·lectiva. Sembla que la vida humana hagi trobat en el diner la darrera i única essència de l’existir, solament el diner sembla capaç d’objectivar les nostres capacitats i projectes, només el diner ens dóna un adequat i realista diagnòstic del nostre futur, només el diner mesura amb exactitud la potència dels nostres propòsits, només el diner sembla donar permís per a somniar. Són falsedats, però molt poderoses. La prova de la seva falsedat i del seu poder és de dimensions i conseqüències colossals:  s’ha pretés que es podia bastir una comunitat política amb una moneda com a únic ingredient compartit. Els resultats estan a la vista.

Segueixo creient que Europa pot arribar a ser molt més que un espai geogràfic, penso que seria una pèrdua per a la humanitat que el projecte Europa fracassés, però penso també que no podem dissimular que anem per molt mal camí. Sense Constitució, sense Govern, sense política exterior, sense polítiques socials consensuades i comunes, no podem creure que anem enlloc. Clar que si no som més que una moneda… Al diner mai li han agradat els drets i la democràcia excepte quan es prostitueixen al seu servei.

PER UN ”ESTAT DE PAU”

Posted in cultura de pau, Democracia, Noviolència on Juny 4, 2013 by Alfons Banda

 

 

La possibilitat de la constitució d’un estat propi  mobilitza sectors molt diversos de la societat catalana. Les múltiples dinàmiques endegades, empàtiques o crítiques amb el propòsit constituent, n’evidencien la verosimilitud. També el sector de la cultura de pau, compromès en la progressiva implantació d’una cultura orientada pels principis de la cooperació i de la noviolència, se sent emplaçat a prendre postura en aquest necessari exercici de prospectiva. Seria inexplicable que un sector que està treballant eficaçment, i des de fa molts anys, per la mobilització de la societat, civil i oficial, a favor dels valors de la cultura de la pau no promogués ara un debat públic sobre el model de seguretat del nou estat. Un debat en el que hi participem propositivament.

Amb aquesta finalitat s’ha constituït un grup de treball estable, Estat de Pau, en el que hi participem, sense detentar cap representació, un bon nombre de persones vinculades a diverses entitats de pau. El primer objectiu del grup, un seminari, es concreta en la redacció  del document Model de seguretat d’un estat propi del segle XXI, que és una proposta que, partint de la hipòtesi d’un estat català,   s’adreça a la ciutadania en general i especialment a aquells que hauran de decidir. El grup és heterogeni pel que fa a ideologia i posicionament polítics dels participants; l’acord es produeix al voltant de tres punts:

PRIMER: Valoració de la seguretat com una necessitat de primer ordre;

SEGON: Visió compartida, respecte a la seguretat, inspirada en el concepte de seguretat humana;

TERCER: Adhesió als principis de la noviolència.

Tot i que la reflexió ve propiciada per una dinàmica local, no dubtem  que pot ser d’utilitat en altres contextos diferents del de la societat catalana d’avui. La nostra reflexió es produeix en un  escenari molt concret  però forma part d’una elaboració conceptual en curs,  a nivell planetari, que apunta a canvis molt profunds en el concepte de seguretat.

No són els estats els que requereixen seguretat front d’altres estats, tot i que  aquest és el nucli dur del concepte de defensa; són les persones les que necessiten i exigeixen seguretat. Una societat democràtica ha de respondre a aquesta exigència amb una visió de gran amplitud i profunditat i amb una autoexigència d’eficàcia màxima. Els ciutadans “…aspiren als drets humans bàsics que garanteixen una existència tranquil·la i digna, lliure de la necessitat i la por” (Aung Sang Suu Kyi) i l’única raó de ser de l’estat és ser instrument d’aquesta aspiració. Però aquest no és el resultat que ha produït l’acció dels centenars d’exèrcits de tots colors i cultures que han sembrat la història humana de mort, dolor, destrucció i misèria. Seguretat humana és que l’estat protegeixi les persones; defensa comporta el sacrifici de vides humanes per a la seguretat de l’estat. És evident que d’exèrcit no en volem cap més i menys encara si ha  de ser nostre.

Aquesta visió de la seguretat centrada en l’objectiu d’alliberar les persones de les necessitats i de les pors és la idea central de la nostra proposta Model de seguretat d’un estat propi del segle XXI que farem pública el proper mes de setembre. Si Catalunya esdevé  un nou estat no ha de voler ser el darrer dels vells estats bastits sobre uns fonaments obsolets de sobirania irrestringible, d’irresponsabilitat cap a l’exterior i cap al medi ambient, d’afany de domini, d’acceptació de la força com a argument decisori. Si Catalunya esdevé un nou estat no pot dotar-se mimèticament d’estructures i institucions anacròniques que només la inèrcia manté amb prou feines dempeus en estats envellits. Si Catalunya esdevé un nou estat ha de fonamentar-se explícitament en els valors que aposten per un desenvolupament humà atent a totes les dimensions personals, ha de crear les estructures i institucions, si cal audaçment novedoses, que més  ho possibilitin i ha d’acceptar que, precisament per ser un estat nou i de petites dimensions, més lliure que altres d’inèrcies històriques, té la responsabilitat d’orientar-se i orientar cap a una futur més humà.

Jordi Armadans, Alfons Banda, Núria Breu, Pepe Beunza, Joan Contijoch, Lluís Fenollosa, Rafael Grasa, Jose Luís Gordillo , Jaume Llansó, Xavier Masllorens, Martí Olivella, Pere Ortega, Alvar Roda, Jordi Urgell, Fèlix Saltor, Gabriela Serra, Lluís Sobrevia i Eduard Vinyamata.

 

Publicat simultàniament en diversos blocs i webs el 4/06/2013

Los límites del estado del bienestar

Posted in Democracia, Drets humans, Uncategorized on Mai 29, 2013 by Alfons Banda

             Aparece frecuentemente en forma de pregunta, pero me temo que se trate de una respuesta; eso hace que al oírla se me activen las alarmas y las defensas. Mi respuesta, por si era una pregunta, es clara y contundente: no hay límites, hay opciones. Habitualmente se nos explica que la política es el arte de lo posible pero eso es una afirmación sesgada y si no se matiza resulta rotundamente falsa. Lo que realmente define el marco en el que va producirse la actividad política son las opciones previas. Según sean las opciones previas van a aparecer unas u otras posibilidades.

            Si hay una opción previa que prima la tendencia hacia la eliminación de las desigualdades, si se ha optado por la implantación, defensa y  progresivo desarrollo de los derechos humanos, si de la atención a las necesidades básicas de   las personas, en nutrición, vivienda, sanidad y educación se ha hecho una prioridad indiscutible, entonces van a aparecer unas posibilidades distintas de las que se nos  ofrecen ahora. Y las preguntas que nos vamos a hacer también serán distintas. A partir de las opciones previas vigentes nos preguntamos por los límites del respeto y atención a las personas  cuando deberíamos estar preguntando, a partir de otras opciones, por los límites de la propiedad,  de los beneficios, de los intereses bancarios, del gasto militar, de las emisiones de anhídrido carbónico o de la concentración de metales pesados en el mar. Preguntarnos por los límites del estado del bienestar es preguntarnos por los límites de los derechos humanos, por los límites de la libertad, por los límites de la justicia.

¿Es que el estado democrático tiene alguna otra función que la de garantizar el bienestar de los ciudadanos que lo forman y mantienen? No es casualidad que quienes más se interrogan por los límites del estado del bienestar sean también los que más quisieran limitar la función del estado. Será falta de imaginación pero realmente no se me ocurre nada que pueda ser categorizado correctamente como función propia del estado democrático que no esté incluido en una amplia y completa definición del estado del bienestar. Otra cosa es que cada momento tenga sus limitaciones fruto de la coyuntura, pero precisamente el estado debe ser el instrumento que, activado por la voluntad ciudadana, rompa los límites actuales para poder alcanzar otros, situados más allá.  Construir un estado social libre y justo a partir de unos límites predeterminados es algo así como fundar una universidad en la que el saber estuviera limitado de antemano. Del mismo modo que la universidad tiene la función de  ampliar los límites del saber, límites reales pero que aspiramos a sobrepasar, el estado no tiene otra justificación que la de garantizar el bienestar de sus ciudadanos, sin renunciar a ampliarlo, mientras establece  eficaces políticas de cooperación con los demás estados.

Entre las enseñanzas a extraer de la actual crisis no va a ser la menos importante la de saber que siempre existen expertos que pueden justificar cualquier disparate y que nunca es razonable que quien decide, los ciudadanos, acepten emprender caminos que no les resulten razonables.

 

Alfons Banda Tarradellas

 

Publicat a  Tecnonews el 28/V/13

 

 

“Catalunya per la seguretat humana i la pau”

Posted in cultura de pau, Democracia, Noviolència on Mai 21, 2013 by Alfons Banda

No està pensat com una entrada de bloc, però potser interessi a algú

Gènesi i motivacions. Col·lectiu Pau i Treva

             Un grup de ciutadans  actius en el moviment per la pau i vinculats a l’Assemblea Nacional Catalana, plantejà, l’estiu passat, la necessitat d’aprofundir els acords de la Declaració Fundacional sobre la forma pacífica i democràtica d’aconseguir els objectius nacionals. En els acords s’afirma que “L’ANC promourà les accions necessàries per a obtenir un suport social majoritari als objectius nacionals damunt definits. Ho farà sempre des de  posicions pacífiques i democràtiques.”  Posats en contacte amb membres del Secretariat de l’ANC, s’arribà a redactar una declaració més explícita que es va donar a conèixer el 10 de setembre, en la roda de premsa prèvia a la Concentració de la Marxa cap a la Independència convocada per a l’endemà.

Arcadi Oliveres, Pepe Beúnza, Alfons Banda i Jordi Tolrà havien estat invitats a donar suport a la Declaració i formaren mesa  amb l’Àngels Folch, representant de l’ANC, que llegí la Declaració:”…Les accions i mobilitzacions…es regiran seguint els principis i pràctiques de l’acció noviolenta…i rebutjarà la realització de qualsevol mena d’acte que pugui tenir elements de violència física o material o que atempti a la dignitat i respecte de les persones” i també que l’ANC “…es dotarà d’un grup d’assessors que l’ajudin a dissenyar i implementar una estratègia de prevenció de conflictes violents, i per a la formació teòrica i pràctica dels seus afiliats”. No solament els fets havien de ser pacífics; també les paraules i les actituds, necessàriament exigents, havien de ser cordials i constructives. En els breus parlaments s’insistí no solament en la voluntat que la manifestació resultés cívicament exemplar sinó que tot el procés endegat havia d’emmarcar-se en unes coordenades de respecte, de diàleg i de noviolència.  Com diu una de les afirmacions bàsiques del pensament noviolent:  les finalitats estan preanunciades en els mitjans emprats. El futur estat català tindrà com a trets essencials els del procés que hi condueixi. Les previsions, que la realitat desbordaria, eren decididament  optimistes i l’expectativa es traduïa en  impaciència. Tothom volia que ja fos demà. L’endemà el poble català feia història protagonitzant un episodi inoblidable comparable a altres marxes i concentracions que han esdevingut  elements  de valor universal.

Vuit persones actives en el moviment per la pau, vinculades a diverses entitats del sector i implicades en la dinàmica generada es reuniren, a títol personal, el 25 de setembre per constituir-se com  equip de treball estable, adoptant el nom de Col·lectiu Pau i Treva. Objectiu:  participar proactivament en el procés de desenvolupament sobiranista col·laborant  a  fer-ne un procés noviolent i inclusiu que prefiguri un estat català edificat sobre els valors de la cultura de pau.  En una primera concreció s’acordà  redactar un manifest que recollís les opcions de base del sector de  la societat catalana que comparteix el desig i el propòsit de bastir una societat sobirana i un nou estat europeu fonamentats sobre  bases desitjables i inèdites: multilateralisme, cooperació, sostenibilitat i noviolència.  Seria grotesc que penséssim en la construcció d’un nou estat sobre uns fonaments de força i de domini, propis d’estats colonials i de somnis imperials. No volem un nou estat que sigui el darrer dels estats tradicionals.

Ens proposàvem actuar com a testimonis de l’existència en el poble català d’una línia que, tot i haver  travessat èpoques fosques en les que vàrem perpetrar barbaritats i violències, segueix unint  aquelles assemblees medievals de Pau i Treva, que ja veien en la violència un enemic, amb les mobilitzacions contemporànies, massives i exemplarment noviolentes del poble català. Es tractava també de ser fidels al sentir de milers de conciutadans amb els que hem treballat durant molts anys per la  noviolència i  per la  pau en múltiples entitats i moviments. Volíem fer un document que sentissin com a seu totes aquelles persones que per diferents itineraris han arribat al moviment per la pau.  Partíem també del convenciment que la pau no és un bé que es pugui conquerir directament, sinó que és un bé derivat de la concreció política i social dels valors que la fan possible: la noviolència, el respecte, el diàleg i la cooperació.

El propòsit era recollir un centenar d’adhesions significatives prèviament a la presentació pública que tingué lloc el passat dia 30 de gener, 65è aniversari de la mort de Gandhi, al Col·legi de Periodistes de Barcelona. (Gràcies!) En varen fer la lectura la Txe Arana i la Lídia Pujol i el presentaren, en representació dels primers signants, el catedràtic de Filosofia de la UDG Josep Ma. Terricabras i el Pepe Beúnza, primer objector polític de l’estat espanyol.

El document  proposa que la construcció de l’estat català sigui conseqüència d’un procés inclusiu i pacífic fet per mitjans democràtics i noviolents. Expressa l’exigència de tenir en compte  la vocació catalana a participar “activament i  amb veu pròpia, en la construcció d’una societat internacional vers un món més solidari, equitatiu i sostenible” així com el compromís de promoure el diàleg i l’entesa intercultural i “optar decididament per la cooperació internacional, per la resolució noviolenta dels conflictes i pel rebuig de la violència, fent d’aquesta opció una característica distintiva de la nostra legislació i de la nostra pràctica sociopolítica”. Respecte al tema de l’exèrcit  el document no fa cap proposta, simplement el descarta per absurd, inútil i perillós. A l’hora de fer quelcom nou no podem caure en el contrasentit de reproduir estructures que han fet massa sovint de la vida de les persones i dels pobles una immensa tragèdia.

El manifest, amb les signatures de suport, serà lliurat als grups parlamentaris, a la presidenta del Parlament i al president del Govern. Trobareu el manifest, i la possibilitat d’adherir-vos-hi a www.pauitreva.cat .

Alfons Banda Tarradellas (Col·lectiu Pau i Treva )  18 de febrer de 2013

Publicat al n. 53 de la revista ONGC, suplement paucat

Estat de pau

Posted in cultura de pau, Democracia, Noviolència, pacifisme on Mai 8, 2013 by Alfons Banda

Fa pocs dies, unes quantes persones, implicades en l’extensió de la cultura de pau, ens reunirem per considerar la  constitució d’un grup de treball sobre el model de seguretat d’una possible Catalunya independent. Per  salvar el tall que l’eix sobiranista pot provocar en un grup heterogeni pactàrem el punt inicial; no partiríem del “quan Catalunya sigui un estat”, sinó del “si Catalunya esdevé un estat”. La diferència és només d’un accent: el sí o el si. Parlant (bé) la (bona) gent s’entén.  Sóc dels de l’accent, però em sento prou bé tractant de construir el futur amb els companys que no, o encara no, el veuen necessari.

             La filosofia noviolenta té un principi que considero especialment clarivident i suggeridor. S’hi afirma que l’únic que verament podem decidir, i controlar, són els mitjans que emprem per actuar; el resultat final de les nostres accions, en canvi, no el podem mai preveure amb exactitud  i ben sovint acaba essent diferent, i a cops molt diferent, del que pensàvem. Això fa que en el que realment ens podem sentir implicats i compromesos és en els processos. Actuem en els processos mentre imaginem les finalitats. O si ho voleu dir en la lògica de la complementarietat local/global: el nostre compromís i la nostra acció no poden ser sinó locals, la nostra imaginació i els nostres somnis col·lectius han de ser globals.

Crear estratègies de pau al voltant de la hipòtesi d’un nou estat constituït avui, nascut en i d’una societat global, concernit per amenaces noves i lliure de condicionants històrics que llasten el desenvolupament democràtic dels grans estats tradicionals, és un treball creatiu i positiu. Podria ser que finalment no fos aplicable d’immediat a Catalunya; però el pensament, que sempre ha acabat per traspassar fronteres, avui les traspassa tan bon punt és formulat. Pensar sobre un nou model de seguretat, basat en el concepte de seguretat humana, que no és el mateix que la seguretat de l’estat; preveure instruments inèdits per garantir la seguretat dels ciutadans front d’amenaces noves i reals que res tenen a veure amb les antigues guerres, invasions o ocupacions; innovar en la prevenció i transformació de conflictes o imaginar noves formes de cooperació internacional és pensar en gran, es actuar localment amb una visió global. Algú va proposar, seriós i imaginatiu, que el nom del grup podria ser: Estat de Pau. D’acord.

De fet és aquest l’aspecte que definitivament em sedueix de l’actual procés sobiranista. Les raons per contribuir-hi poden ser moltes i no em són estranyes les de caràcter històric, ni menystinc les de caràcter econòmic, però l’objectiu que finalment em decideix és participar activament en la construcció d’un estat inspirat, des del primer moment, pels principis de la cultura de pau que és, encara avui, una cultura inèdita que té com a fonaments el respecte, el diàleg i la cooperació i que, conseqüentment, refusa la violència com a eina de transformació sociopolítica. Crec que un projecte així pot ser recolzat no només des de dins de Catalunya  sinó per una part considerable de la ciutadania, europea i espanyola, que no ha perdut la capacitat d’imaginar una societat internacional cooperativa que situa el bé i la seguretat de totes les persones com la primera de les exigències polítiques.

Parla el Ministre de Defensa ( espantós!)

Posted in cultura de pau, Democracia, Drets humans, Noviolència, Qüestions militars on Abril 19, 2013 by Alfons Banda

Cites de l’entrevista al ministre de defensa que publica La Razón

Tengo alguna preocupación, sobre todo porque intento que la sociedad entienda la importancia de la seguridad y la defensa para el desarrollo de la propia sociedad. Y me preocupa que haya esa desvinculación entre el concepto de la seguridad y la defensa y el concepto del bienestar social, entendido como una sociedad que progresa armónica, política, social y económicamente. Son dos conceptos que están extraordinariamente ligados.

El ministre està preocupat perquè observa desvinculació entre seguretat i defensa per un costat i benestar social per l’altre. Jo estic particularment satisfet de veure que l’opinió pública va entenent que l’opció militarista de la  seguretat i de la defensa dificulta, contradiu i finalment fa impossible el benestar social.

Sr. Ministre: afortunadament s’ha anat produint la desvinculació que el preocupa,  però avui ja no es pot parlar de desvinculació sinó de percepció de total oposició entre el model militarista de seguretat i defensa i el de benestar social. Dir que es defensa un concepte modern de societat amb una antigalla com és l’exèrcit és com dir, a veure si l’exemple és apropiat, que un bon casc, una sòlida armadura, un bon escut i una cavalcadura ràpida són la millor defensa contra els drons assassins.

Siempre digo que ahora ayudo a vender lo que no puedo comprar. La industria de Defensa es un elemento esencial en la defensa nacional y es una responsabilidad del Ministerio de Defensa promover su competitividad, su capacidad exportadora y su excelencia tecnológica (…) La conciencia del equipo de Defensa es que hay que ayudar a la industria nacional a consolidar una estructura que le permita tener la masa crediticia suficiente para competir con los grandes monstruos de la industria de defensa que hay en el mundo.

Sr. Ministre: jo no sé si vostè pot imaginar-se i comprendre la indignació i la profunda vergonya que sentim moltíssims ciutadans de l’estat espanyol en llegir aquestes paraules seves. O sigui que el projecte que té l’estat espanyol és tenir una industria militar que pugui competir “con los grandes monstruos de la industria de defensa”. Si aquest és el projecte  que té l’estat espanyol imagino que no li serà difícil comprendre que consideri un insult que em digui en un altre lloc de l’entrevista que: Es mucho mejor para los catalanes estar en España. Milions de ciutadans de Catalunya, nascuts aquí o no, parlant català o urdú volem sentir-nos vinculats a un estat que vulgui estar a l’alçada dels grans en cultura, en seguretat humana, en drets humans, en recerca, en desenvolupament social i espiritual però no podem, per imperatiu moral, i no volem, en exercici de la nostra inalienable llibertat, formar part d’un estat que  aspira esdevenir un dels “grandes monstruos de la industria de defensa”. No sé, Sr. Ministre, si vostè és prou conscient del significat de les seves paraules. A mi em confirmen l’ urgència de treballar en sentit contrari.

 

%d bloggers like this: