Archive for the cultura de pau Category

Gandhi? Molt bé! Però sense fer-lo malbé

Posted in cultura de pau, Noviolència on gener 24, 2013 by Alfons Banda

El proper dia 30 de gener tornarem a fer memòria de Gandhi. Farà 65 anys del seu assassinat  i la seva influència sembla  estar en fase creixent . Crec que ho prova el nombre d’escoles que inclouen en el seu programa la celebració del DENIP, vegis el mapa DENIP de FundiPau , així com la  presència de la data en les agendes d’activitat de les entitats del sector. En el mateix sentit provatori es pot esmentar la mai interrompuda edició d’obres sobre Gandhi; la darrera,L’hora de Gandhi, un bon assaig de Ramin Jahanbegloo, intel·lectual iranià, guanyador del  premi internacional d’assaig Josep Palau i Fabre. Ho he dit moltes vegades perquè així ho sento: Gandhi es inevitable i inexhaurible. Tot plegat és un  èxit modest i ens ho podríem prendre com un bon auguri de cara a l’ extensió de la doctrina i de la pràctica noviolenta, de la que el món en té una necessitat vital; però crec que encara no ho podem fer. No es bo alimentar  un optimisme ingenu, superficial  i sense fonament. Eradicar la violència és un objectiu necessari que es  genera a partir del rebuig de la violència, del desig de pau i de la voluntat de cooperació. Però amb tot això no n’hi ha prou. Calen  la conversió personal, el compromís i l’acció. I  tot plegat exigeix fonaments sòlids.

Efectivament Gandhi interessa. Però, quin Gandhi? Què en fem de la seva recerca inacabable del Déu-Veritat o de la Veritat-Déu, binomi indestriable de termes per a ell equivalents i del qual es confessa servidor fins al punt d’anteposar aquest servei a la pròpia vida? En quin Absolut coincidim i a quina veritat  ens referim?   Què en fem de la necessària acceptació del sofriment propi, ho diu Gandhi, si proclamem com una victòria del progrés l’extensió d’un tarannà explícitament hedonista? Què en fem del Gandhi que s’imposa, i ens proposa, estimar a l’enemic, punt de màxima coincidència amb Jesús de Nazaret, mal es  tracti d’un enemic que domina, que  empresona, que fereix i mata? Per a Gandhi és tan important alliberar-se de l’opressió com fer que els opressors s’alliberin del seu rol inhumà.  Què en fem d’afirmacions com “Si no complim els nostres deures i perseguim els drets, aquest drets se’ns escaparan com quimeres. Com més els perseguim més s’allunyaran” quan el compliment dels deures implica sofriment? Què en fem del seu ideal d’harmonia entre ètica, espiritualitat, religió i política?  Mitjans que ni s’oposen ni s’exclouen i que Gandhi vol veure posats al servei del creixement personal i comunitari. Què en fem del Gandhi insuportablement exigent, no pas precisament amb els enemics i adversaris!, sinó més aviat amb els que l’estimen o  se li acosten? Penso, per exemple, en la seva intervenció, a Suïssa, amb els  objectors i promotors del Servei Civil Internacional. I…perquè no parlem també dels seus fracassos o de la seva tossuderia?

first-they-ignore-you-then-you-win-gandhi[1]Benvingudes  totes les iniciatives que es proposen urgir-nos a canviar les nostres prioritats i adoptar la noviolència com  un imperatiu personal i col.lectiu; però fem-ho  amb rigor i profunditat. Apostar per  la noviolència com a  opció fonamental en la construcció del futur és una intuïció d’un enorme potencial transformador, però què queda de Gandhi si silenciem, si no gosem considerar, tots el fonaments del seu pensament i de la seva actuació? Ho vaig comentar fa  temps  a un bon amic que coneix bé el tema : com traduir Gandhi al món d’avui? Ep! Sense fer-lo malbé.

Cultura de pau i independència

Posted in cultura de pau on Novembre 14, 2012 by Alfons Banda

          Vaig a comprar el diari i el quiosquer em demana: “Què! Como lo  tenemos això de la independència?” No és el primer cop que inicia una conversa de contingut social. La darrera va ser per fer-me signar una petició d’amnistia per a uns magnífics lledoners, ja salvats, que queden al darrera del quiosc i dels que alguna eminència estètic-urbanista  en volia fer llenya.  Moderadament creient, el quiosquer, en les teories conspiratives, s’hi pot, però, parlar bé. Ho fem en cascat.  Ell barreja paraules catalanes i castellanes en la mateixa frase i jo, per correspondre, alterno frases castellanes i catalanes al llarg de la conversa. La seva competència més destacada és la política espanyola. “Jo crec que serà que sí” li dic. La meva resposta el  sorprèn, habituat com està a que és ell qui fa les afirmacions a les que jo hi poso matisos. Jo també em vaig mig sorprendre a mi mateix per la rapidesa en respondre. “Vol dir? Podemos…ho podem passar malament!” “ Sí, claro. ¿Pero qué pasa si nos quedamos? Això és com si vostè reforma el seu pis. És incòmode però…” “ Yo creo que con el Camps i con el Matas podrien  estar preparant el processament del Mas. Ves como a esos els hem tocat?; pues prepárate”. “Bé, sí, no podem descartar alguna acció de la justícia espanyola contra el President” “¿Como Companys?” “Bueno, no tanto, tal vez intentar inhabilitarlo…Tengo que marcharme” “Ja seguirem”. Me’n vaig anar pensant que la conversa era sorprenent per diversos motius. Per començar el fet que em plantegés el tema tan obertament, en segon lloc no esperava que el tema de la independència el pogués interessar més que el de la vaga general convocada pel dia següent i en tercer lloc em va sorprendre, per contundent, la meva resposta.

Naturalment que no puc saber què passarà. Ni què, ni quan, ni com. Però sento molt arrelada la convicció que estem immersos en  processos  irreversibles. I no només en l’àmbit català. També a nivell global des de la política fins a l’economia, de la consciència mediambiental a la revalorització de l’espiritualitat. Personalment, em sento invitat, implicat i compromès en un  canvi cultural fascinant, que  excedeix les capacitats prospectives, i que ve propiciat per forces formidables que van del canvi climàtic a les possibilitats de comunicació i també per la progressiva consciència de la gravetat de crims com la fam, la fabricació, comerç i ús d’armes, o el sistema financer vigent.

Tornant a Catalunya. No em definiria com a nacionalista i menys encara com a patriota, la paraula  em fa mal, però em posiciono com a independentista després d’una llarga caminada de molts anys, sense marrades però lenta. M’hi ha conduït, a poc a poc, la militància per a un objectiu tan universal com la cultura de pau. Treballar per la cultura de pau vol dir treballar per l’eliminació de les causes dels conflictes que ben sovint s’opta per resoldre per la via de la violència. Vol dir treballar sobre els principis del respecte, del diàleg i de la cooperació dins d’una estratègia noviolenta que considera la violència com una pràctica vinculada a la nostra encara insuficient humanitat. Amb aquest horitzó utòpic, que assenyala el camí cap a una humanitat plena, la independència se’m presenta com una oportunitat per a bastir no pas el darrer del estats tradicionals, sinó un estat lliure de passats immediats, tèrbols i a voltes criminals, vinculats a imperialismes, colonialismes i guerres. Lliure d’un passat, en part també nostre, que ha sacrificat vides i trepitjat nobles ambicions, i lliurat a la construcció d’una llar digna per a la humanitat. La independència de Catalunya no és el final de res però sovint se’m presenta com l’inici de quelcom millor presidit per la cultura de pau.

Itinerari

Posted in Conflictes, cultura de pau, Democracia, Uncategorized on Octubre 11, 2012 by Alfons Banda

Fa  molt de temps…a final del segle passat, 1999, em varen demanar que opinés sobre el dret del poble català a l’autodeterminació. Vaig respondre amb un modest escrit en el que, entre altres coses, deia:

L’autodeterminació és un procés de gran envergadura, el dret al qual cal reivindicar, que només es pot posar en marxa amb una enorme energia social fruit de la voluntat coincident i majoritària dels ciutadans; no crec que sigui encertat posar en marxa aquesta enorme energia i aquest complex mecanisme per fer una societat com totes les altres. Vull dir, per exemple, que una Catalunya independent amb un exèrcit català, per exemple, no m’interessa gens ni mica.

Deu anys més tard, després de la sentència del Constitucional, vaig escriure:

El tossut qüestionament, i la previsible negació, de la voluntat del poble de Catalunya expressada en referèndum i proclamada  pel Parlament de Catalunya, crea una situació política nova. Si la voluntat del poble, oficialitzada per les vies legals  previstes, pot ser ignorada, ja no se sap de què parlem quan parlem de democràcia.  Els fets posen punt i final a l’intent de Catalunya d’aconseguir un estatus satisfactori dins de l’ordenació de l’estat espanyol. No hi donem més voltes, la via estatutària està esgotada

Ho hem intentat, en un esforç mantingut durant tota  una generació,  però se’ns ha dit que no. El nacionalisme no-soberanista ha actuat, com a norma, amb noblesa i lleialtat. Però els seus intents d’aconseguir que Catalunya pogués sentir-se degudament reconeguda han fracassat. Cal tenir-ho en compte a l’hora de tornar a començar. Perquè ara toca tornar a començar. Esgotada la via estatutària i vista la impossibilitat de construir un horitzó federalista, Catalunya té dos opcions: conformar-se amb l’estatus que li vulguin concedir  des de les instàncies estatals o tornar a començar. Tornar a començar a partir, fonamentalment, de la llengua, de la història, i de la voluntat de ser. Espanya no és el nostre lloc si tal com som no ens hi  volen.

Hi ha qui diu que cal un gest, un gran gest rebel que transmeti la voluntat i la determinació de Catalunya. Quin gest? Crec possible l’activació de la nostra societat civil per aconseguir la mobilització ciutadana.

La mobilització, que creia possible, es produí al juny de 2010. A propòsit d’aquella gran manifestació de dignitat:

La manifestació del “nosaltres decidim” va ser una fortíssima sotragada social protagonitzada pel poble català que manifestava més que el seu malestar la seva ambició. Mantinc des de fa temps que als terratrèmols socials els segueixen, talment com una rèplica, moviments profunds en el terreny polític. Crec, per tant, que hem d’esperar importants conseqüències polítiques. El 10-J, posant fi a una etapa i iniciant-ne una altre, és una fita d’ un procés històric. Les relacions amb l’estat espanyol, més en profunditat que en el dia a dia, han quedat molt avariades i , no sabem amb quina extensió, s’ha propagat la doble convicció que tenim un mal company de viatge i alhora, que deixar-lo és realment possible. Cap a la independència? Potser, però més clarament encara vaig llegir a la manifestació el rebuig unànime a tot allò que impedeixi a aquest poble evolucionar lliurement cap on la seva consciència cívica li aconselli.

Dos anys més tard, el 10 de setembre passat:

Avui estic esperant demà, amb consciència de data històrica. Les meves raons comencen per la dignitat. Com ser lliure si no s’és digne? Segueixen impulsades per la visió de la possibilitat d’una societat més justa (igualitària) , fraternal(solidària) , i noviolenta( cooperativa) a la que vull acostar-me. Portaré l’estelada,sí, però pensant en una Catalunya lliure, justa, fraternal, noviolenta impulsora de la cooperació i el decreixement.

I acabo amb unes paraules de Sánchez Piñol amb les que acaba un excel·lent article “Estimats enemics” publicat a l’Ara alguns dies després de la marxa per la independència:

“S’apropen temps decisius i l’odi es combat amb amor o, en el seu defecte, amb humor, i creguin-me: aquesta guerra només la guanyarem amb la pau”

Diada 2012

Posted in cultura de pau, Democracia, Noviolència on Setembre 10, 2012 by Alfons Banda

Avui estic esperant demà, amb consciència de data històrica. Les meves raons comencen per la dignitat. Com ser lliure si no s’és digne? Segueixen impulsades per la visió de la possibilitat d’una societat més justa (igualitària) , fraternal(solidària) , i noviolenta( cooperativa) a la que vull acostar-me. I em resulten un llast unes raons econòmiques que en el fons accepten la competitivitat i l’ambició i la cobdícia com a impulsors d’una economia depredadora. Portaré l’estelada,sí, però pensant en una Catalunya lliure, justa, fraternal, noviolenta impulsora de la cooperació i el decreixement. No voldria que Catalunya fos l’Alemanya ibèrica. Estaré sol, demà, enmig de la gernació? Fins aquí l’apunt que vaig publicar ahir. Avui he participat en una roda de premsa en la que l’ANC declara:

“L’ANC es reafirma en el seu objectiu de promoure l’assoliment i constitució de l’estat català propi, independent, de dret, social i democràtic, de forma pacífica. I per això declara que:

Les accions i mobilitzacions que promourà per tal d’aconseguir aquest objectiu es regiran seguint els principis i pràctiques de l’acció noviolenta, i expressa que rebutjarà la realització de qualsevol mena d’acte que pugui tenir elements de violència física o material o que atempti a la dignitat i respecte de les persones.

És per això que volem fer explícita la voluntat que la Marxa sobre Barcelona, la primera gran acció convocada per l’ANC, esdevingui un dia de lluita i reivindicació totalment pacífica i cívica.

Per això s’ha dotat d’un grup d’assessors que l’ajudin a dissenyar i implementar una estratègia de prevenció de conflictes violents, i per a la formació teòrica i pràctica dels seus afiliats.”

Pepe Beúnza, Arcadi Oliveres, Jordi Tolrà i jo mateix hem assistit com a testimonis d’aquesta declaració que cal valorar i celebrar, i, en les nostres intervencions, hem posat l’accent en la importància del compromís adquirit per l’ANC que prefigura la Catalunya sobirana que volem. El fi queda prefigurat pels mitjans emprats per aconseguir-lo, deia Gandhi.

Bona Diada!

El deliri

Posted in cultura de pau, Democracia, Europa, nuclear, sistema financer on Juliol 16, 2012 by Alfons Banda

Una incomptable multitud de ciutadans occidentals hem arribat a la mateixa conclusió: el sistema econòmic està fora de control de manera irrecuperable. Txernòbil o Fukushima són analogies descriptives potents degut a les profundes similituds entre els efectes de l’autodestrucció d’una central nuclear i la del nostre sistema econòmic. En  un i altre cas podem, ben pròpiament, parlar de deliri, de constructes temeraris que acaben enrunant-se amb estrèpit i tragèdia. El deliri nuclear començà amb la recerca de  l’arma definitiva, seguí amb un crim de proporcions que escapen a la imaginació i té continuïtat, político-militar i civil, amb bombes i centrals. La vigència del tema nuclear exigeix l’assumpció d’amenaces i riscos incontrolables en el present, per a nosaltres, però ens demana també el consentiment amb la gravíssima irresponsabilitat d’abandonar a un atzarós futur unes deixalles radioactives de perillositat assegurada per a molts mil·lennis. Però hi ha més: la mera tinença d’armes nuclears és un crim contra la humanitat. La vocació del gènere humà cap a una humanitat justa i fraternal és brutalment qüestionada per la permanència d’unes armes que no tenen més finalitat que generar terror. Crec que arribarà el dia en el que considerarem un crim, fins i tot legalment, els atemptats contra  l’esperança. De què ens nodrirem si mor?

El deliri econòmico-financer, que no és aliè al de la seguretat absoluta o al de l’energia infinita, passa per fer del diner no pas un instrument per a l’obtenció de béns necessaris sinó la de convertir-lo en un fi en si mateix. L’economia tracta del bon ús dels diners i dels béns, les finances fan del diner la matèria prima del diner, fan del diner una finalitat en si mateix.  El diner és l’origen i la finalitat del diner. La persona en queda fora. Cercle tancat, qüestió resolta. A Europa en sabem alguna cosa i l’euro és la nostra paràbola. L’euro ha estat una creació financera, una creació dels mercats, que posa en perill la democràcia, allò que hauríem de considerar la nostra essència més profunda. L’euro és una moneda sense estat, la qual cosa és un disbarat semblant al d’un estat sense moneda. L’euro és el fruit d’una lògica impecable. No és el diner el nostre valor més important? Doncs reconeguem-ho! Si fins ara s’havia fet la ficció de vincular el diner a un determinat estat, a la sobirania popular si parlem en democràcia, ha arribat el moment d’invertir els termes. Ara seran els estats els qui dependran de la moneda. Si abans un estat podia canviar el valor de la seva moneda, ara és la moneda qui pot canviar el valor d’un estat. El mecanisme és ben simple i, lubricat per la cobdícia, funciona de meravella.

El temps no té marxa en darrera. No podem tornar enlloc. Només podem fer camí cap al futur. Però ens cal un camí que ens permeti recuperar el horitzons humans de la justícia i la pau. Hem aprés que hi ha molts necis que venen fum i haurem de ser més crítics, hem avançat guiats per un deliri consentit que cal oblidar, hem edificat damunt la sorra i no ho podem seguir fent ( No a Eurovegas), hem de reiniciar la construcció d’una societat democràtica, cohesionada per la solidaritat, seriosa i tan ambiciosa en les expectatives de desenvolupament humà com mesurada, responsable i modesta en els objectius materials.

 

Després de la crisi

Posted in cultura de pau, Democracia, Drets humans, Noviolència on Mai 17, 2012 by Alfons Banda

Algun dia deixarem de parlar de la crisi. Potser, en part, l’haurem incorporat, potser haurem innovat en la manera de governar-nos  i  potser la política voldrà ser quelcom més que un procediment integrat en un  pla contable d’abast planetari. Potser sí. Però no descarto que en un cert moment es deixi de parlar de la crisi perquè, per a estupefacció de tothom, les coses vagin d’un altre forma sense saber perquè. Crec que molts intuïm que la situació té un alt grau d’artificialitat, és a dir que la crisi és una realitat dramàtica i dolorosa que es desenvolupa, però, en un marc opcional. La vida social, política i econòmica es desenvolupa en un marc que ve  definit per les necessitats , sí, però també per les opcions.  Les necessitats cal satisfer-les, les opcions podem canviar-les. Per posar un exemple: si l’opció és que la defensa armada d’un estat és més important que l’educació dels joves, passa a ser lògic que amb diners d’educació es pagui la compra d’armament. Però si invertim l’opció la lògica ens portarà a educar més i armar-se menys. Aprofito: www.retallemladespesamilitar.org

Estem en crisi perquè la fórmula de creixement i consum sense límits, una opció, s’ha esgotat. Entre altres motius perquè no era el creixement el que impulsava el consum sinó que s’havia fet del consum el motor d’un creixement que, naturalment, ha resultat ser un miratge. La situació s’agreuja en aquelles societats, com la nostra, en les que s’actuava sense xarxa de seguretat perquè la transparència, la rendició de comptes i la responsabilitat ciutadana i política no són valors consolidats.

Les fórmules que ens han portat fins aquí és natural que no són les que ens en poden treure. Les dinàmiques socials no tenen marxa enrere. No podem recórrer el mateix camí en sentit invers. Podem canviar de direcció i de velocitat, però en sentit estricte no podem invertir el sentit de marxa. La societat després de la crisi serà diferent.

Podem aproximar-nos prospectivament a la societat postcrisi a partir de tres hipòtesis. La primera és la hipòtesi inercial i té com a actitud central la submissió ciutadana, la segona hipòtesi contempla l’ús de la violència directa per part de molt diversos actors, la tercera té com a factor determinant una ciutadania activa que pren la paraula i emprèn l’acció. La submissió ciutadana implica que la lògica de les prioritats vigents es desenvolupa implacablement. El benestar i la cohesió socials es desfan, el projecte europeu generat a partir del drets humans també. És el que passarà si no passa res. La ciutadania ho contempla passivament mal aconsellada per l’angoixa i la por.

La segona,  és la vella solució, mil·lenària en fracassos i monstruositats i garantia de futures violències. Esclats revolucionaris, repressió, messianismes, governs autoritaris o directament dictatorials, una segona onada feixista,…Un dolor immens i absolutament estèril. Impossible? Cal no oblidar  la primera part del segle passat.

En la tercera hipòtesi el factor principal és una ciutadania que, impulsada per la necessitat i sostinguda per la consciència, pren la paraula i emprèn l’acció tot rebutjant incondicionalment la violència. Una societat activament implicada en les vies del diàleg, de la cooperació i de la solidaritat, emergirà de la crisi més humana i fraternal. Eliminant l’efecte dissolvent de la submissió, renunciant al poder de fer mal de la violència, possibilitarem l’eclosió de capacitats que superen qualsevol expectativa probable.  Capacitats positives, inèdites i inesperades, que  l’esperança intueix i sustenta.

Brètols, webs i policia

Posted in cultura de pau, policia on Abril 27, 2012 by Alfons Banda

Rebutjo la violència en totes les seves formes i fa molts anys que col·laboro, en la mesura de les meves modestes capacitats, en la implantació de la cultura de pau. Una cultura que té prioritats diferents de la cultura dominant. Una cultura que ha de fer possible l’eradicació de la violència com a instrument de canvi, o d’estabilitat!, políticosocial. Al capdavall és tot tan senzill com difícil, es tracta de substituir, a tots els nivells, el domini per la col·laboració. El domini demana força i aquesta cal que es transformi ben sovint en violència; la col·laboració demana respecte i el seu camí és el diàleg. A més a més la violència, contemplada de prop, em fa basarda i em repugna visceralment. I per si tot això fos poc soc molt conscient que  la meva edat comporta unes limitacions físiques que fan temible la proximitat de qualsevol aldarull. Sembla, en conseqüència amb tot l’anterior, que hauria d’agrair qualsevol esforç que la força pública fes per protegir-me de la violència. Doncs, no senyor, qualsevol no!  A la policia li exigeixo, en sóc accionista!, que empri uns mitjans que s’inclinin més per la col·laboració que no pas pel domini, que minimitzin la força i que maximitzin el respecte, una policia que es negui a usar mitjans desproporcionats  (pilotes de goma, per exemple) ,una policia que faci servir més la intel·ligència i menys les eines violentes. La intel·ligència no serveix per aturar un allau, però el pot evitar. I una policia que sigui molt conscient de quins registres activa en la ciutadania quan posa en pràctica artefactes tan dubtosos com la famosa web per a les delacions. Ja sap què està fent? Està ben assessorada? En farà també una de corruptes, una altra de receptors de sous inverosímils, una altra de titulars de comptes en paradisos fiscals,…? No perdem els nervis i recuperem la serenitat. També els responsables de la policia. I per als temps que venen recomano els clàssics més que no pas els tertulians. Vegeu, per exemple, Erich Fromm:“…tot és possible perquè hi va haver persones que gosaren dir no al poder que fos, en nom de la seva consciència i de la seva fe, (…) la seva evolució intel·lectual depengué de la seva capacitat de desobediència”.

 

Revoltes àrabs i noviolència

Posted in Conflictes, cultura de pau, Democracia, Noviolència on Abril 12, 2012 by Alfons Banda

(notes per a una xerrada)

 En primer lloc vull assenyalar que, una vegada més, un procés d’enorme importància sociopolítica es produeix de manera inesperada. I això cal que ens faci pensar. Parlo de procés i no d’episodi. Que un episodi sigui inesperat no ens pot sorprendre. Els episodis poden ser provocats per un nombre reduït, fins i tot molt reduït, de persones i queden fora de l’àmbit de les previsions possibles. La seva importància pot ser alta, però la història no està feta d’episodis. Els processos, en canvi, exigeixen la confluència d’un gran nombre de voluntats  i moltes accions persistents en una mateixa direcció.  Un procés històric  per passar de la fase germinal a la fase emergent ha de vèncer la formidable resistència de  tendències inercials pesades que tendeixen a colonitzar el futur. Potser aquesta incapacitat prospectiva és una mesura de l’enorme blablabla inclòs en la nostra cultura acadèmica i comunicativa. Qui va predir la caiguda del món soviètic el 89? Qui va predir amb intencions preventives la crisi econòmica que amenaça amb devorar la societat socialdemòcrata del benestar? Ningú s’estranyaria del fet que en alguns països àrabs haguessin aparegut milícies sunnites, o xiïtes, o el que sigui, que haguessin intentat desplaçar el poder al seu favor. Però  qui esperava una revolta àrab, geogràficament generalitzada, noviolenta, 2.0, i amb participació femenina?

En segon lloc crec que és d’una enorme transcendència assenyalar el caràcter noviolent de les revoltes en el seu plantejament inicial. Les persones i les accions iniciadores del procés, les multituds congregades en places, els pronunciaments,…tot ha tingut un caràcter noviolent tot i que, després,  hi hagi hagut violència aquesta no ha partit mai dels iniciadors. A diferència de molts altres casos la iniciativa alliberadora no ha comptat amb la violència com a factor de transformació i això ha generat una gran onada de solidaritat, interior i exterior,  amb els revoltats. El fet és doblement significatiu i ben diferent del que va succeir amb l’onada descolonitzadora dels anys seixanta-setanta del segle passat. En aquell moment l’alliberament començava ben sovint amb les activitats d’ una organització armada, amb líders d’elit formats en molts casos a les universitats occidentals, i amb el recolzament de sectors de l’esquerra internacional, que no feia escarafalls a la violència com a factor transformador de la realitat sociopolítica. De fet, de retruc?, com a conseqüència?, també a Europa va ser el moment d’organitzacions armades que comptaven amb la violència com a palanca transformadora.

Respecte d’aquest caràcter noviolent crec que és oportú fer alguna reflexió. El refús de la violència com a eina de resolució de conflictes és un pas imprescindible per arribar a l’eradicació de la violència sociopolítica entesa com la  violència que és preparada i posada en pràctica per a l’obtenció de finalitats polítiques.  Però la noviolència va molt més enllà de l’absència de violència. La noviolència no és un mètode alternatiu a la violència per aconseguir els mateixos objectius. La noviolència no es proposa l’aniquilació de l’enemic sinó la seva transformació. Mitjançant la noviolència no podem pretendre objectius de domini sinó objectius de col·laboració, de la mateixa manera que amb la violència no podem pretendre arribar a la cooperació sinó al domini. Forma part del pensament noviolent que els objectius ja estan presents en el mitjans emprats per aconseguir-los i també que no està en la nostra ma escollir els objectius finals d’una transformació  sociopolítica però sí que podem escollir els mitjans emprats per impulsar-la. Potser el gran llegat de Gandhi, tan com un mètode de lluita per  a la transformació social, és la demostració de l’immens poder de la persona quan aquesta decideix créixer per dins i treballar cap a fora, enfortir-se un mateix per servir als altres. Gandhi ve a mostrar  que la capacitat de la persona per a transformar el món no té més límits que la seva força interior i la seva coherència. I John Paul Lederach, contemporani nostre, diu que ens cal confiança en el propi poder transformador. Lederach es fa una pregunta “senzilla i infinitament complexa”: “Com fer-ho per transcendir els cicles de violència quan encara estan presents? I ell mateix respon: cal imaginar respostes i iniciatives que, arrelades en els reptes del món real, siguin per naturalesa capaces d’elevar-se per damunt dels patrons destructius i fer néixer allò que encara no existeix. En relació a la construcció de la pau,  és la capacitat d’imaginar i generar respostes i iniciatives constructives que, arrelades en els reptes quotidians dels escenaris violents, transcendeixin i finalment trenquin les cadenes d’aquests patrons i cicles destructius. També reflexiona Lederach, en harmonia amb la tradició noviolenta, que cal tenir la capacitat d’imaginar una xarxa de relacions que inclogui els nostres enemics i esperança en la possibilitat d’emergència de qualitats inesperades en els sistemes socials.  No pensem pas que aquest són pensaments bonics. Estudis acadèmics recents mostren l’eficàcia de la resistència no armada. Dues politòlogues nord-americanes han dedicat una base de dades (323 campanyes estudiades entre 1900 i 2006) i un llibre a presentar la lògica estratègica de la lluita noviolenta i les raons de la seva eficàcia. Els resultats globals són indiscutibles: les campanyes noviolentes han proliferat durant el temps d’estudi i s’ha incrementat la seva taxa d’èxit, mentre que ha minvat progressivament les de les insurreccions violentes.

 

Un tercer aspecte que voldria fer notar és la creixent convicció en el poder de la gent. Ja fa molt de temps, eren els anys 80, Sean Mc Bride, cofundador d’Amnistia Internacional i Premi Nobel de la Pau, afirmava que “el poder amb més capacitat de provocar canvis substancials” és el poder de l’opinió pública. Concretament recordo haver-li sentit respondre a la pregunta, “i jo què hi puc fer?” d’un assistent a la seva conferència sobre la boja carrera d’armaments (1981) en plena guerra freda: “Vostè forma part del poder més formidable que existeix. Vostè forma part de l’opinió pública” Avui aquesta opinió compta amb els mitjans tecnològics per fer-se sentir ( veure p.e. la pàgina Israel love Iran  http://www.israelovesiran.com/ ). Ja no és cert allò que es podia dir abans: “la llibertat de premsa comença a partir dels milions necessaris per tenir un mitjà de comunicació” Avui aquest mitjà el portem tots a la butxaca i al tenim al damunt de l’escriptori.  D’això avui en diem empoderament. Aquest poder de la gent que se sent implicada és una esperança. Federico Mayor, l’ex-director general de la Unesco, que desenvolupa una intensa activitat al servei de la cultura de pau adverteix avui contra el “delicte de silenci”.  Perdrem si callem.

Resumeixo: el progressiu empoderament dels ciutadans i l’adopció d’estratègies noviolentes per a la consecució d’objectius sociopolítics anuncien una època de canvis profunds i deixen entreveure un camí progressiu d’eradicació de la violència sociopolítica.

UAB/ Alfons Banda (ICIP)/ 280312

 

 

 

Uns i altres

Posted in cultura de pau, Noviolència on Abril 6, 2012 by Alfons Banda

Puc entendre, i fins i tot sentir-ne l’ardor

fins haver de lluitar per expulsar-lo, el ressentiment que neix de la compassió per les víctimes. Però em sento totalment estrany a l’odi sustentat per la ideologia i a la indiferència  homicida  dictada  pels interessos.

Hi ha persones que fan por perquè ens fan sentir l’alè de la bèstia, altres ens glacen el cor des d’una racionalitat implacable.

Tan uns com altres són promesa d’un futur indesitjable i anunci de desgràcia. Ni l’odi, ni l’interès poden fer-nos més humans. Sí que ens cal la més sòlida de les determinacions i el més alt  coratge  per deixar-nos guiar per la compassió i la misericòrdia pròpies dels nets de cor. I per posar l’altra galta, és a dir per insistir, per no abandonar, per tornar-hi, malgrat tot, una i altra vegada.

Bona Pasqua a tothom, fins i tot als uns i als altres ( germans al cap i a la fi).

La qüestió iraniana

Posted in cultura de pau, Democracia, Iran, Noviolència, Qüestions militars on Març 8, 2012 by Alfons Banda

Atacarà Israel les instal·lacions nuclears de l’Iran? La pregunta és tremenda. Caldria una gran fantasia per imaginar una acció tan demencial i tan perillosa, per a tot el món, com el bombardeig israelià d’aquelles instal·lacions. I en canvi Israel sembla entossudit en que el món, contra tota lògica, se la plantegi. Semblen voler que els creiem  capaços de traspassar una nova línia roja. L’Estat que més clarament prescindeix les NNUU i dels seus acords, tot i ser-ne fill, ara, des de la il·legalitat en la que s’ha volgut instal·lar, amenaça amb una acció, il·legítima i il·legal, generada en la paranoia.  Què passa doncs? Perquè no estem més preocupats? Imaginem quines serien les possibles conseqüències per a Europa de l’atac israelià? Ignorem què representaria per a una Europa en crisi el tancament de l’estret d’Ormuz? Podem seguir tractant a Israel com el fill consentit i estúpid al que li són passades per alt tota mena de bretolades? O potser estem estranyament tranquils perquè intuïm un muntatge? Potser ens tranquil·litza pensar que el tema no pot progressar sense consentiment i suport nordamericà? En qualsevol cas per   pensar sobre la qüestió iraniana penso que hi ha uns quants punts que no podem deixar de tenir en compte.

La història recent. L’Iran no és una democràcia proocidental i el govern iranià fa angúnia i causa temor. D’acord. Prové directament de la reacció antioccidental que, liderada pels caps religiosos, va fer caure el Xa. Quan érem amics del Xa no li demanàvem democràcia i consentíem que tingués el cinquè, en importància, exèrcit del món. A la guerra entre l’Iran i l’Iraq el nostre home era Sadam Hussein. No són els nostres amics i seria una mica estrany que ho fossin. Però no penséssim pas que els problemes amb l’Iran comencen amb la revolució islàmica, ni amb el govern actual, ni amb el seu pla nuclear. Mossadegh? Si no en sabeu res, busqueu-ne informació.

La realitat actual. No podem ignorar que l’Iran té poc a veure amb altres estats de la regió. És un país extens, gairebé quatre vegades Espanya, poblat, 80 milions, amb un IDH, índex de desenvolupament humà, qualificat d’alt, amb una cultura mil·lenària, amb una modernitat sorprenent en molts aspectes: cinema, arquitectura,…L’Iran està destinat a ser la gran potència regional…si el deixen. L’Iran pot esdevenir ràpidament el Brasil de l’Orient Mitjà…si li permeten. Us recomano un petit seguiment de la premsa iraniana, en anglès, o de la pàgina de la ràdio oficial. Hi intuireu  la misèria d’un règim i la grandesa d’un poble. Per exemple http://www.tehrantimes.com/

La qüestió nuclear. No sé si Iran vol o no la bomba però sé que els enemics  l’estan forçant a buscar-la. No seria bo que Iran tingués armament atòmic, com no és bo que el tingui ningú, però Iran per força  s’ha de preguntar perquè se li ha permés a la India i al Pakistan, mireu un mapa, i sobretot perquè se li permet a Israel, al marge, naturalment!, de tractats i d’inspeccions. No sé si l’Iran vol la bomba, però l’única manera segura d’evitar que la tingui és que Israel declari el seu armament nuclear, en permeti la inspecció internacional i en pacti el desmantellament. Una vegada més Israel té l’oportunitat de tornar per la porta gran a la comunitat internacional. Fa temps que l’esperem.  De fet  el títol d’aquestes ratlles és erroni, no es tracta de la qüestió iraniana sinó de la qüestió israeliana.

%d bloggers like this: