La perillosa inutilitat dels exèrcits

             El segle XX va ser assenyalat  com el de les grans matances. Genocidis, exterminis planificats, repressions massives, atacs aeris a la població civil, armamentisme, terrorisme i guerres de tota mena fan del segle XX un catàleg dels horrors. I els exèrcits en surten amb un full de serveis amarat de monstruosa  inhumanitat. També és, però, el segle que proclama la vigència universal d’uns drets humans inherents i inalienables i en el que es fan avenços, en  extensió i profunditat, en la seva implantació. Si la violència del segle XX és un llegat feixuc que invita al pessimisme, les tendències emergents entre la ciutadania activa  són motiu d’esperança. Creix entre la ciutadania el rebuig actiu de la guerra i també el convenciment que pot arribar a ser eradicada. La dialèctica està plantejada.  David contra Goliath? Sí, però ja sabeu el final de la història.

              La pretesa justificació dels exèrcits és el desig de seguretat dels ciutadans. Però les amenaces reals d’avui no es poden combatre mitjançant la força. L’exèrcit, mantingut per inèrcies del passat, esdevé progressivament inútil. Les amenaces són variades: fam, catàstrofes naturals, escalfament del planeta, desastres ecològics, virus i malalties de diferent mena, terrorisme,  hipoteques de pega, vaques boges o financers embogits. Amenaces  contra les que l’exèrcit és absolutament inútil. També hi ha amenaces internes per a la cohesió social i per a l’estat del benestar:  índex d’atur insuportablement alt, fracàs escolar que duplica la mitjana europea,  distribució injusta de la renda amb un elevat índex de pobresa, inaccessibilitat de la vivenda. Amenaces contra les que l’exèrcit és absolutament inútil. És més, si proveu de relacionar l’exèrcit amb cada una d’aquestes amenaces, trobareu que no solament no és la solució sinó que agreuja el problema. Si més no, consumint recursos que haurien de tenir  altres finalitats.  En el millor dels casos l’exèrcit és una institució inútil i molt cara. En el pitjor és la barbàrie.

             Tot i que l’extensió i consolidació de la democràcia fa més difícil que l’exèrcit es giri contra el seu poble, segueix existint la possibilitat que dirigents irresponsables el posin al servei dels seus deliris. Parlo de l’Iraq, per exemple. Tot plegat porta a pensar que la progressiva desaparició dels exèrcits estatals hauria de ser una exigència cívica enèrgica i creixent,  indicativa de salut democràtica.

Publicat a El Punt   22-09-2010

Anuncis

4 Respostes to “La perillosa inutilitat dels exèrcits”

  1. Anna Hernandez Sanz Says:

    Quan he començat a llegir el teu article, he pensat “no pot ser, l´Alfons s´ha oblidat alguna cosa, se li ha passat per alt tot el que està passant a la zona que li podríem anomenar indoasiàtica, o sigui, Pakistan, Afghanistan, o fins i tot, a l´altra banda, a Cuba, o a Mali, Nigèria, Sudan, Angola, etc”. Sort, que al final, has fet un breu comentari sobre l´imperialisme militar existent a l´Iraq. L´optimisme que desprèn el teu article, i que és just el que es necessita avui en dia, ésser positiu sobre totes les coses, es fa foc d´encenalls en la realitat que jo visc. Sí, estem en un nou segle, el XXI, i potser ha crescut la intel.ligència humana, i la tecnologia estretègica; o potser hem necessitat crèixer per a no acabar en un caos total de violència, egoisme, injustícia, i tot el que representa la NO-PAU. Però, hi ha molts dictadors, encara, que retroalimenten els seus peons, que són la policia i que és l´exèrcit. Per posar un cas: Zardari, president del Pakistan, va pujar al poder perquè, juntament amb els militars, va assassinar a la seva pròpia esposa Benazir Buttho -sota la farsa que havia estat un terrorista suïcida l´artífex de la tràgica mort de la presidenta-. I per què? I tornem al tema dels dictadors: als EUA els hi interessava aquest polític-titella per a continuar dominant Pakistan, i enfortir el seu exèrcit, -seguint amb el seu devastador comerç armamentístic-, per tenir controlada la riquesa petroliera de la Vall del SWAT -i de pas, dir que estan fent una campanya contra els suposats terroristes “talibans” (aquí ja entraríem en temes religiosos, però “Ara no toca”, com va dir en Pujol). Això és només un exemple. D´altra banda, i ho sé perquè visc molt d´aprop la realitat pakistaní, bengalí, nepalí, i tinc amics d´aquests països, ser policia o militar al Pakistan és tenir una feina assegurada, una mínima qualitat de vida…Els oficis (fusters, electricistes, calderers, constructors, mecànics); les professions (metges, professors, informàtics), no valen res, són sinònims d´”immigració”. Aleshores, es presenta el gran dilema: com eliminar aquests dictadors, que fan forta la seva defensa militar, que a la vegada està integrada per persones humanes, que no tenen altra forma de guanyar-se el pa raonablement, sinó és essent policies, soldats, etc. Caldria acabar amb aquestes ments imperialistes, i a la vegada, començar a desenvolupar la cultura de la formació, de l´educació, de l´alfabetització, de la defensa de la dona, etc…, i deixar de banda els radicalismes religiosos i econòmics, i també no creure en les històries de fantasmes que ens expliquen l´altre mena de dictadors del món més desenvolupat, que són els de sempre, i que bé que els coneixem.
    Perdó, però ara he sigut jo que he fet una exaltació del que seria ideal. Deu ser, perquè tenim la possibilitat de la llibertat, i ens podem il.lusionar. Però, en la praxis, s´acaba el positivisme, i torno a donar voltes pensant com es pot arribar a una solució.
    Anna Hernandez Sanz

  2. Quico Gusi Says:

    Articles com aquests, son els que et donen ànims per a continuar la feina continuada ,a vegades feixuga ,però sempre productiva, per anar construïnt la cultura de pau..

    Com tú mateix vas dir una vegada, parlant d’un altre tema, “Ho hem aconsseguit ,perqué ho veiem impossible d’assolir”

  3. Tere Gómez Says:

    Hola,
    Escribo desde México (leo muy bien el catalán pero no lo escribo).
    Añadiría que el ejército es parte del problema no sólo por los recuros que consume sino porque en muchos casos cometen directamente violaciones a los derechos humanos. Esto ha sido documentado en México, la Comisión Nacional de Derechos Humanos ha emitido recomendaciones al respecto (no tiene carácter vinculatorio) y los hechos han sido denunciados por organismos internacionales de derechos humanos. El gobierno, por supuesto, no lo reconoce.
    Adicionalmente, en los últimos años el gobierno ha atribuido al ejército funciones policiales de combate al narcotráfico, con resultados perversos: aumento de la corrupción, deslegitimación de la policía (o de la legitimidad restante), traslape de funciones, incremento del mercado negro de armas, mayor ruptura del tejido social… entre otros. Y por supuesto, con resultados ineficaces.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: