Immigració i conflictes

Fa prop de deu anys el butlletí de la Fundació per la Pau expressava la necessitat de treballar en la prevenció de conflictes que es podien plantejar com a conseqüència de l’arribada, a Catalunya, d’un nombre important d’immigrants: «Sabem que en els propers anys arribaran a Catalunya alguns centenars de milers d’immigrants, sabem d’on vénen i com són. Sabem tot el que passarà si no fem accions importants en molt diversos àmbits […]. Sabem, per exemple, que si els abandonem a les lleis del mercat, on valen poca cosa, formaran guetos, es marginalitzaran, seran explotats, etcètera. Sabem que en aquests guetos apareixeran societats d’ajuda que evolucionaran cap a organitzacions mafioses que contactaran ràpidament amb les màfies locals i internacionals. Sabem que els ciutadans autòctons refusaran tot això. Sabem que hi haurà qui capitalitzarà políticament aquest disgust. […]. Seria ben trist que sabent tot el que sabem no sabéssim fer res.» I també que: «Canviar el curs de les coses requereix voluntat i intel·ligència, esforços i recursos. Em costaria de creure que un poble assenyat […] s’estimés més afrontar enormes despeses en repressió que rendibles inversions en acolliment i integració.»

S’han fet moltes coses i moltes de ben fetes. Recentment, però, hem vist símptomes de conflicte. Posem-hi atenció. Analitzem-ho amb seny mentre hi seguim treballant. Sabem que la majoria d’immigrants han vingut per quedar-se. Ells, i sobretot els seus fills, seran un dia ciutadans amb tots els drets. Fem atenció a aquesta segona generació. La primera ha vingut, com va passar en anteriors onades migratòries, per treballar, per assegurar la vida dels seus fills, encara que això demani cremar la seva. La segona generació exigirà la plena ciutadania. I en aquell moment es revelarà la importància de l’educació rebuda. No vull dir només que han de tenir dret a l’educació, d’aquest ja en gaudeixen, sinó que tenen dret a una educació reeixida que efectivament els permeti esdevenir ciutadans de ple dret. A l’hora d’invertir en infraestructures solem argumentar que el més car sol ser no gastar prou. Un principi que no s’aplica mai a l’educació. Seria d’alta utilitat un estudi que comparés el cost d’una educació suficientment reeixida, per als que vénen de fora i per als que són d’aquí, amb la despesa que genera (policia, justícia, sanitat, presons, assistència social…) una educació amb pressupostos raquítics.

Publicat a
El Punt 01-04-2010

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: