“El paper que han jugat les organitzacions Lokarri i Gesto por la Paz en el conflicte basc va ser el centre de la tertúlia celebrada el passat 19  de gener a la seu de l’ICIP, a càrrec d’Egoitz Gago, doctor en estudis de pau” (e-butlletí de l’ICIP, núm.25).

Hi vaig assistir. I crec que la línia de treball exposada per l’investigador social basc Egoitz Gago és de gran importància per a les entitats que tenim com a objectiu la progressiva implantació de la cultura de pau. La gent que hi col·laborem ens preguntem sovint per l’eficàcia del nostre compromís. No sé si és la millor qüestió que ens podem proposar, tot i que és natural que ho fem, perquè la cultura de pau és sobretot una esperança sòlida més que no pas un projecte amb etapes i terminis. I hom francament ho té difícil per mesurar l’eficàcia d’una esperança tot i que no hi ha res de més imprescindible que l’esperança, no solament per a la pau sinó simplement per a la vida.

Egoitz Gago ha volgut investigar la influència de Gesto por la Paz i de Lokarri ( evolució d’ Elkarri) en la dinàmica que ha permès arribar a l’estat actual de coses al País Basc. Normalment, diu Gago, s’infla la importància dels fets polítics i s’infravaloren els fets socials. La recerca ha consistit en buscar la presència del pensament de Gesto i de Elkarri-Lokarri en molt diversos moviments, entitats, partits, sindicats,…i el resultat ha estat positiu i per a molts potser sorprenent. La influència dels silencis de Gesto, amb motiu de qualsevol mort atribuïble al conflicte, i la de les propostes de diàleg i de convivència política d’Elkarri-Lokarri, es detectable en molts llocs no sempre previsibles. Les dues entitats, constata Gago, han treballat en línies independents, potser en algun moment paral·leles, que s’han respectat sempre però que mai han coincidit. Gesto simplement apuntava, amb lucidesa i  enorme coratge, cap a una direcció innegociable: noviolència. Elkarri-Lokarri caminava en aquesta direcció però amb una proposta política de diàleg, de mediació, de convivència entre forces polítiques. Doncs bé: “En gairebé tots els àmbits polítics, fa notar Gago, hi he trobat una certa identitat pacifista. El discurs i el mètode, tan de Gesto com de Lokarri, s’han difós eficaçment”. L’investigador  considera que els dos actors han creat un “marc mestre” respecte a la Pau i han influït i fet possible la visualització, l’aflorament, del corrent a favor de la pau. Un corrent, en gran part ja existent però submergit, atomitzat, individualitzat i sobretot silent. És una paradoxa però podríem dir que els silencis públics de Gesto, des del 1986, varen trencar el gran  silenci. Elkarri, des del 1992, va permetre que un gran nombre de persones expressessin una opinió contundent: el principal obstacle per a la pau és la violència. Noviolència i opinió pública acabaven per coincidir reforçant-se mútuament.

Crec que es d’agrair el treball d’Egoitz. Ens aporta proves de la importància de la noviolència, del diàleg, de la col·laboració entre adversaris polítics en situacions de conflicte violent. Gràcies!

No puc posar final a aquestes ratlles sense fer constar un fet que és una dada per a l’investigador i a l’hora una prova a favor de les seves conclusions. Quan la Fundació per la Pau va decidir implicar-se en la recerca de la pau al País Basc va sentir la necessitat de trobar referències creïbles a l’interior de la societat basca. Les nostres indagacions ens varen portar a triar com a interlocutors amb els que validar, contrastar i col·laborar, dues entitats que meresqueren el nostre crèdit: Gesto por la Paz i poc més tard també Elkarri-Lokarri. La sanció del temps ha estat positiva.

Publicat originalment el 26/I/2012 al bloc de l’ICIP.

P.S. El 30/I recordarem Gandhi i celebrarem el DENIP. És oportú evidenciar el valor i el caràcter decisiu d’actuacions inspirades en la noviolència i mantingudes amb coratge. Un cop més la noviolència i l’opinió pública apareixen com les eines més poderoses de transformació social. 

La situació la coneixem prou bé. I es pot descriure, i explicar, des de diferents perspectives complementàries. Em va semblar molt interessant la que  vaig escoltar d’un jove professional de la família amb qui vaig compartir taula per Sant Esteve. Molt breument: el diner era un instrument de mesura de valor econòmic i servia, a la base del sistema productiu, per adquirir el béns i llogar les competències necessàries per produir o per comerciar, tot cercant un benefici. Ara, però, el diner pot fer diners directament, sense necessitat de produir o de comerciar. En la mesura que aquesta nova funció del diner es fa predominant passem a ser dominats pel sistema financer.

És, ho estem veient, un domini real i ferri, realment una dictadura, que canvia constitucions, imposa governs i dicta lleis al marge de qualsevol legitimació parlamentària. Una dictadura anònima i sense  rostre que atura abruptament el desenvolupament democràtic de la societats humanes. Fa més de dos segles que en les societats occidentals fa camí, amb anades i vingudes, la voluntat de fer realitat l’afirmació que el poder radica en el poble. Potser pensàvem que ho teníem guanyat, però encara no. La democràcia està greument amenaçada. Ara mateix el poder està molt lluny del poble. Rau en els mercats i quan diem els mercats estem parlant d’un sistema lògic no-humà, supraindividual  i supraestatal, que pren mecàniques decisions  amb total exclusió dels paràmetres i condicions que no s’ajustin a una rigorosa quantificació i que cerca, exclusivament, el major rendiment financer.

Aquest sistema és qui dicta les seves ordres al món polític, que les transmet fidelment a la ciutadania. No es tracta doncs, en aquest cas, de fer caure  un dictador o treure-li el poder a una  classe dirigent, es tracta d’enderrocar un sistema de vida al qual ens hem deixat arrossegar, majoritàriament i irreflexiva. Un sistema que gairebé tots, en el món occidental, en major o menor mesura, hem contribuït a construir. I això vol dir que aquesta vegada  es tracta d’una dictadura participada, seria un sarcasme dir-li participativa, feta d’inconsciència, d’individualisme i d’egoisme gairebé universals.

Amb això no vull pas, de cap manera!, excusar  tres categories de responsables majors: els líders polítics que haurien d’imposar-se el deure de tenir i comunicar honestament una visió prospectiva, preventiva, sòlida i raonada, tot i que això  signifiqués l’acceptació d’un fracàs personal o de partit. No s’ha fet. I els partits no emeten senyals positius en aquest sentit. Estan acabats irrecuperablement? És raonable confiar-hi? Amb quina autoritat demanaran als ciutadans els sacrificis que indubtablement caldran?   Els experts en economia, si és que n’hi ha. El valor de les institucions que formen als professionals del sector hauria de ser passat per un cedaç molt fi. No són els rankings endogàmics els que donen el valor a una institució, ni les xifres que cobren els seus exalumnes el que crea confiança, sinó el servei que el conjunt de la societat rep de la seva gestió. Per quins motius hi hem de confiar? No havent previst l’arribada de la dictadura financera, inconscients de com es posava en perill l’estat del benestar i la democràcia mateixa, han decepcionat a la societat que havien de servir. Finalment hi ha els aprofitats. No parlo de corrupció, que això ja ho preveu la llei. Parlo de tots aquells que en mig de la gran tempesta s’asseguren unes remuneracions que, legals o no, haurien de ser justament qualificades de robatori.

Qui queda? Qui ens portarà al recte camí? Doncs els poetes i tu i jo, és a dir, tots. Qui sinó tots?

Alfons Banda i Tarradellas

Gener 2012

Sr. Presidente,

Somos conscientes de que asumirá el encargo de presidir el Gobierno en un contexto de grandes dificultades económicas, de distanciamiento entre la ciudadanía y la política y en el que tendrá que dar respuestas convincentes ante los múltiples retos actuales.

La ciudadanía vive perpleja ante la sensación de que los gobiernos del mundo democrático terminan por plegarse a unas exigencias que no emanan del sentir popular sino de unos intereses económicos globales. Exigencias que, en medio de la opacidad y la desregulación, terminan por beneficiar a unos pocos. Así, parece difícil evitar que la gente piense que paga los platos rotos de una fiesta en la que no decidieron ni la comida ni los invitados.

Una globalización económica sin regulación nos ha conducido a una democracia acosada por los mercados y de precaria credibilidad. La comunidad internacional, más allá de reaccionar con medidas urgentes ante lo que acontece, debe acometer una revisión a fondo de los acuerdos, mecanismos y estructuras en los que se fundamenta el actual sistema económico.

Si, como parece, se opta por reducir el gasto público y las inversiones, no podemos asistir impasibles al recorte de prestaciones sociales, sanitarias y educativas –todas ellas siempre fundamentales pero aún más en un contexto de crisis que comporta más precariedad a buena parte de la población- o a la inversión en ciencia e innovación. Es esencial generar otro sistema económico que pueda ser más justo, sostenible, productivo y sólido.

No asistiremos impasibles a la reducción de inversiones y gastos cruciales para el bienestar y la protección de la calidad de vida mientras se continúa manteniendo un descomunal gasto militar.

Sabemos que no es un caso específico de España. Los principales países del mundo, encabezados por los Estados Unidos, mantienen una inmensa maquinaria bélica. Si tenemos en cuenta las graves carencias que afectan a la mayoría de los habitantes del planeta, el desarrollo de este desmesurado arsenal constituye un auténtico insulto. Lamentablemente, este modelo se proyecta con fuerza y los países emergentes se esfuerzan en copiar los mismos modelos. Por ello, el incremento del gasto militar, la producción de nuevos sistemas armamentísticos o la adquisición de nuevas armas en el mercado internacional son pautas habituales de muchos países. Hay que recordar que, tal como apuntaba el reciente Informe del SIPRI, el gasto militar mundial, pese a los 4 años de crisis económica, subió en todo el mundo un año más, hasta alcanzar la escandalosa cifra de 1,6 billones de dólares.

Mientras, los Objetivos del Milenio –que nos recuerdan las apremiantes necesidades que deberíamos atender si queremos reducir las amenazas que el hambre, la falta de salud o de educación suponen para la población mundial- siguen incumpliéndose año tras año.

Se trata de una política errónea propiciada por los grandes productores de armamento, que confunde seguridad con militarismo. ¿Cómo se puede aprobar que para hacer frente a supuestas amenazas militares se invierta tanto dinero y para evitar riesgos reales que se llevan la vida de millones de personas aceptemos impasibles que no existen medios?

En el caso español, comprobamos amargamente algunas decisiones de sucesivos gobiernos, que siempre hemos considerado erróneas pero que ahora, además, están impactando gravemente sobre la economía. Se ha decidido participar en grandes proyectos armamentísticos (avión de combate europeo Eurofighter, carros de combate Leopard, etc.), sin valorar si eran realmente necesarios y se correspondían con una visión global y moderna de la seguridad. En cualquier caso, con independencia de su conveniencia, han constituido un desastre financiero.

Dedicar más de 16.000 millones de euros para 2011 al gasto militar –teniendo en cuenta todas las partidas, no solo lo que gestiona el Ministerio de Defensa- nos parece una sinrazón. Las posibles misiones internacionales, argumento habitual para justificar una alta dotación en armas a los ejércitos, no precisan de ese enorme gasto y, en concreto, de la  adquisición o fabricación de armas, impuestas por la pertenencia ala OTAN–es increíble quela UEno sea todavía autónoma en materia de seguridad- y que, en buena medida, son propias de conflictos pretéritos.

Cuándo hace 14 meses publicamos en estas mismas páginas el artículo ‘Crisis, gasto militar y desarme’ (El País, 2 de agosto de 2010) queríamos alertar sobre la grave crisis económica y la necesidad de establecer unas  prioridades adecuadas a la hora de plantearse recortes del gasto público. Durante estos meses hemos visto como la crisis económica se agudizaba sin que las medidas de austeridad hayan alcanzado al gasto militar.

Pero a la vez hemos sido testigos de dos fenómenos de gran trascendencia.

Por un lado, miles y miles de mujeres y hombres del mundo árabe han dicho “¡Basta!”. Han gritado al mundo que también quieren vivir con dignidad, aspirar a la justicia y disfrutar de la libertad. Han hecho tambalear, y caer en algunos casos, a dictadores que lamentablemente, contaban con el apoyo interesado de buena parte de las democracias occidentales. Con las modernas tecnologías de la información y la comunicación, que permiten la libre expresión y la participación no presencial, los ciudadanos ya no sólo serán contados en las elecciones. Deberán contar también después. Pueden influir y decidir. Y deben hacerlo.

Por otro lado, en España irrumpía con fuerza el movimiento del15 M, internacionalizado meses después con la movilización del 15 0. Unas movilizaciones surgidas de la disconformidad e indignación de muchas personas ante la degradación de la calidad de vida, la pérdida de capacidad democrática de dirigir la economía y el alejamiento de la política de sus auténticas responsabilidades.

Por cuanto antecede nos parece que proteger el gasto social y dirigir los posibles recortes hacia el gasto militar es una medida que fortalece la democracia, mejora el bienestar y envía a la ciudadanía un mensaje positivo, al priorizar la agenda social en un contexto de crisis aguda.

Sr. Presidente: le agradeceremos que tenga en cuenta estas reflexiones y sugerencias.

Firman este artículo:

Federico Mayor Zaragoza, presidente Fundación Cultura de Paz y

Santiago Álvarez Cantalapiedra, director CIP-Ecosocial

Jordi Armadans, director Fundació perla Pau

Alfons Banda, coordinador Comité Interenacional Fundacío perla Pau

Manuel Dios Diz, presidente Seminario Galego de Educación para a Paz (SGEP)

Vicenç Fisas, director Escola de Cultura de Pau dela Universitat Autònoma de Barcelona (UAB)

Rafael Grasa, presidente Instituto Català Internacional perla Pau (ICIP)

Carmen Magallón, vicepresidenta Asociación Española de Investigación parala Paz (AIPAZ)

Manuel Manonelles, director UBUNTU y Fundación Cultura de Paz Barcelona

Vicent Martínez Guzmán, director honorífico Cátedra UNESCO Filosofia Pau Universidad Jaume I de Castelló dela Plana

Xavier Masllorens, presidente Fundació perla Pau

Manuela Mesa, presidenta Asociación Española de Investigación parala Paz (AIPAZ)

Beatriz Molina, directora Instituto dela Paz y los Conflictos Universidad de Granada

Arcadi Oliveres, presidente Justícia i Pau Barcelona

Pere Ortega, presidente Federació Catalana d’ONG perla Pau

Gorka Ruiz Santana,

presidente Foro Asociaciones de Educación en Derechos Humanos y porla Pazdel Pais Vasco

Resistir amb
coratge i amb talent. I per als que guardin el respecte i el sentit de les
paraules gosaria a dir que cal resistir amb esperança. El nombrós estol dels
necis no ens la pot arrabassar. La humanitat té vocació de fraternitat, de
dignitat i de justícia. Seguir-la és l’únic camí que ens  lliura dels deliris d’uns pocs que esdevenen
un malson per a tots.

El primer acte de
resistència crec que és anar a votar malgrat tot. Votar amb honesta dignitat. Votar
tot i saber que no estem triant qui manarà sinó qui obeirà. Votar no pas per
salvar l’obsoleta partitocràcia  sinó per
enfortir la democràcia  amenaçada. Votar
perquè no és cert que tots siguin el mateix. Votar perquè uns estan més a prop
dels meus valors que altres. Votar, ni que sigui blanc o nul, perquè podem
pagar més cara la indiferència que els errors. Els gestors del sistema han
conduït la democràcia a ran de l’abisme pel fet d’assimilar-la a l’economia liberal
mentre aquesta es rendia  al domini del
casino financer. Els jocs de mans financers no són l’economia, i l’economia no
pot ser l’única font de criteri per a les decisions polítiques.  Europa és una trista i potser irrecuperable
víctima d’haver-ho ignorat.  Hem construït
damunt la sorra. La llengua, l’ètnia, la religió, han estat els fonaments
problemàtics, sobre els que, en èpoques passades, s’han bastit  pàtries i comunitats polítiques, però ningú s’havia
proposat edificar una comunitat política basada únicament en una moneda comuna
darrera de la qual no hi havia res més. Ni voluntat, ni desig, de res més.

L’actitud
resistent, crec, ha de defensar activament l’estat del benestar és a dir el
conjunt dels drets civils, polítics, socials i econòmics, sense acceptar mai
les raons brutals de la força, o les raons brutes dels diners. Cal resistir per
a no perdre perquè hem de saber que recuperar  ens costarà molt més que el que va costar
guanyar. Per a no perdre drets, parlo de drets i no de privilegis,  de dignitat i no de capricis, de serveis
essencials i no de frivolitats, per a no perdre cal lluitar tan com es va lluitar
per guanyar. Penso que forma part d’aquesta actitud resistent la disposició a
disminuir les desigualtats, per a la qual cosa caldrà, per exemple, donar
suport a una pujada dels impostos directes a una majoria dels ciutadans. Penso
que forma part de l’actitud resistent possibilitar l’emergència de la cultura
de la pau i de la noviolència, basada en el respecte, el diàleg i la cooperació.
I crec que res és possible sense la valoració de l’espiritualitat com a dimensió
essencial de la persona; si la política ha de ser plenament humana cal que
vulgui considerar la persona en totes les seves dimensions. Pot semblar que
negant aquesta dimensió s’afavoreix el consens necessari per a avançar plegats;
la realitat és que negar, o ignorar, qualsevol de les dimensions humanes és una
simplificació estèril i finalment perillosa.

             Crec que per avançar hem de superar la fase d’acumulació crítica i passar a una fase marcadament propositiva que caldrà sostenir llargament en el temps. Probablement tota la crítica acumulada és el necessari fonament de les proposicions que cal fer, però la crítica sola no aconseguirà mai reorientar les tendències ni, menys encara, la dissolució de les estructures actuals. Potser hem de reconèixer que estem massa ben instal·lats en una postura crítica que no ha mostrat prou interès per les propostes alternatives. Intel·lectualment podem construir crítiques molt ambicioses, de gran potència retòrica, les propostes immediatament possibles són, en canvi, més humils, com ho són les nostres forces.  La crítica, però, no comporta necessàriament una proposta, mentre que una proposta alternativa, per modesta que sigui, conté una crítica eficaç. Les crítiques són més assimilables que les propostes.

             Reorientar les opcions de la societat global és un propòsit colossal que està lluny de les nostres capacitats, fins i tot de les nostres capacitats nacionals. Però sí que podem  presentar propostes alternatives, possibles, fetes des de tota mena d’instàncies cíviques i acadèmiques, propostes construïdes des de les opcions que volem promoure ( respecte, diàleg, cooperació), sostingudes per desenes o per milers de ciutadans, presentades als partits, als parlaments, als governs, a les organitzacions internacionals,…propostes amb objectius petits o més ambiciosos, locals, internacionals o globals, propostes que pel sol fet de ser plantejades comporten, cada una però sobretot en el seu conjunt, una crítica implícita i severa a les estructures financeres i polítiques i a les seves opcions fundants de domini i de força. Opcions que impedeixen, en definitiva, la recerca harmònica de la realització de les autèntiques passions humanes col·lectives: la justícia, la llibertat i la pau que se’n segueix. Es tracta de fer servir a fons les possibilitats de la democràcia, que es fa malbé si no es fa servir.

No he plegat la barraca. Penso seguir  reflexionant en veu alta sobre els grans temes socials i polítics i molt especialment vull seguir-ho fent sobre tot allò que tingui incidència en la metamorfosi de la nostra cultura en una inèdita cultura de pau. Una cultura que ha de procedir de les cultures, dominants o sotmeses, que avui podem reconèixer en el nostre món salvatgement globalitzat, però que se semblarà a elles com l’ou s’assembla al cuc de seda i aquest a la papallona. No penséssim pas que la pau és una qualitat nova que les cultures dominants poden adquirir, la pau és el nom d’una nova cultura que la humanitat pot fer d’emergir.

En les darreres setmanes, podríem dir en el darrer trimestre, s’han produït tal quantitat de fets importants en els àmbits social, econòmic i polític, de conseqüències immediates a nivell local, internacional i global, que crec que seria necessari establir un grup-2011 centrat en què ha passat i en les previsibles conseqüències, probablement de gran abast. És la imprecisa consciència de la importància dels fets,  de la seva profunda, però no evident, interrelació i la seva rapidíssima successió el que me n’ha impedit el comentari. El respecte per la seva importància m’ha frenat l’impuls de comentar-los, la successió vertiginosa m’ha impressionat i fins a cert punt paralitzat. La turmenta informativa sepultava cada dia les informacions del dia anterior. Però he de reconèixer que el més determinant ha estat la incapacitat d’arribar a visualitzar conceptualment la relació entre tot el que ha passat. Perquè la compravenda, a la borsa, de països sencers, amb els seus ciutadans inclosos, ha de tenir alguna cosa a veure amb la premsa iniqua i la policia britànica, i amb la intervenció a Líbia, i amb la tolerància amb el govern sirià, i amb la fam a l’Àfrica,i amb els fluxos migratoris i amb la xenofòbia i amb el monstre nòrdic i amb els talibans i amb la corrupció i…Però en mig de tan de dolor, de tanta misèria material, causada per la misèria moral, sempre hi ha qui és capaç d’assenyalar el camí amb senzillesa i coratge. Tres paraules del primer ministre noruec, Stoltenberg, són suficients: “Respondrem amb amor”. El missatge no és nou, la meravella és que sigui viu i l’esperança és  que esdevingui vigent.

És el que ens està passant: hem portat fins al límit  l’opció de concedir el primat a l’economia. L’Economia, així en majúscules, s’ha convertit en la gran deessa a la que cal  satisfer fins i tot quan demana sacrificis humans. Crec que l’anomenat moviment dels indignats està denunciant aquesta divinització i aquest culte. Com a símptoma crec que mereix tota l’atenció, com a reacció mereix tot el  suport.  Suport  condicionat a que sàpiga triar les accions i els mètodes. Si el món polític ha de d’expulsar els pocs elements corruptes i posar atenció en que els procediments administratius no afavoreixin la corrupció, els moviments cívics que volen un altre món han de ser igualment curosos en la seva actuació. Gandhi ens adverteix que els mitjans prefiguren els fins. I uns i altres estan obligats a dialogar. Molt encertadament la declaració parlamentaria, unànime!, del 15 de juny parlava del dret a fer política des de dins i des de fora del Parlament. Bé, però caldrà diàleg per a no fer del conjunt un incomprensible xivarri. Seria ben poc intel·ligent que els fets d’aquest darrers dies desemboquessin en un enfrontament entre dos mons bàsicament honestos, la política oficial i el moviment cívic, mentre el món fosc de les finances i els mercats ho celebra amb rendiments extraordinaris i… champagne, of course!

              Fin de la segunda guerra mundial. Dos acontecimientos terribles: el genocidio consumado contra el pueblo judío en los campos de exterminio nazis y el bombardeo atómico de ciudades japonesas. Las inabarcables consecuencias de los hechos y la evidencia de la degradación moral necesaria para poder ser llevados a cabo, generan una perturbación sociopolítica de largo alcance. La sociedad internacional materializa una reacción positiva con la aprobación de la Declaración Universal de Derechos Humanos. La humanidad es proclamada una sola familia cuyo desarrollo y progreso dependen del respeto de los derechos inherentes a la persona humana, de los  que nadie, por ningún motivo, puede ser desposeído. La Declaración es una proclama pacifista, con ella en la mano nadie puede justificar ninguna guerra. Paradójicamente los estados  vuelven a  una loca carrera armamentista en la que el poder nuclear marca el estatus. El club atómico acapara el escaso  poder del que dispone la ONU. El bloque occidental crea la OTAN, el bloque soviético crea el Pacto de Varsovia. Guerrean indirectamente en el Tercer Mundo. Una guerra nuclear parece posible incluso por error. La población se siente directamente amenazada.

             En este marco reaparece, donde puede hacerlo por cultura y por disponer de un marco democrático, un movimiento pacifista que se convertirá en un elemento crítico de sus propios gobiernos y en un agente deslegitimador de la guerra, de la violencia, de los ejércitos, de la fabricación y comercio de armas…Los grandes referentes del pensamiento y de la acción pacifistas de tiempos anteriores siguen ahí, vigentes como imprescindibles fuentes inspiradoras pero el movimiento se propone ahora influir directamente en la opinión pública, valorada como palanca de cambio, confiando tal vez más en la acción que en el pensamiento. Éste pacifismo da innumerables pruebas de existencia y de potencia posicionándose  contra los bloques militares, las armas nucleares, la carrera armamentística y las guerras…y a favor del desarme, de la objeción de consciencia y de una revisión en profundidad de las relaciones internacionales. La corriente se infiltra también en el mundo académico donde algunos pioneros trabajan sobre nuevas disciplinas centradas en el análisis, prevención y transformación de conflictos.

              Con la disolución del bloque soviético se conciben esperanzas: por fin va a ser posible emprender una rápida y drástica reducción de los gastos militares y de los ejércitos. Pero la expectativa se frustra de inmediato. Muere el Pacto de Varsovia pero cobra un mayor vigor, si cabe, la OTAN. Mengua el peligro de guerra entre grandes estados pero los conflictos bélicos se multiplican en  formatos inéditos. Lógicamente también el movimiento pacifista se transforma. Lo que ahora existe es un movimiento ciudadano, de contorno difuso, formado por  personas de  procedencia muy diversa,  agrupadas en torno a unos objetivos formulados con precisión y alrededor de un  común denominador de valores menos precisos. Los más activos se vinculan al entorno de pequeñas entidades que trabajan temas como el desarme, el comercio de armas, la objeción, el rechazo de la cultura militar, la educación para la paz, la resolución de conflictos, la noviolencia o las fuerzas civiles de paz. El conocimiento producido en círculos académicos es ahora importante, aparecen y se divulgan conceptos nuevos que se incorporan, de inmediato, al discurso ciudadano, y a la educación por la paz, a través de un eficaz y sorprendente by pass. De esta manera se consiguen las masas críticas suficientes para la puesta en marcha de campañas, locales o internacionales, capaces de obtener sorprendentes éxitos.  La suma de esos entornos se suma a su vez a los de otras entidades centradas en otras temáticas: desarrollo, cooperación internacional, derechos humanos, humanitarismo,…pero con finalidades complementarias. Redes y redes de redes. La suma de todo constituye un tramado de alcance internacional que pretende influir en la opinión pública, y en los organismos políticos,  con la expectativa de avanzar en la progresiva implantación de una cultura aún inédita, la cultura de paz.